Un pregó reivindicatiu de les cuidadores "invisibles"
Leticia Dolera llegeix el pregó de la Mercè i comparteix protagonisme amb Carmen Juárez, una activista dels drets de les dones migrants
BarcelonaLa sorpresa va saltar cap al final del pregó de la Mercè, l’últim del mandat d’Ada Colau, quan Leticia Dolera va cedir generosament part del seu discurs a un altra dona perquè es donés protagonisme a un col·lectiu que, malgrat estar present a moltes cases, està invisibilitzat socialment. Qui es va posar davant el faristol va ser llavors Carmen Juárez, veïna barcelonina des del 2005 i coordinadora d’una associació que reivindica els drets de les dones migrants treballadores de la llar i les cures. Amb un català perfecte i una veu suau però ferma, va agrair l’acolliment de la ciutat, però també li va posar el mirall al davant: “Poc després d’arribar a Barcelona, amb 19 anys [fugint de la violència que vivia a Hondures], vaig haver de treballar com a cuidadora interna. Sis anys de solitud durant els quals vaig estar tancada 24 hores tenint cura de la Francisca, una dona gran que patia una demència. Només disposava de nou hores lliures durant tota la setmana. Treballar en aquestes condicions no és un fet aïllat, sinó que és la realitat de moltes dones a la Barcelona del 2018. La nostra és una societat que s’està envellint, i la cura recau massa sovint sobre les espatlles de dones migrades que treballen en “condicions d’explotació”.
La denúncia de Carmen Juárez va ser el moment àlgid d’un pregó que en la seva part inicial, a càrrec de la “pregonera oficial”, l’actriu i directora Leticia Dolera, va provocar, semblava, divisió d’opinions en un Saló de Cent ple de gom a gom on hi havia com a convidats la consellera Ester Capella, la ministra Meritxell Batet i el vicepresident del Parlament, Josep Costa. Els aplaudiments, mai unànimes fins al final, van arribar en moments puntuals. Quan, felicitant-se perquè la ciutat fos antitaurina, Dolera va qualificar de tortura els correbous; quan, queixant-se de la gentrificació dels barris, es va mostrar “il·lusionada” per la proposta de dedicar un 30% de la nova construcció a lloguer social; quan va criticar les fronteres, i, alguns, quan va posar distàncies amb totes les banderes.
I és que fent una combinació estranya, i innecessària, de català i castellà en el seu pregó, Dolera es va mostrar valenta, gairebé temerària, quan va entrar de ple en el tema del Procés des d’una posició que alguns en dirien d’equidistància. “No em sembla del tot sa que el concepte de nació estigui per damunt de tot o sigui un motor en les nostres vides”, va comentar. “També tinc clar que hi ha bona gent en tots els punts de vista i en tots els partits polítics i que ens aconseguirem entendre per conviure”. Confessant que li costa comprendre què fan els polítics i els líders d’entitats a la presó sense judici, i que en aquest assumpte “no hi ha blancs i negres sinó més aviat clarobscurs”, va reconèixer que la situació l’angoixa i va demanar que no es generin conflictes, que pari la judicialització de la política i que es parli i s’escolti l’adversari. "I, sincerament, crec que escoltem millor mirant-nos als ulls que mirant una bandera. La que sigui", va concloure.
L’acte l’havia obert l’alcaldessa destacant precisament “l’any complicat” que ha viscut la ciutat, recordant l’exregidor Joaquim Forn i els presos polítics i confiant que aquest dies serien compatibles la festa i la llibertat d’expressió des del respecte a totes les idees i “amb sentit comú”.
El feminisme, que havia de ser el fil conductor de l’acte, va quedar una mica en segon pla. Sí, el van reivindicar Colau i també Dolera, però finalment la realitat de la precarietat, el racisme, les dificultats de la immigració o la situació fràgil de moltes dones la va simbolitzar Carmen Juárez amb el seu altre pregó: “Quan somio en la Barcelona que vull, penso en ciutadania. En una Barcelona plural d’identitats i de maneres d’entendre el món que deixa de parlar de la diversitat que ens ha arribat per assumir, d’una vegada per totes, la diversitat que ja som”. Aquí sí, aplaudiments i part del públic de peu.
