La precarietat fa oblidar la salut
Les dones amb rendes baixes i amb una família a càrrec tendeixen a descuidar la prevenció sanitària
BarcelonaLes feines precàries perjudiquen la salut. No només perquè uns ingressos baixos dificulten l'accés a un habitatge, a una educació de qualitat i a una dieta equilibrada, sinó també perquè la falta de conciliació laboral i personal impedeix que els ciutadans amb pocs recursos econòmics facin un seguiment actiu de les seves malalties cròniques. "Hi ha persones que només viuen per tirar endavant la seva família i a la pràctica no tenen temps per pensar en la seva salut o per complir amb les visites ambulatòries programades", explica el cardiòleg de l'Hospital Universitari de Bellvitge Miguel Cainzos-Achirica, autor d'un estudi que relaciona el nivell socioeconòmic amb l'esperança de vida. L'informe, elaborat en el marc del pla director de malalties de l'aparell circulatori del departament de Salut, revela que, malgrat la cobertura sanitària universal i de gran qualitat que s'ofereix al país, una renda baixa se segueix associant a més complicacions de salut.
Un dels objectius de l'administració catalana és conscienciar la societat de la importància de la prevenció precoç de malalties i desplegar la cultura de la promoció d'hàbits saludables entre la població. "Però com a metge he de saber si els pacients que entren a consulta poden aplicar les meves recomanacions en la seva vida diària o si per falta de temps, de recursos, o de coneixement estan quedant exclosos", explica el cardiòleg.
A Catalunya hi ha persones que tenen problemes per veure garantit el seu benestar psicològic, emocional i físic a causa de la precarietat laboral. L'Ana María, cambrera de pis, sap molt bé què és treballar en condicions precàries a canvi d'un sou molt baix, i com aquesta situació perjudica greument la salut. "Hi havia dies que treballava des de les quatre de la matinada fins a les nou del vespre per 600 euros al mes", explica a l'ARA. Com l'Ana María, a Catalunya hi viuen moltes altres dones que no tenen hores al dia per dormir, per anar al metge o per atendre les seves necessitats. "Algunes companyes s'obliden que la seva salut també és important", confirma Vania Arana, membre de l'associació de Las Kellys, que lluita pels drets de les cambreres de pis.
L'Ana María tenia insomni i vivia accelerada per la feina: a la matinada netejava escales i comunitats de veïns al seu barri; als matins, habitacions d'hotels, i a les tardes, domicilis particulars. Quan la seva exparella va endur-se els nens a Bolívia, ella va haver de fer-se càrrec de la pensió alimentària dels infants -uns 300 euros mensuals- i del pagament de la hipoteca amb un sou molt inferior al salari mínim interprofessional.
No estava bé: les factures li feien venir mal de cap i la forçaven a buscar més cases per netejar. La feina l'absorbia i trobava a faltar els seus fills. Estava sola i no va saber a qui demanar ajuda. Tenia 43 anys quan es va col·lapsar i va caure en el parany dels ansiolítics. "Vivia tan ocupada per arribar a final de mes que no m'adonava que em llançava en caiguda lliure. La feina m'impedia pensar en mi mateixa", admet. Ara l'Ana María fa teràpia psicològica i es penedeix de no haver-se preocupat abans per la seva salut.
Els rics viuen 12 anys més
"És molt dur saber que hi ha persones que no poden visitar-se perquè treballen en diferents llocs, moltes hores, i que en l'última cosa que pensen és en ells mateixos i en la seva salut", lamenta el cardiòleg Miguel Cainzos-Achirica. L'especialista assegura que els que tenen més recursos econòmics ho tenen també més fàcil per gaudir d'una vida més saludable, ja que la conciliació els permet temps per a la família, per cuidar-se i per fer seguiment de les seves malalties.
Un estudi liderat per Cainzos-Achirica -publicat a la revista científica Preventive Medicine- conclou que la renda és un factor determinant per a la salut. A través de les dades anonimatitzades del CatSalut de les més de sis milions de persones que residien a Catalunya l'any 2016, l'informe apunta que els individus amb rendes altes viuen fins a 12 anys més que els que tenen menys nivell socioeconòmic.
Les dones riques viuen uns 88 anys -tant com les ciutadanes japoneses, que encapçalen els rànquings mundials de vellesa-, mentre que les dones pobres viuen una mitjana d'anys semblant a la de la població femenina de Sri Lanka o Hondures, dos dels països amb l'esperança de vida més baixa del món: 75 i 73 anys, respectivament. En el cas dels homes, els individus de classe alta viuen com un ciutadà suís -83 anys-, mentre que els que tenen problemes per arribar a final de mes tenen una esperança de vida similar a la d'un home de Ruanda: uns 70 anys, aproximadament.