¿La sequera pot acabar-se de sobte?

BarcelonaEl clima mediterrani és tan irregular que gairebé tot és possible. Fa justament 15 anys, a principis de l'abril del 2008, el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, va confessar que tot i ser agnòstic havia aprofitat la seva presència als funerals de l'exabat de Montserrat Cassià Maria Just per demanar a la Moreneta que plogués. En l'àmbit de les reserves d'aigua, la situació era encara pitjor que l'actual: els embassaments de les conques internes estaven al 20% i no hi havia recursos com la dessalinitzadora del Prat que poguessin ajudar a alentir la baixada progressiva de les reserves d'aigua.

De cop i volta, poques setmanes després la situació va canviar sobtadament, les pluges van arribar i el maig, que sol ser un mes plujós, va ser-ho com no ho havia sigut abans. La sortida de la sequera del 2008 va ser realment sobtada i per Sant Joan els embassaments ja estaven al 65%. Durant el maig i el juny fins a vuit tongades de pluja van solucionar un problema que semblava gairebé impossible d'evitar. A Núria aquell maig van caure 300 l/m²; des de llavors només hi ha hagut dos mesos més plujosos que aquell en aquest punt de la part alta de la conca del Ter: el novembre del 2011 (354 l/m²) i l'octubre del 2018 (369 l/m²).

És curiós comprovar que, pel que fa a reserves d'aigua, els gràfics de la sequera del 2008 i de l'actual s'assemblen molt. Els dos gràfics són gairebé paral·lels i tenen fins i tot un petit repunt de reserves en el mateix moment de la sequera; llavors va ser durant la primavera del 2007 i en aquest cas va ser durant el març del 2022.

Hi ha una altra diferència que serveix per entendre també com és d'irregular el nostre clima. En la sequera actual, el gràfic mostra com les reserves comencen de més amunt. A la primavera del 2021 els embassaments estaven gairebé plens i feia pocs mesos havíem passat per dos moments en els quals va ser necessari obrir comportes per excés d'aigua: el temporal Gloria del gener del 2020 i una situació de pluges també molt abundants però no tan recordada que va arribar l'abril d'aquell mateix 2020.

En la sequera que es va acabar el 2008, el punt de partida del gràfic l'hem situat a l'1 d'abril del 2008 per forçar el paral·lelisme, però la manca de pluja ja venia de molt enrere. La que encara a hores d'ara és la sequera més forta que ha viscut Catalunya des que es recullen dades, va començar el 2004. En la primera fase les reserves dels embassaments ja van baixar per sota del 30% a finals de l'estiu del 2005, però llavors una tardor i un hivern amb força precipitacions van estar a punt de posar fi a la sequera, que encara va tenir una segona part més llarga i més dura entre el 2006 i el 2008. Des de llavors, encara hem tingut una altra fase de manca de pluja molt destacable, la que hi va haver entre el 2015 i el 2017. Com explicava fa pocs dies en una entrevista a l'ARA un dels màxims experts en sequeres de Catalunya, el tècnic del Meteocat Vicent Altava, l'increment de freqüència, intensitat i duració de les sequeres durant les últimes dècades no té cap altra causa atribuïble que no sigui l'escalfament global.

Ningú sap com evolucionarà la sequera actual, però la paret vertical amb la qual creixen les reserves a partir del maig del 2008 fa pensar. Per a algú serà un motiu d'optimisme, d'altres potser pensaran que caldrà molta sort per sortir ràpidament de la sequera i que si les pluges arriben simplement amb certa normalitat l'escassetat d'aigua es pot enquistar molts mesos o diversos anys.

De moment, les previsions no conviden a l'optimisme a curt i a mitjà termini. Entre dijous i divendres hi haurà un canvi de temps que pot provocar tempestes al Pirineu, però res fa pensar de moment que pugui ser una situació que faci ploure amb certes ganes de manera més o menys extensa. A més llarg termini, les previsions d'anomalia de precipitació per setmanes que elabora el Centre Europeu de Predicció són decebedores, tant la setmana que ve com la prèvia a Sant Jordi apunten a ser clarament més seques del que tocaria.