A què es dediquen els maristes?

Director De Catalunyareligió.catUn dels motius que explica que tants pares hagin confiat l’educació dels fills als germans maristes és que fa 200 anys que s’hi dediquen. El 2017 se celebrarà el bicentenari d’aquesta institució fundada pel capellà francès Marcel·lí Champagnat en un poble a prop de Lió. És una més de les desenes de congregacions religioses que van sortir com bolets per tot Europa durant el segle XIX. Són institucions que sovint concreten la vocació religiosa atenent les necessitats dels col·lectius més febles, als quals l’inexistent sistema públic no dóna resposta, com ara l’educació, la sanitat o la promoció de la dona. És la mateixa època que a Catalunya apareixen figures com santa Joaquima Vedruna, sant Antoni Maria Claret o el beat Francesc Coll, amb obres assistencials i educatives que encara funcionen avui.

En el cas de Champagnat, proclamat sant el 1999, decideix dedicar-se als nens dels pobles petits que no tenen accés a l’educació com a les grans ciutats. I ho fa amb un institut de germans, no de capellans. És a dir, els maristes són religiosos cèlibes, però no són clergues, i viuen en comunitat. Es podria dir que són monjos de vida activa. La majoria viuen en pisos compartits amb un petit grup de germans que es converteix en la seva família.

Els Germans de Maria, nom del qual deriva maristes, van tenir una ràpida expansió mundial. Però a la veïna Catalunya hi arriben per casualitat. El 1886 un petit grup de germans francesos s’instal·len a Girona. Hi estan de pas per anar a l’Argentina i aprendre el castellà -probablement no escullen el millor lloc de la Península per aconseguir-ho-. Però el projecte americà no es concreta i un any després ja han fundat una escola a Girona. En deu anys, funden divuit escoles més a Catalunya. Una ràpida expansió que continua després per tot l’Estat, amb centres educatius principalment de caràcter popular i al servei de la famílies modestes.

El 1912 els maristes ja tenen un gran nombre de vocacions i compren un antic monestir desamortitzat, el monestir de les Avellanes, a la Noguera, per fer-hi una casa de formació. És allà on el 1936 tenen els primers màrtirs de les desenes de maristes assassinats a Catalunya. L’institut ha de patir un dels casos més cruels d’aquells dies, quan més d’un centenar són detinguts a Barcelona, i 44, assassinats després de pagar un rescat. Aquests fets van ser documentats recentment en el llibre El preu de la traïció.

Les escoles dels maristes van adquirir prestigi per la modernitat de la pedagogia d’influència francesa. Aquest prestigi s’ha mantingut durant dècades i explica que molts del actuals alumnes dels Maristes siguin fills d’exalumnes. Això encara deixa més descol·locats els pares que, de generació en generació, han confiat en el centre de Sants-Les Corts perquè el coneixen des de dins. No era només una marca comercial. Avui l’institut marista és una veritable xarxa mundial educativa: 3.500 germans i 72.000 educadors que atenen 654.000 nens i joves de 79 països. Al capdavant, actualment, hi ha un marista català, Emili Turú, superior general des de fa sis anys. A Catalunya, aquesta presència es concreta en vuit escoles. Dues a Barcelona i la resta a Badalona, Mataró, Rubí, Igualada, Girona i Lleida. El curs passat tenien exactament 9.667 alumnes.

Però els maristes no tenen només escoles. Els darrers anys s’ha accentuat la presència social als barris a través de centres oberts d’atenció als infants en situació de risc fora de l’horari escolar, d’atenció a les famílies i d’inserció laboral. Una de les obres menys conegudes és la gestió de centres on viuen menors tutelats o extutelats per la Generalitat, en llars o pisos assistits. Avui, sota la Fundació Champagnat, que agrupa les escoles, hi ha dotze obres socials, una escola de formació, quatre cases de colònies, un moviment juvenil, vuit agrupaments escoltes i l’hostatgeria de les Avellanes. Totes són iniciatives destinades als infants i, com les escoles, pràcticament totes estan dirigides i gestionades per laics.

Avui ja hi ha pocs germans maristes fent classe a les aules. Dels gairebé cent maristes que treballen a Catalunya, la majoria es troben en obres socials o pastorals. I, malgrat la manca de vocacions, aquest setembre un dels maristes catalans se’n va anar a viure al Líban per iniciar un projecte d’ajuda als nens refugiats provinents de Síria i per donar suport a una de les poques comunitats religioses cristianes que sobreviu en aquest país, els anomenats maristes blaus, que s’han quedat a l’assetjada ciutat d’Alep.