La precarització i la falta de personal s'enquisten a les residències postcovid

BarcelonaQuatre anys després que a les residències sumessin 9.000 dels 30.000 morts per la covid, les conclusions del grup de treball del Parlament sobre què va fallar, no assenyala responsables. Al llarg d'aquest temps, els centres han anat recuperant la normalitat, però en molts aspectes no s'han acabat de corregir les deficiències estructurals que arrossega el sector. El que sí que s'ha reafirmat és la tendència que les persones que hi ingressen són grans dependents, amb les facultats cognitives molt afectades i que ja no poden ser cuidades a casa, sinó que requereixen cures professionalitzades.

Però de professionals no n'hi ha. Les plantilles fan curt i cada cop tenen menys formació, denuncia el delegat de CCOO de geriatria, Pep Martínez, que assenyala que les infermeres de les residències, per exemple, de seguida que poden marxen a la sanitat perquè els sous són més elevats, mentre que la resta de perfils “fugen” a altres sectors. El dèficit de professionals és un fet que admeten tant el departament de Drets Socials com les patronals i, segons els treballadors i les famílies dels residents, aquesta mancança provoca un deteriorament en la qualitat del servei que es presta.

Les ràtios de professionals per residents no s'han modificat, i fins i tot sovint és impossible substituir una baixa laboral amb personal format, denuncien tant Martínez com María José Carcelén, la portaveu de la Coordinadora de Residències 5+1, que aplega familiars i usuaris. Carcelén diu que no veu “millores en el dia a dia” dels centres. De fet, qüestiona si “un gericultor pot fer-se càrrec en les millors condicions de 10 o 13 persones sense mobilitat” en un sol torn. Per la seva banda, el sindicalista incideix en el fet que la falta d'infermeres “recau” en aquests gericultors que ja van prou carregats de feina, mentre que la portaveu de la plataforma de familiars Els Estels Silenciats, Lola Muñoz, es queixa que les plantilles “s'omplen de personal sense formació” per tractar amb grans dependents. “Estem pitjor ara que abans”, reflexiona Muñoz, que critica la pressió que fan les direccions dels centres sobre els treballadors per estalviar i gràcies a “la ineptitud” dels responsables polítics.

Acords històrics

Per intentar retenir el personal, finalment, les patronals i els sindicats majoritaris van signar el desembre del 2021 un acord qualificat d'històric perquè era el primer conveni català del sector i suposava un augment dels sous en termes generals del 6%. No obstant això, per a Martínez l'increment és tan baix que si no s'actualitza en poc temps un treballador d'una residència de les taules salarials més baixes “cobrarà per sota del salari mínim interprofessional”. Amb tot, les residències privades acostumen a complementar els sous, però fins i tot així, entre centres pot haver-hi diferències de 300 o 400 euros per la mateixa categoria.

Pascual insisteix en el fet que sense més inversió que eixugui l'infrafinançament crònic de les residències no es pot fer més. Per això, el juny del 2023, la patronal de les residències Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) aplaudia l'acord amb el departament i els sindicats per apujar les tarifes dels serveis [el preu que paga la Generalitat per una plaça residencial] un 6%, el qual tenia un impacte en els salaris de les plantilles. Per contra, ara s'ha mostrat molt crítica amb el 5% que Carles Campuzano planteja en el pressupost de la Generalitat per a aquest any: assegura que “és insuficient i posa en perill professionals, empreses i entitats” que presten el servei. Segons la patronal, el preu d'una plaça de residència de grau III (els grans dependents) finançada públicament ha passat de 1.869 euros l'any 2010 a 2.124 el 2023, una actualització insuficient tenint en compte les despeses i l'increment de sous.

Campuzano ha tret pit dels comptes del departament perquè sumen 3.612,3 milions d'euros, 290 més que el 2023, i un 8,7% més respecte al 2023, però repeteix que el problema de base és “l'infrafinançament” de Catalunya en matèria de dependència. La Generalitat, recorda, hi aporta quatre vegades més que l'Estat.

Un cop acabada la pandèmia, han tornat les llistes d'espera: hi ha prop de 13.000 persones esperant que els assignin una plaça, i en un 17% de les residències cal fer cua més de tres anys. En més d'un 60% dels centres, l'espera és d'un any. Per retallar aquests terminis, Drets Socials hi aboca 26 milions d'euros i es compromet a la creació d'un miler de places residencials per a gent gran, persones amb discapacitats i amb problemes de salut mental. L'altra aposta de la conselleria que lidera Campuzano és l'increment de la prestació econòmica vinculada (PEV) fins a arribar als 1.239 euros mensuals, amb la qual espera assignar places a 5.000 persones més.

Sense responsables, segons el Parlament

Al quart aniversari de l'esclat de la pandèmia s'hi arriba amb les conclusions del grup de treball del Parlament sobre què va passar a les residències encara calentes i amb la decepció i indignació que van deixar entre els familiars, els comuns i la CUP, així com a Metges Sense Fronteres i Amnistia Internacional. El motiu, coincideixen tots, és la falta de crítica i designació de responsables. L'únic que els parlamentaris assenyalen, però, és que la covid va confirmar que les inspeccions als centres són “deficients”. Per a tot Catalunya, el departament té 29 inspectors de geriàtrics, una plantilla que fa poc el conseller veia ben dimensionada. No obstant això, el departament prepara un nou model d'inspeccions.

També el director de l'Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials (Ascad), Andrés Rueda, reclama que hi hagi més ordre i racionalització de les inspeccions perquè siguin més útils. El departament s'ha compromès al llarg d'aquest any a publicar el resultat de les inspeccions a la web que informa de les llistes d'espera de les residències com una eina de qualitat i transparència.

En el futur, les residències hauran d'adaptar-se al nou model previst per la ministra Ione Belarra a la legislatura anterior: residències més petites per assemblar-se més a llars que a centres. De moment, està obert el període d'acreditacions, però el Govern insisteix que el seu model passa per l'atenció a domicili i, mentrestant, està implementant que metges i infermeres de primària visitin els residents per millorar l'atenció sanitària.

Què ha canviat en el dia a dia?

Es refreda l'interès pels pisos amb balcó

Les terrasses, els balcons o els patis van ser espais cobejats en els habitatges durant el confinament. Ara, però, el valor que se li atorga s'ha anat "refredant", diu Òscar Gorgues, Gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona. "Hi ha elements que pesen més, com el preu", afegeix, i assenyala una tendència que s'ha heretat de la covid: el teletreball. "Ajuda que la gent es pugui plantejar millores i canvis de domicili. Ja no cal tenir tant en compte la proximitat al lloc de feina", argumenta.

Més marge per triar si fem petons o encaixem mans

"Som éssers socials i necessitem la interacció en persona, el contacte, les abraçades", explica Anna Forés, pedagoga i directora de la Càtedra de Neuroeducació de la UB. "Quan t'abraces amb algú entra en joc el tacte, però també les olors, i la mirada", afegeix. És per això que, quatre anys després, les relacions socials i afectives no han canviat gaire. Amb una excepció: "Hem guanyat cert marge de respecte a l'hora de saludar", apunta. És a dir, a l'hora de triar si fem dos petons o una encaixada de mans, per exemple.