Societat08/03/2020

Un 8-M a prova del "no puc viure sense tu"

A 100 metres de la marxa feminista, el concert d'una estrella del Panjab només aplega homes

Toni Vall
i Toni Vall

BarcelonaL'estàtua de pedra de la Gran Via entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya ha sigut colonitzada. Tres noies l'han envaïda com si fos la deessa Cibeles quan guanya el Madrid. Li tapen i li destapen els pits que porta sempre prenent la fresca, criden, ensenyen cartells i lemes i contradiuen l'aparent submissió pètria de l'estàtua, que contempla impassible la manifestació del 8 de març a Barcelona. De totes les manifestacions habituals que es fan en el nostre temps, la del dia de la dona és de llarg la que té les millors pancartes, les més ocurrents, gracioses, compromeses, profundes i sinceres. "Som més fortes que un Nokia 3310", "Ens ho han pres tot, inclús la por", "Sense la sang de la regla tu no series aquí, o sigui que menys fàstics", "No és no, i si vols més flexibilitat ves a ioga", "Tornant cap a casa vull ser lliure, no valenta", "Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar" i "El amor no duele, el amor no mata". Segur que aquesta última fa referència a la mítica cançó de Sabina, a qui tant li agrada cantar a l'amor fatalista i turmentat. "En realitat, Sabina ha fet menys mal que la literatura de Federico Moccia i les pel·lícules de Mario Casas!", exclama, amb cara greu, la Tina quan li pregunto per la pancarta que porta orgullosa entre les 50.000 persones que omplen els carrers de Barcelona, segons la Guàrdia Urbana.

Un dels lemes que exigeix més i posa les piles a la concurrència és el que canten un grup de noies i que sentiré encara unes quantes vegades més: "No és una festa, és una mani!". "La gent s'ho ha de prendre seriosament, no com qui va a una costellada", rubrica la Dolors, que ha vingut amb la seva filla, el seu gendre i la seva neta gran. Es posa nerviosa si detecta espurnes d'absència de compromís real. A Gran Via amb Aribau em crida l'atenció veure passar diversos grups de ciutadans hindús. No trigo a descobrir on van. A la històrica sala gran del cinema Aribau aquesta tarda no hi projecten l'habitual Paràsits sinó que hi actua Garry Sandhu, estrella musical del Panjab. Hi ha molta gent esperant per entrar, tot homes, ni una sola dona. "Que no els agrada a les dones aquest cantant?". Ho pregunto a sis persones. "És música d'homes", "Les nostres dones ens deixen venir, elles s'entretenen d'altres maneres", "Coses d'homes...". Molts vestits, corbates i pentinats horteres, d'aquells tipus Bollywood. Aquells valors tan antics i arnats disfressats de festa i ballaruga. Busco a la xarxa algunes de les lletres del tal Sandhu. "No puc viure sense tu", "No m'oblidis mai", "T'estaré esperant", "No em deixis, sisplau"... Tot molt repetitiu, tirant a tronat, carrincló i submís. Menys de cent metres separen la manifestació de l'imminent concert i les barreres no poden ser més granítiques.

Cargando
No hay anuncios

"Només si jo et dic sí, el teu penis ve a mi"

Veig moltíssimes noies menors d'edat entusiasmades. Tretze, catorze, quinze anys... No poques mares els fan fotos per mostrar orgull i sentir esperança: "La meva filla és una líder feminista a la seva classe, m'espanta una mica la seva empenta però alhora em fa estar molt tranquil·la. És una sensació rara però crec que val la pena", m'explica la Fina. Un grup de companyes d'universitat estan assegudes a terra. Conversen de política i feminisme: "¿Com li vols fer entendre res a qui no vol entendre res?", "Què vols que entengui la Cayetana?", "La resposta és senzilla: ser de dretes t'incapacita per ser feminista. És dur de dir però és així!". Recorden també el que va dir Natalia Jiménez, cantant i jurat d'enguany d'OT: "Tot el que acabi amb -ista és dolent". Ella només es volia referir a "feminista", esclar, però se suposa que "pianista", "artista", "altruista", "pacifista" també li sembla terrible. La crítica i el sarcasme contra la ultradreta també és fàcil de detectar: "No vull dir Vox!", protesta una estudiant quan li pregunto perquè creu que hi ha qui els fa cas. "No ho diguis, fes com jo, digues «banda de tarats» i et quedaràs més tranquil·la". A l'ARA he llegit un reportatge sobre la vivència del plaer sexual avui en dia en les dones. Veig molts cartells i pancartes que fan referència a aquest tema. I també al consentiment mutu, a l'acceptació de les regles del flirteig, a l'acceptació del no i a la celebració del sí. "Només si jo et dic si, el teu penis ve a mi".

Cargando
No hay anuncios

La Montserrat té vuitanta-tres anys i va amb cadira de rodes. L'empeny la seva filla Neus. No ha volgut deixar el bastó de color lila que encara utilitza quan algun dia s'atreveix a anar sola pel carrer: "Estic una mica atrotinada però aquest dia no me'l perdria per a res del món. Són molts anys de lluita. I algunes batalles perdudes, però estic contenta de veure tantíssima gent jove que està animada, amb ganes d'alçar la veu i protestar ben fort".