Puyal i la Mercè: pregó amb banda sonora i una crida a la unió dels catalans per ser "imbatibles"

BarcelonaHistòria de Barcelona i autobiografia de Joaquim Maria Puyal. Com feia amb els seus convidats al programa de TV3 Un tomb per la vida, el pregoner de la Mercè 2011 ha repassat més de mig segle d'història de la ciutat i les seves vivències en un Saló de Cent ple de gom a gom. Tot i seguir en gran part la filosofia del programa televisiu, ha estat un discurs amb sabor de programa de ràdio de tota la vida, sense vídeos i sí amb molta banda sonora: cançons, fragments d'un monòleg de Capri, del No-do i del Diario Hablado de RNE, efectes de so i una veu en off que li recordava que s'allargava massa i li feia altres apunts, als quals ell contestava.

El vestit d'en Pasqual, cantat per Núria Feliu –present a la sala i plorant–, el Temps era temps de Serrat, L'estaca de Lluís Llach, el Diguem no de Raimon, La nit de Sant Joan de Sisa, La balanguera de Maria del Mar Bonet, Peret... i també Sau, Manel... han estat part obligada del pregó.

No hi han faltat referències a les victòries dels últims anys del Barça i al que costava guanyar campionats fa pocs anys, i els tocs reivindicatius de defensa del país i de la llengua. En una mirada a la història que ha connectat amb el present, ha recordat com els barcelonins es van rebel·lar l'any 1954 amb la vaga de tramvies, per protestar perquè el bitllet del transport públic s'apujava més a Barcelona que a Madrid. "Va ser la demostració de la força que pot fer la gent encara que tingui en contra els mitjans del poder", ha advertit.

En sintonia amb Guardiola

En la seva reivindicació de l'autoestima, el pregó ha tingut un moment que ha recordat directament al de Pep Guardiola en recollir la Medalla d'Honor del Parlament. "Si superem les nostres diferències, la força de la unió del poble és irreductible. De l'exemple de les lluites socials i la resposta antifranquista, n'obtenim una conclusió: si els catalans anem junts, som imbatibles".

Per defensar la llengua, una constant de la seva carrera, ha tret l'esperó. "Si perdem la llengua, que pel camí que anem no seria inimaginable, al final del camí serà culpa nostra, no sempre la culpa és dels altres", ha advertit.

En el seu repàs de la història de Barcelona ha fet una aturada en el període olímpic, "el tercer gran salt endavant" de la ciutat, després de la transformació de Pere III i d'Ildefons Cerdà. En aquest punt ha reconegut la tasca de Joan Antoni Samaranch i, sobretot, "l'home de l'abric", l'alcalde de Barcelona que tothom va veure saltar d'alegria que es van atorgar a Barcelona els Jocs Olímpics de 1992. "Ja és hora de dir 'Gràcies alcalde Pasqual Maragall'". I ha arrencat un aplaudiment dels assistents.

El comiat ha estat en àrab, amazic, urdú, xinès, anglès, castellà i català, en un gest a la multiculturalitat de la ciutat.

Tot i dedicar gairebé tres quarts d'hora al pregó, Puyal n'ha ofert una part improvisada sobre un text escrit i distribuït "per ser llegit".