César Bona: “Posem-nos al lloc dels alumnes: és difícil estar cinc hores escoltant coses i tenir ganes de tornar-hi l’endemà"

BarcelonaCésar Bona (Ainzón, 1972) va passar de fer classes en una escola rural a Saragossa a ser considerat un dels 50 millors mestres del món el 2015, segons el Global Teacher Prize, l’anomenat premi Nobel de l’educació. Defuig els mèrits personals, però reivindica la seva posició mediàtica per demanar als polítics “parlar més d’educació” i escoltar les necessitats dels infants. També és l'autor del llibre Humanitzar l'educació.

Què ens ha ensenyat la pandèmia en educació?

— La primera lliçó és que si en molts àmbits de la nostra vida la pandèmia canviarà coses, en educació no podem tancar els ulls, tancar els punys i desitjar que tot passi perquè tot torni a ser com abans. I la segona és que nens i adolescents mereixen que ens posem al seu lloc. 

¿Què hauria de canviar?

— Comencem pel que més ens importa: la salut. Hem de preguntar-nos quin pes té la salut a les escoles. Ara tothom sap què és una PCR, però no una RCP (reanimació cardiopulmonar). Estem parlant de salut física, de nutrició o de salut mental. I si la societat que tenim és a les escoles que tenim, hauríem de parlar de què necessita la nostra societat. Necessitem diàleg? Doncs hem de trobar més temps per dialogar a les escoles. Milers de docents estan desitjant trobar aquest temps, però el pes del currículum ho impedeix.

La llei Celaá vol treure-li continguts i fer-lo menys memorístic. 

— És que per posar més, i més, i més, i més dades els alumnes no sortiran més, i més, i més, i més preparats. A vegades simplifiquem el debat en educació: per què hem de triar si memoritzar sí o no? Crec que tan important és memoritzar continguts com connectar-los els uns amb els altres i amb la vida dels alumnes.

¿Això és el que significa “humanitzar l’educació”?

— Humanitzar l’educació és fer-se preguntes, reflexionar i posar-nos al lloc de les persones a qui pretenem educar. Pensem com reaccionaríem els adults si ens posessin un munt de dades al cap encara que no ens interessessin. Ens hem de posar al lloc dels nens i entendre que és molt difícil estar-se cinc hores al dia escoltant coses que no connecten amb els meus interessos i tenir ganes de tornar-hi l’endemà. 

Al llibre diu, precisament, que l’escola ha de ser “un lloc on desitjar tornar el dia següent”. ¿Creu que a vegades és un lloc hostil?

— No puc dir que l’escola sigui un lloc hostil, perquè n’hi ha moltes que no ho són. El repte és fer de les escoles els llocs més semblants a casa, perquè els nens i nenes hi passen la meitat de la infància i de l’adolescència. El que hem de fer és posar-nos al seu lloc: què ens passa als adults si no ens sentim útils o escoltats a la feina? O si no participem? El mateix passa als nens i als adolescents. Encara que hi ha molts docents que estan desitjant escoltar, la pressió i la càrrega dels continguts fan que matisos importantíssims no tinguin prou espai. 

¿Les lleis són les que ho han de solucionar?

— Les lleis s’han de fer pensant en la realitat a les aules i en la realitat dels nens. És important que la societat entengui que per posar més continguts no sortiran més preparats. El que cal és saber associar i utilitzar aquests continguts. Hi ha hagut moltíssimes vegades que jo no he acabat el temari. I esclar que sentia pressió, però hem de pensar quin és el nostre objectiu real: ¿omplir-los de continguts o escoltar-los i crear debats perquè tinguin el seu propi criteri? Hem de posar-ho tot en una balança i el que ha de pesar més és el que més beneficiï els nens.

Quan es va debatre la llei Celaá al Congrés es va parlar sobretot de la titularitat dels centres i de llengua.

— Aquest és un dels grans taps de l’educació al nostre país. Quan sortim al carrer per defensar les nostres idees, parlem de coses que pertoquen als adults, i no als infants, i això és molt preocupant. 

No hi ha manifestacions sobre si s’ha de canviar el currículum o no.

— Estaria bé que ens preguntéssim per a què ens agradaria que els nostres fills anessin a l’escola. Ens hem de dotar de les eines que nosaltres no hem tingut: sortim als carrers a defensar l’educació emocional, o l’educació física, o l’educació en salut. Crec que hi ha molta gent convençuda que cal donar un gir a l’educació, però el problema és que l’educació no dona massa vots perquè els resultats es veuen a llarg termini. És la gran paradoxa: en educació, el futur comença avui.