Blanca Santos: "Anar al psicòleg hauria d'estar tan normalitzat com anar al gimnàs"

BarcelonaHi ha conseqüències en la salut mental derivades de la pandèmia que comencen a esclatar ara. Així ho alerta Blanca Santos, que treballa com a psicòloga amb nens en risc d'exclusió social, i afirma que cal una feina urgent en educació emocional. Un exemple són les activitats emocionals que l'estiu passat van fer més de 20.000 infants vulnerables a través del programa CaixaProinfància.

Com estan els nois i noies després de la pandèmia?

— En l'últim any s'han anat veient simptomatologies molt diverses: més pors a estar malalts o molta ansietat per si es contagiaven, i això els nanos ho reflecteixen en trastorns del son, problemes en el menjar, agressivitat o tristesa general.

Quins problemes tenen els més petits?

— Depèn de la família i del seu context, perquè hi ha famílies molt resilients fins i tot si tenen un estrès econòmic molt important o han patit alguna mort. Però per franges d'edat, potser els més petits han anat fent i han reaccionat en funció de com d'estressats estaven els seus pares. Si els cuidadors ho passen molt malament, els nens també estaran pitjor.

I els adolescents?

— En les noies noto un augment importantíssim dels trastorns alimentaris. S'han passat moltes hores enganxades a Instagram veient cossos perfectes i ara tenen problemes d'autoimatge per comparació i moltes inseguretats de cop. També ha incrementat molt la indefensió que senten envers el món, una certa desmotivació i desesperació i una apatia general, com si els fos igual el que facin a la vida perquè res està gaire clar. M'he trobat amb nois amb dificultats per socialitzar, amb addiccions greus a les pantalles, i un increment molt significatiu d'autolesions, ideacions suïcides i intents de suïcidi.

¿Aquest malestar general era inevitable, tenint en compte que hi ha una pandèmia, o han fallat coses?

— Si ja tenies dificultats prèvies, la pandèmia ha incrementat els estats excepcionals. En el cas dels adults, hi ha hagut més gent capaç de demanar ajuda perquè arriben molt al límit. En el cas dels nens, les dificultats s'han agreujat si ja hi eren i han aparegut en funció de la base i del context entre els qui no en tenien.

¿Però es podria haver evitat?

— La prevenció és bàsica. S'hauria d'apostar molt més per una salut mental pública, de qualitat i gratuïta per a tothom. Hi ha molta gent que no té ni el recurs del Casal dels Infants. No sé si es podia evitar, sí que es podria haver pal·liat. Però en salut mental sempre actuem quan ja ha passat el pitjor. Hem de plantejar-ho a la inversa: la base d'una bona salut mental hi ha de ser abans i per a tothom.

Per què creu que no s'ha invertit més en salut mental i emocional?

— Crec que hi ha una part cultural. Abans hi havia un tabú molt gran respecte a anar al psicòleg. Ara la gent jove ni s'ho pensa. Anar al psicòleg hauria d'estar tan normalitzat com anar al gimnàs, però per això calen més recursos. Calen més places de psicòlegs públics i cal que totes les empreses de més de 15 treballadors tinguin un psicòleg. Una persona que està bé també treballa millor. Fins i tot vist des d'aquest punt de vista, una mala salut mental genera una quantitat de despesa a curt i a llarg termini molt gran, per exemple amb baixes, així que val la pena apostar-hi abans.

Quin és el risc de no invertir-hi?

— Si no es canvien les coses, quedaran seqüeles de per vida. Ara estem veient la punta de l'iceberg. Hi ha pèrdua de feina, de qualitat de vida, de gent estimada, de maneres de viure, de relacionar-se. Tot són dols que van sortint quan comencem a refer la nostra vida i connectem amb la que teníem abans. Aquí neix el malestar. Si no hi fem res, condemnem la població a estar malament i empobrim la cultura perquè la ment no acompanya la resta del cos.

Què ha de fer qui se sent malament?

— Explicar-ho a algú de confiança, perquè quan parlem de les nostres emocions ja estem fent una feina de descarregar i explicitar com ens sentim.

¿I una família, si veu que el seu fill o la seva filla està malament?

— El primer és intentar entendre'l i parlar-hi. Hem de preguntar més "Com estàs? Què et passa?", però sense angoixar. A vegades els nens no tenen paraules per dir què els passa, i per això hem de treballar més l'educació emocional perquè han d'aprendre a saber posar nom a les seves emocions.

Quin impacte ha tingut aquest malestar a l'escola?

— Moltes escoles han abaixat les expectatives acadèmiques, i és natural que fos així. Qualsevol estrès implica dificultats per concentrar-se i és fàcil que hi hagués una davallada en les notes. Però les notes no són tan importants. Demanem als nens coses que ni els adults som capaços de fer. Els hem de deixar un marge de recuperació.

Què ha après vostè aquest any i mig?

— He après fins on pot arribar la capacitat humana de resistir i tirar endavant i he vist que hi ha molta més violència i vulnerabilitat a les llars de la que em pensava. Una cosa que em va afectar bastant és que els gossos podien sortir a passejar i els nens no, quan són ciutadans de ple dret. El que es va fer durant els dos primers mesos de la pandèmia amb els menors és quasi un delicte! Hi ha nens que no poden estar tancats sempre a casa, s'haurien d'haver fet franges des del principi.