Professionals de la ferralla

Ara són un equip. Tenen clar que s’han d’entendre bé per garantir l’èxit del projecte i que tenen entre mans una oportunitat que no poden deixar escapar. Un “futur digne” per a ells i per als que vinguin darrere seu, remarquen. Són els quinze escollits. Els quinze homes que inicialment donaran cos a l’anunciada cooperativa de la ferralla que l’Ajuntament de Barcelona fa temps que estudia per garantir una sortida a les persones que malviuen en assentaments al districte de Sant Martí. El projecte ja està en la fase prèvia a la posada en funcionament. Els quinze escollits estan rebent la formació necessària per gestionar la cooperativa i fer la feina que els ocuparà a partir d’ara, molt centrada en la recollida porta a porta de residus, que es preveu que començarà al maig. Amb l’entrevista amb l’ARA assagen la posada en escena: la manera com explicar el seu projecte.

“Ja no haurem de remenar les escombraries, aquesta ja no és la nostra vida. El que fem ara és oferir un servei a la societat, que la gent ens truqui quan ens necessiti”, explica orgullós Joseph Silvere, un dels futurs socis de la cooperativa. “I ho deixem tot net, treballem bé”, afegeix Joseph Ambra, molt conscient de la qualitat del servei que han d’oferir. La majoria es coneixien -com a mínim de vista- d’haver compartit espai en alguna de les naus ocupades i també han compartit experiències de desallotjaments. Vénen de diferents parts de l’Àfrica subsahariana, tenen històries i motivacions diferents que els van portar a emprendre un somni europeu que es va truncar aviat. Ja fa temps que van trobar en la venda de tot allò que seleccionen de la brossa la seva via de subsistència i ara el projecte de la cooperativa, que de moment pren forma com a prova pilot, els obliga a reinventar-se. A formar-se i agafar les regnes del seu propi negoci.

Tambe és una via per regularitzar la seva situació a Catalunya i tenir uns ingressos fixos. Molts envien diners als seus països d’origen per ajudar les famílies. “No és obligatori. Si pots ho fas. Hi ha qui vol i no ho fa i qui, tot i no poder, fa l’esforç d’enviar-ne”, remarca Amadou Tidiane. I al seu costat, el Djibric, que té la dona a Mali, reflexiona: “Envio diners: obligatori”. De moment, la solució de la cooperativa serà per a uns pocs, tot i que la voluntat -si la cosa funciona i el negoci troba mercat-és anar-hi sumant més persones. Es tracta que l’empresa serveixi per ajudar a regularitzar la situació per arrelament social d’alguns dels seus membres: d’entrada hi haurà quatre socis fundadors, que administrativament estan en situació regular, i onze persones més -ara en situació irregular- s’incorporaran més tard a l’empresa com a socis de ple dret.

Vestits amb el que serà el seu uniforme de feina i conduint un model de bicicleta amb una mena de calaix amb què transportar trastos, especialment dissenyat per al negoci -aquests dies l’estan aprenent a conduir, i “no és fàcil”, avisen-, donaran servei al districte de Sant Martí. Acudiran a cases particulars a buscar el que els veïns vulguin llençar per portar-ho a punts verds i ferralleries agremiades. També treballaran amb empreses i centres comercials i la idea és que en el futur puguin ampliar el seu ventall de serveis i sumar-hi, per exemple, la reparació i transformació de residus per poder-los posar un altre cop al mercat en botigues de segona mà.

Aquests dies estan rebent formació, a càrrec de la cooperativa Labcoop, al Centre Cívic Besòs. El primer pas va ser que comencessin a funcionar i pensar com a grup -salvant inicialment les dificultats lingüístiques- i que s’amaressin del funcionament cooperatiu. Per això, per exemple, van visitar l’antic recinte fabril de Can Batlló, a la Bordeta, on fa temps que funciona un projecte potent d’autogestió veïnal. Un dels primers debats va ser la tria del nom. Finalment es va imposar Alencop, en referència a l’expressió catalana “a l’encop” ( alhora ) i perquè la fonètica els feia pensar en la paraula francesa “ aller ” ( anar ). És un nom dinàmic. Prefereixen que res no els vinculi amb la ferralla i els assentaments. Això és passat.

Salari mínim interprofessional

Fins que la cooperativa no estigui en ple funcionament els treballadors cobren de l’Ajuntament una beca que és l’equivalent al salari mínim interprofessional -648,60 euros al mes en 14 pagues i un total de 9.080,40 euros a l’any-. No és, però, un import que s’embutxaquin al cent per cent en efectiu, sinó que aquesta quantitat, que forma part del pla d’assentaments municipal, es reparteix en tres parts: la que cobren en metàl·lic, la que es destina a l’habitatge -una habitació en un pis social compartit- i la que cobreix les necessitats bàsiques d’alimentació i neteja, que es finança amb moneda social bescanviable en determinades botigues. En total s’hi destina un pressupost municipal de 250.000 euros.

El projecte s’ha treballat des de l’àrea de Qualitat de Vida de l’Ajuntament en col·laboració amb l’àrea de Medi Ambient i Serveis Urbans i el gremi de ferrallers. La primera idea de cooperativa de ferralla es va descartar per l’elevat cost que comportava en relació amb la poca gent que permetia ocupar: requeria una inversió de 300.000 euros i creava cinc llocs de treball en dos anys. El gran impediment del projecte era la construcció d’una planta -costosa- de tractament per a la ferralla. La cooperativa que ara es posa en marxa, sense planta de tractament, neix de la iniciativa d’Unitat per Barcelona-ERC, que la va situar com a condició a l’hora de garantir el seu suport al pressupost municipal de l’any 2014. S’havia anunciat que el projecte estaria actiu l’estiu passat, però els tempos han sigut més lents. Tot just a finals del 2014 es va tancar la selecció dels primers treballadors.

Des de mitjan febrer els escollits fan sessions de formació sobre diferents aspectes, cada dia en horari intensiu: de dos quarts de deu del matí a dos quarts de tres de la tarda. També tenen pendents aspectes importants abans de començar a oferir els seus serveis, com ara trobar un local -al districte de Sant Martí, que és des d’on treballaran- i acabar de perfeccionar el domini de les bicicletes, que seran el seu vehicle de feina. Ara estan abordant aspectes com el model de negoci i distribuint-se la feina en comissions. De moment, encara no han especificat el rol que tindrà cadascun a l’empresa. Però sí que tenen claríssim que això els ha de sortir bé. “Tant de bo”, respon Joseph Ambra amb un somriure quan se li pregunta si la cooperativa serà una solució per a més antics companys d’assentament. “Ningú no vol viure en un assentament. Allò no és vida. Serem un exemple”, remarca Joseph Silvere per destacar que ara no farien marxa enrere. Alencop és la seva esperança.