Joan Uribe: “Que no hi hagi ningú dormint al carrer passa per les polítiques d’habitatge”

L’Alberg de Sant Joan de Déu, obert el 1979, és el servei d’atenció a persones sense llar més antic de la ciutat. L’entitat també treballa amb pisos compartits des del 2007, i està a punt de començar un nou projecte de pisos individuals, aplicant el model housing first, en el marc d’una prova pilot de l’Ajuntament de Barcelona. Joan Uribe, director de Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona, acaba de publicar Del carrer a la llar: Housing First com a model d’intervenció i la seva aplicació a Barcelona.

Barcelona va assumir l’objectiu que el 2015 no hi hagués ningú dormint al carrer, però la xifra ha pujat fins a les 800 persones. ¿Ara es pot marcar una nova data per aconseguir-ho?

Quan es va llançar aquest objectiu, abans de la crisi, si s’hi haguessin invertit recursos, era possible. Ara, no, perquè la previsió és gairebé funesta. Espanya genera riquesa sense generar feina, i en el futur tindrem una classe mitjana petita i un percentatge molt significatiu de persones pobres. Però, en la mesura que es puguin implementar recursos, potser sí que es pot minimitzar molt. La solució passa per les polítiques d’habitatge.

Quin problema té el model d’atenció de les persones sense llar?

El model actual és com una escala en què cada esglaó és un element de suport i per accedir al següent s’ha d’haver passat per l’anterior. Però anar canviant de lloc i de professionals provoca que hi hagi persones que en algun moment del procés s’allunyen del sistema i tornen al carrer. També hi ha persones que arriben al final però es queden estancades, perquè ja no depèn d’elles, i han de tornar a començar de zero.

Les entitats socials aposten pel housing first, oferir-los un habitatge al principi de tot. Funciona millor?

No és agafar una persona sense llar, donar-li les claus i punt. També cal un acompanyament social. Però la gràcia és que deixes en mans de la persona les decisions sobre les seves problemàtiques socials. En el model més clàssic, el sistema li diu els objectius que ha d’assolir, i si no els assoleix pot veure com li retiren recursos. Amb el housing first, no. I als països on s’aplica, el percentatge d’efectivitat és altíssim.

Al seu llibre recull estudis que mostren que el cost no és més alt sinó més baix. Per què?

En determinades persones el cost en matèria de sistema de salut o de sistema legal pot fer que sigui més car que siguin al carrer que no pas en un habitatge. A part, en la meva experiència, l’estructura d’un centre, amb diversos professionals a totes hores, és molt més cara que els pisos, amb un equip professional que no hi és sempre sinó en funció de les necessitats.

El llibre està molt centrat en la disponibilitat d’habitatge social, que és un dels esculls a l’hora d’implantar aquest model a casa nostra. ¿Com es pot superar?

La falta d’habitatge social és la gran dificultat. Barcelona té entre un 1,5% i un 1,8% del mercat d’habitatge destinat a habitatge social, i es recomana que sigui un 15%. De moment l’única opció és el mercat de lloguer privat optant a preus socials. Les administracions han de jugar més fort amb els grans propietaris d’habitatge, bàsicament entitats financeres, perquè el posin a disposició.

¿Com valora la feina feta fins ara des de l’Ajuntament de Barcelona?

En el penúltim mandat, amb Ricard Gomà a la regidoria, la xarxa d’atenció a les persones sense llar va créixer molt, i durant aquests quatre anys hi ha hagut una obertura a provar coses noves, per exemple amb la prova pilot de housing first. Ja feia anys que se li plantejava a l’Ajuntament, i la valoració del fet que s’hagin decidit a provar-ho és molt bona.

I del nou govern municipal que ara comença a treballar què n’espera?

Jo crec que, si el criteri tècnic ens diu que és molt més efectiu, el housing first tirarà endavant. L’únic que ha de passar és que cada vegada en tinguem més. El que ha de millorar són les polítiques d’habitatge social. No tenim una política d’habitatge social suficient. No vol dir que no n’hi hagi, però no funciona prou. Jo tinc la ferma esperança i creença que canviaran coses en política d’habitatge social.