Prostitutes, ¿víctimes de la violència o treballadores del sexe?

Barcelona / Santa Coloma de Gramenet¿Víctimes o treballadores? Simplificant-ho molt, aquesta és la dicotomia que centra el debat sobre com s’han de tractar les prostitutes: si com a dones víctimes d’un sistema desigual que posa preu al seu cos o com a dones que lliurement decideixen guanyar diners amb el sexe. Per a la Janet, portaveu de Putas Libertarias del Raval i Putas Indignadas, “tothom escull amb quina part del cos vol treballar”. I, per contra, Amelia Tiganus, exprostituta, nega que es tracti d'una feina perquè diu que si es treuen els diners de l’equació, s’hauria de parlar d’una violació.

Són les dues posicions majoritàries al voltant de la regularització de la prostitució, reactivat amb l'anunci recent del president espanyol, Pedro Sánchez, que aquesta legislatura hi hauria una llei especifica per posar fi a la històrica al·legalitat.

La prostitució ha sigut una de les grans qüestions que cap govern s’ha atrevit a abordar i, en més de quaranta anys de democràcia a l'Estat, continua en uns llimbs legals i socials. Aquest buit l’han intentat tapar els ajuntaments amb ordenances que, tot i que no és una activitat il·legal, penalitzen les dones –la prostitució masculina és residual i encara més invisibilitzada– i, sense cap altre reconeixement oficial, el Codi Penal castiga qui es lucra amb la compravenda de sexe –sigui de manera voluntària o forçada– i la llei mordassa permet multar prostitutes per exhibir-se al carrer.

L’anunci de Sánchez

El president espanyol s’ha erigit en defensor del model abolicionista, que s’emmiralla en les legislacions de la pionera Suècia i de França, i que es basa en les sancions al client. Lluny d’aportar calma, l’anunci de Sánchez ha enrarit encara més un debat sempre poc mesurat i gairebé sense matisos. Hi ha un consens ampli sobre la necessitat d’incloure la prostitució en un marc legal. Punt. Al davant de la via abolicionista s’alça la regulacionista, adoptada per Alemanya i els Països Baixos, que concedeix drets i també deures a les treballadores sexuals. En una banda i una altra se situen l’esquerra i el feminisme, en una mostra més de la llunyania de les posicions. I, de fons, hi ha la queixa de les dones prostituïdes, que insisteixen que se senten ignorades i amenaçades, tot i que elles són les protagonistes del debat.

Per entendre la polèmica s'han de conèixer els arguments. L’abolicionisme no significa prohibició ni il·legalitzar la prostitució, sinó que a través de polítiques i prestacions socials es vol, d'una banda, donar alternatives a les prostitutes perquè ho deixin, i, d'una altra, desincentivar la demanda, sobretot dels joves, a través de plans sexuals i afectius pedagògics. “Sense puters no hi haurà prostitució”, proclamen les seves defensores. 

Amelia Tiganus es va passar cinc anys en quaranta prostíbuls i un cop en va sortir, “gràcies a la teràpia i al feminisme”, apunta, s’ha convertit en una activista de la causa abolicionista al·legant que "el gruix de putes no ho són per voluntat pròpia” i que cap país democràtic pot recaptar impostos a dones “per ser penetrades per boca, vagina i anus” o en clubs que qualifica de “camps de concentració femenins”.

La brutícia dels diners

En aquesta mateixa línia la mexicana Rita María Hernández, directora de polítiques i promoció de Rescue Freedom Internacional, afirma que la prostitució no encaixa en “la definició de treball digne, d’equitat o igualtat”, perquè els diners són “un punt de poder, d’autoritat sobre la dona” que consagra el “qui paga, mana”. Per principis, les abolicionistes consideren que la prostitució es nodreix bàsicament de dones atrapades en la pobresa, la violència i desigualtats estructurals, la immigració irregular i les xarxes d’explotació i tràfic de persones. De manera que el consentiment és en realitat “sotmetiment”, i queda invalidat per la potencial vulnerabilitat de les prostitutes, assenyala Tiganus. 

