La precarietat empeny els nous metges a la privada
Pluriocupació, temporalitat i emigració marquen cada cop més el futur dels MIR
BarcelonaQuatre anys de retallades en la sanitat han provocat efectes diversos, com l’augment de les llistes d’espera, però un dels que menys ha transcendit és la situació dels nous metges que s’han d’incorporar al sistema sanitari. Precisament avui els candidats a obtenir una plaça MIR (metge intern resident) s’enfronten al seu examen anual, en un context força diferent del de fa anys. Després de més d’una dècada en què acabar els estudis de medicina semblava una assegurança laboral, els nous metges han vist que la precarietat ha arribat a una professió que semblava vacunada.
Un estudi del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) en detalla els efectes i apunta que l’emigració -creixent, però encara minoritària-, la feina a la privada i l’obligació de compaginar diverses feines són tres de les conseqüències directes de l’afebliment de les plantilles. L’autora del treball, l’anestesiòloga Adriana Bataller, explica a l’ARA que, en general, la gran majoria continuen trobant feina, però amb contractes cada cop més temporals i amb sous més baixos, uns aspectes que, en cas que es prolonguin molt més, poden comprometre el relleu generacional, afeblir els projectes d’investigació mèdica i, a mitjà termini, fer minvar la fins ara envejable qualitat del sistema.
Menys ocupació i més precarietat
Bataller resumeix part de la problemàtica en el fet que la inserció laboral dels metges joves ha caigut, i argumenta que si l’any 2006 els que trobaven feina en acabar la residència eren el 88,8%, set anys després eren el 69,1%. Dit d’una altra manera, el percentatge de professionals que busquen feina, tot i que potser ja en tenen una però volen millorar-la, va passar del 5,9% al 20% l’any 2013. Segons les dades del COMB, la situació ha millorat lleugerament durant l’últim any, però els índexs de temporalitat no han parat d’augmentar i, en paral·lel, els contractes interins van a la baixa.
L’explicació té bastant a veure amb les limitacions pressupostàries de la sanitat pública i la impossibilitat de cobrir jubilacions. Fruit d’això, les oportunitats que ofereix la privada han sigut un bon nínxol d’ocupació. En concret, la proporció de metges que han trobat feina en aquest sector s’ha duplicat, i han passat del 9% a gairebé el 18% en només set anys. El volum de feina i el sou no varien gaire respecte al sector públic, però la possibilitat de tenir una feina indefinida ha reforçat aquest canvi. Hi ha una dada eloqüent: el percentatge de nous contractes indefinits a la privada és del 51,2%, enfront de l’1,7% de la pública.
Si la situació es prolonga, segons apunta Bataller, el perill és que tota una generació de metges abandoni la pública, i se’n dificulti així el relleu i la faci, de retruc, menys atractiva. El treball del COMB s’ha fet amb dades de més de 1.200 metges residents de la província de Barcelona, però els experts conclouen que són extrapolables a la resta de Catalunya i, cosa que és pitjor, apunta que “l’escenari econòmic i pressupostari no sembla que auguri una reversió de la situació a curt termini”.
Diners malbaratats
Un altre dels efectes no desitjats d’aquesta situació és el malbaratament de recursos que suposa. La formació d’un metge comprèn un període d’uns 11 o 12 anys de mitjana, entre els anys de carrera, la necessitat d’estudiar per a l’examen del MIR, que dóna a cada candidat una posició per escollir plaça, i els anys que dura la residència. En total, la formació d’un metge jove especialista costa uns 160.000 euros i, lluny de captar talent estranger, actualment s’exporta.
Durant els anys de creixement poblacional es va fer necessari contractar metges estrangers, però la tendència ara s’ha revertit i més del 70% dels metges que deixen el país són precisament persones que havien vingut a treballar en els últims anys i ara es veuen obligats a marxar. Tot i així, dels 1.200 metges que es van col·legiar l’any passat a Barcelona, el 40% eren estrangers. Planificar els recursos humans a llarg termini és “molt difícil”, segons reconeix Bataller, però la realitat és que les places per estudiar medicina a la universitat han passat de 807 l’any 2007 en el conjunt de Catalunya a 1.054. És un 30,6% més, tot i que les places per fer el MIR s’han mantingut estables, i, per tant, l’augment d’estudiants no té correlació amb la situació del sector. Encara més, el nombre de candidats a una plaça de resident, a causa de la mobilitat internacional i també dins de l’Estat, acaba sent gairebé el doble que el nombre de places.
Més enllà d’aquests indicadors, la previsió futura hauria de tenir en compte dues qüestions conegudes. La primera és que dues terceres parts dels nous metges són dones, i, per tant, seria positiu un enfocament de gènere en la definició dels recursos humans. La segona és que el nombre de jubilacions creixerà, ja que un de cada quatre metges té més de 60 anys i la mitjana d’edat ja se situa en els 50,4 anys. “S’haurà de tenir en compte que la salut de la població també depèn del fet que els professionals mèdics puguin tenir les millors condicions possibles per al seu desenvolupament professional”, finalitza l’estudi, publicat a la revista Medicina Clínica. De moment, sembla que aquest desig haurà d’esperar, tot i que potser la recuperació de la paga extra pot ajudar-hi.
