Protecció contra el discurs de l’odi o atac a la llibertat d’expressió?

LondresDos dies després de l’atemptat de la setmana passada a Londres, la portada del tabloide ultra Daily Mail clamava: “Google, l’amic dels terroristes...” I aclaria: “Ahir, el Mail va tardar dos minuts a trobar a la web un manual del terror sobre com fer servir un cotxe per a l’assassinat en massa”. Poc després que es publiqués la informació, el ministre d’Exteriors del Regne Unit, Boris Johnson, llançava un missatge que reblava el plantejament del diari: “Haurem de participar no només militarment a Síria i a l’Iraq, tal com estem fent, per destruir el forat negre que han creat, sinó també per guanyar els seus cors i les seves ments i per aturar a internet tot el que està corrompent i contaminant tanta gent. Les proveïdores i les xarxes socials han de reflexionar sobre aquesta qüestió. Han de fer més per eliminar les incitacions i la informació sobre com ser un terrorista, els sermons i missatges radicals”.

David Cameron, l’anterior premier, ja va fer una crida similar quan el 2014 va demanar el mateix als proveïdors d’internet per censurar les imatges de la decapitació d’un ciutadà occidental a mans d’Estat Islàmic. L’hipotètic següent pas, que a Europa Occidental seria o és impensable, és el que va fer l’Índia, democràcia formal, quan a finals del mateix 2014 va bloquejar 32 webs -entre altres, GitHub, Vimeo, Pastebin- perquè presumptament hostatjaven propaganda terrorista.

El conflicte emergeix sovint. I la pregunta sempre és la mateixa: quin és el límit de la llibertat d’expressió? L’organització Index of Censorship, que la promou i la defensa com a dret humà elemental, i que compta entre els seus patrons amb escriptors com Philip Roth, Margaret Atwood o Tom Stoppard, només n’hi posa un: “Quan l’expressió mateixa incita a la violència o quan hi ha una amenaça directa i imminent de violència que es comet com a resultat de l’expressió”.

La propaganda jihadista, o qualsevol altra apologia de la violència, s’hauria de proscriure, doncs. Però, pel mateix principi, i això és el que també defensa Index, “hi ha una diferència entre les persones que exerceixen el seu dret a no veure o compartir un vídeo i empreses com Twitter -o fins i tot la policia- que neguen a la gent el dret de veure’l”, en paraules de Jodie Ginsberg, la directora executiva de l’entitat.

Tot plegat, peces d’un trencaclosques impossible d’encaixar. O gairebé. Fem servir l’expressió “políticament correcte” quan hauríem de dir censura o autocensura? ¿Hazte Oír i el bus contra els transgèneres és propagació de l’odi o llibertat d’expressió? Què són les portades de Charlie Hebdo sobre el Profeta: un atac als sentiments religiosos de milions de persones o la demostració que la sàtira és imprescindible en les societats lliures? ¿És més segur i més còmode fer escarni del Papa que no pas del Profeta perquè l’Església catòlica ja no fa servir la foguera per escalfar ningú?

A Itàlia, a principis de la dècada passada, la periodista Oriana Fallaci va ser investigada per haver escrit que l’islam “porta odi en lloc d’amor i esclavitud en lloc de llibertat”. El novembre del 2002, un jutge de Suïssa, que actuava per una demanda del Centre Islàmic de Ginebra, va dictar una ordre de detenció contra l’autora d’ Un home o Entrevista amb la història, per haver violat l’article 261 del Codi Penal suís. El jutge va demanar al govern italià que la processés o l’extradís. El ministeri de Justícia s’hi va negar argumentant que la Constitució italiana protegeix la llibertat d’expressió.

De vegades, la línia és tan prima que només delimitar-la ja pot suposar-ne la violació. El Parlament Europeu hi ha caigut fa només quatre setmanes. Els eurodiputats han concedit el poder al president de la cambra per tallar retransmissions en directe dels debats en casos de discurs o actes racistes i per eliminar material ofensiu del sistema de vídeo i àudio. La reacció de la premsa no es va fer esperar: “Això soscava la fiabilitat dels arxius del Parlament en moments en què la sospita sobre les fake news i la manipulació amenaça la credibilitat dels mitjans i dels polítics”, va dir Tom Weingaertner, president de l’Associació Internacional de Premsa, amb seu a Brussel·les.

¿És censura o protecció raonable? Index té una recepta, a partir de la interpretació de la Primera Esmena de la Constitució dels EUA: “La llibertat d’expressió no s’autoperpetua sinó que s’ha de mantenir a través de la vigilància constant dels que es preocupen per ella”. I més amb Trump a la Casa Blanca, que té un “patològic menyspreu per la veritat”, segons Carl Bernstein.

La postveritat i les fake news són una altra forma de manipulació i, en últim cas, censura. La més greu, però, queda recollida en l’última estadística disponible del Pen International, del 2015. Hi mostra els casos de persecució, amb resultat de presó o mort violenta, o amenaces o altra mena d’intimidacions, contra escriptors, poetes i/o periodistes o bloguers, per haver exercit la llibertat d’expressió. Més de 2.500 persones se n’han vist afectades. Els casos no s’aturen i es manifesten de formes infinites.