Hernández i Tiganus van coincidir recentment en una jornada organitzada per l’Escola Abolicionista Internacional, amb seu a Santa Coloma de Gramenet, una ciutat que defineix les prostitutes com a víctimes de violència masclista i, com a tals, es beneficien de “l’abordatge feminista” que es fa en el procés de recuperació i acompanyament quan demanen ajuda, explica Maribel Cárdenas, directora de l’àrea d’igualtat i de l’espai La Ciba. 

A Navarra han fet un pas en aquest sentit i des del 2017 donen suport a les prostitutes que volen deixar-ho, sense tenir en compte si la seva situació és irregular. Així, se’ls ofereix una prestació econòmica, cursets de formació i ajuda assistencial, apunta Alicia Giménez García, cofundadora de l’associació Acció contra el Tràfic de Persones. Assegura que amb “oportunitats i protecció”, la majoria de dones no volen continuar exercint la prostitució, però, com insisteix Hernández, si un país aposta per l’abolicionisme ha de fer inversions socials: “Si no, la llei no funcionarà”. També recorda que en països abolicionistes el tràfic de persones i l'explotació “han baixat a nivells manejables” i alhora s’ha aconseguit que les dones prostituïdes se sentin “empoderades per denunciar el client que les violenta perquè saben que la llei les protegeix”.

La lliure decisió

A les files del regulacionisme, les prostitutes són treballadores d’una activitat que s’ha de regular en igualtat de condicions com qualsevol altra. De moment, el Tribunal Suprem reconeix els estatuts del sindicat Otras. Conxa Borrell, secretària general d’aquesta organització, critica que la proposta de Sánchez deixarà en la marginalitat totes les prostitutes. “Tant hi fa que siguin en un club o que treballin com a autònomes i lloguin una habitació”, comenta, perquè com que es pretén prohibir, lucrar-se amb la prostitució castigarà el lloguer d’espais, gràcies a la recuperació de la figura de la “terceria locativa”.  A més, denuncia que no deixa lloc a “l’autogestió” de les prostitutes.

Gairebé a les portes de la jubil

Gairebé a les portes de la jubilació, la Janet de Putas Libertarias del Raval critica la “hipocresia de l’Estat” per “empènyer encara més a la clandestinitat” les treballadores sexuals i per atacar “la baula més feble” del negoci, sense atrevir-se a abordar problemes “transversals” que castiguen “la classe obrera”. Es refereix al “sistema capitalista i colonialista” que ignora les dones migrants, que es queden sense drets a causa de la duresa de la llei d’estrangeria, o a la gran precarietat laboral. “Soc puta. Els meus diners estan ben vistos però no la meva professió”, afirma la Janet, que diu que les anomenen víctimes “perquè són pobres o migrants”.

Al principi la Janet va compaginar la prostitució amb una “feina normativa”. En total, quaranta anys cotitzats i un patrimoni que li garanteixen uns bons anys, admet, perquè de la seva experiència en la prostitució hi ha una majoria de dones lliures que hi entren per “arrodonir ingressos” o “conciliar amb la família”.

Per a Mercè Meroño, presidenta de la Fundació Àmbit Prevenció, l’abolicionisme s’equivoca enfocant la qüestió com un debat “moralista” i negant els drets a les dones que treballen per compte propi o oblidant-se de les migrants. “Com pensen legislar d’esquena a les mateixes dones?”, es pregunta. 

Les xifres són també munició en la batalla entre els uns i els altres, perquè fins i tot les oficials són pura estimació: un 80% de les entre 300.000 i 400.000 prostitutes a l’Estat provenen del tràfic de persones i l’explotació, unes dades que ni Meroño ni les dues líders de les treballadores es creuen, i sostenen que la gran majoria són prostitutes per voluntat pròpia. Tampoc Mariona Llobet, professora de dret penal de la UPF, les dona per bones i demana més polítiques públiques perquè els clients siguin conscients que “compren cossos” sota les lleis “de la societat patriarcal”. Per a l’especialista, és un error voler “abolir a través de la llei penal”, que ja castiga el proxenetisme i l’explotació, i adverteix que els consumidors que intueixin que la prostituta és una víctima forçada no ho denunciaran per por de represàlies. “Gairebé no hi ha clients que denunciïn”, constata Hernández.

Dossier Prostitutes: víctimes o treballadores?

Següent

"Sempre m'havien dit que era culpa meva perquè un cop vaig dir que sí"

Vés a l’ÍNDEX