Presos de Brians: "Hem pagat justos per pecadors"

Sant Esteve SesroviresPassades les 11 del matí surt el primer grup. Són homes que duen petites bosses de plàstic, bosses d’esport i motxilles. A pocs metres de la porta de vidre corredissa encenen la cigarreta i consulten el telèfon mòbil. En la següent hora d’aquest divendres sortiran més grups. “Fins diumenge!”, es diuen entre encaixades de mans i somriures. Les abraçades més sentides es reserven per als que diumenge a les 7 de la tarda ja no tornaran. “Després de 15 anys surto en llibertat”, diu eufòric un home de 43 anys que espera amb dos petits paquets que el vinguin a recollir. Poca cosa per a tants anys. “He regalat la tele, la roba i el ventilador i he agafat només el més personal”, explica.

A aquella hora, a l’exterior de la presó de Can Brians 2 es viu el trànsit dels presos que surten de permís de cap de setmana. Uns esperen que els vingui a recollir en cotxe algun familiar o amic i fins i tot hi ha qui agafa un taxi per arribar a les estacions de Martorell, mentre que un grupet reduït s’enfila cap a la parada d’autobús de línia que els durà per 4,80 euros fins a l’estació de Sants de Barcelona en poc més de mitja hora.

A diferència del dia anterior, en què els funcionaris i treballadors van tornar a bloquejar els accessos a la presó, la jornada d’avui és tranquil·la. Gairebé no hi ha rastres de la protesta per exigir més seguretat als centres penitenciaris catalans després de l’assassinat de la cuinera de Mas d'Enric. Tan sols la pancarta de la rotonda i un parell de cartells enganxats als vidres opacs de la porta amb el missatge Tots som Núria resisteixen com a símbol del pols que els sindicats mantenen des de fa setmanes amb el departament de Justícia.

En aquest conflicte, els presos s’han sentit “peces dels sindicats”, uns “peons” amb què els funcionaris han intentat “treure beneficis”, resumeixen el Javi i l’Ernest, dos veterans reclusos que fan una cigarreta abans de separar-se i tirar cadascú cap a casa seva. El Javi, condemnat per narcotràfic, s’estima més que ni la dona ni els fills el vinguin a buscar, així que fa petar la xerrada mentre arriba l’autobús. “Per què hem de pagar nosaltres el que un paio va fer a la Núria a Tarragona, a 100 quilòmetres d’aquí?”, es pregunta. I ell mateix es respon: “Han fet pagar justos per pecadors”.

A l’Ernest l’ha vingut a recollir el seu cunyat en el primer permís de cap de setmana que té en sis anys. Només pensa en abraçar la seva mare, de 78 anys, i la seva neta petita, i es disposa a deixar-se “amanyagar” durant el cap de setmana amb bon menjar. Primer de tot, deixa clar que l’assassinat de la cuinera Núria “està fora de lloc” i és condemnable, però critica que els funcionaris hagin agafat l’excepcionalitat d’un crim per fer valdre els seus interessos gremials “sense importar-los els drets” dels presos.

Protesta dels presos

Els dos dies següents després de l’assassinat, les protestes van deixar els reclusos de molts centres catalans a les cel·les durant pràcticament tot el dia, sense possibilitat de contactar amb l’exterior ni amb trucades ni amb visites presencials. És la queixa més majoritària dels que van sortint i s’afegeixen a la conversa improvisada. Als mòduls on hi ha els presos que ja disposen de permisos temporals, expliquen, la situació va ser menys tensa que en altres de més tancats, on relaten que els presos van “intentar cremar alguna cel·la, van tirar objectes al pati” i van estar molta estona cridant i donant cops als barrots.

En aquestes unitats més obertes, diuen que en un primer moment els funcionaris sí que estaven tensos, més que res per veure com reaccionarien els presos, però que en veure que no hi ha hagut reaccions la situació s’ha normalitzat. La “por” que qualsevol acte de protesta els fes perdre els permisos va fer que molts callessin i deixessin que passés el temporal. “Els vis-a-vis, però sobretot les trucades diàries que pots fer són l’únic que et fa llevar cada dia –exclama un intern–. Això i saber que les famílies són a fora i estan bé. Si ens ho treuen, és pitjor que perdre la llibertat”.

Un altre cop, la protesta de dijous davant de les portes de Can Brians va tenir conseqüències a l’interior, perquè es va tornar a endarrerir l’hora de sortida de les cel·les al matí. “Per què et treuen 45 minuts de ser fora per la cara?”, es pregunta l’Ernest, poc abans d’oferir-se a acompanyar algun company sense transport fins a casa.

"Sense culpa"

Per a l’Àngel, el que s’ha viscut dins de la presó les últimes setmanes és una “injustícia”, perquè només n'han sortit “perjudicats” els presos, que “no tenen culpa” del que ha passat a Mas d'Enric. Amb tot, diu que els funcionaris han estat “com sempre”, així que, com tots els seus companys, tenia clar que “qui la fa, la paga”. S'han mantingut les relacions cordials, tot i que assenteixen quan un dels reclusos afirma que són els "funcionaris els que burxen" i els que creen més tensió. "Els funcionaris es queixen de perillositat, però de quina perillositat parlen? Si estan tot el dia amb el mòbil a la mà", afirma un pres.

Després de tres setmanes de protestes i amb les converses entre sindicats i el departament de Justícia en marxa, els presos afirmen que els treballadors "s'han relaxat", i ho atribueixen "als beneficis que hauran obtingut" a partir d'ara, sense assenyalar quins són ni si les dues parts han arribat a cap acord. De moment, el diàleg continua obert, amb el compromís d'analitzar la situació. Posats a revisar la situació, un parell dels presos apunten que és prioritari fer canvis en el model, perquè expliquen la perversitat del CIRE, l'empresa pública per ajudar els reclusos a la reinserció laboral que els ofereix feina a la presó. "Aquí tenen mà d'obra per 100 o 120 euros al mes, una misèria", assenyala el Javi, que es queixa que la iniciativa "no deixa de ser un negoci". Com també ho és la botiga de la presó, on els preus són més cars que als comerços ordinaris, cosa que fa que molts interns no hi puguin accedir per comprar-se algun caprici com tabac o caramels. "La coca-cola val el mateix que a les benzineres", lamenten. "I el pitjor és el menjar, que el porten de fora i està congelat", conclouen abans de dispersar-se a les portes d'un cap de setmana sense reixes.