Portar l'ampolla buida a la botiga, un vell costum que podria tornar

Comprar una ampolla de refresc o d'aigua pagant uns cèntims de més que després es recuperen quan retornes l'envàs de plàstic buit a la botiga. Fa més de trenta anys no era estrany veure aquest circuit a les cases per a les ampolles de vidre (encara persisteix als bars), però ara el debat ressorgeix com una via per accelerar el reciclatge d'envasos d'un sol ús a Espanya, que no arriba als objectius que marca la Unió Europea, i frenar de passada la creixent contaminació que suposen quan acaben abandonats al medi.

El sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) per a les ampolles de plàstic i llaunes de begudes funciona en una desena de països europeus (entre els quals Alemanya o els països escandinaus) i Espanya podria sumar-s'hi els pròxims anys, segons consta en una esmena conjunta del PSOE i Unides Podem a la llei de residus i sòls contaminats i també al reial decret d'envasos del ministeri de Transició Ecològica. El text del decret, que està ara a informació pública, valora el nou sistema de manera condicionada si no s'aconsegueix per la via de la separació dels residus actual recuperar el 70% dels envasos de begudes de plàstic el 2023 i del 85% el 2027. A més, un informe encarregat pel mateix ministeri avala la viabilitat econòmica i mediambiental d'aquesta alternativa i conclou que se satisfarien les exigències comunitàries.

L'estudi, de l'empresa pública Tragsatec, calcula que amb un dipòsit sobre ampolles de plàstic i llaunes de refresc o cervesa s'estalviarien 2.193 tones de residus que ara acaben abocats al medi. En un segon escenari del mateix document, amb un SDDR que també inclogués el vidre o els brics, les tones de littering (residus) que s'evitarien superen les 6.700.

Les estimacions es basen en el principi que el SDDR atorgaria un valor a l'envàs –deu cèntims és el dipòsit que planteja el govern espanyol– que seria un incentiu per no llençar-lo a qualsevol lloc i, en canvi, retornar-lo a la botiga i recuperar els diners o reinvertir-lo comprant begudes noves. El sistema, a la pràctica, suposaria crear un nou circuit de recollida separada per a aquests envasos i la instal·lació de màquines automàtiques de retorn d'envasos buits a les grans superfícies o supermercats. Tragsatec calcula que caldrien unes 30 plantes a tot l'Estat per gestionar aquests envasos, tot i que no caldria que totes fossin noves, sinó que s'adaptarien les ja existents.

La proposta d'un SDDR enfronta des de fa anys els que en són partidaris, entre els quals hi ha la plataforma d'entitats ecologistes Retorna o Greenpeace, i els que no en volen ni sentir parlar, encapçalats per Ecoembes, que és la veu dels fabricants i de la gran distribució i s'encarrega ara de la gestió del contenidor groc. Ecoembes defensa que amb el sistema actual es poden aconseguir els objectius ambiciosos que ha fixat la Unió Europea –arribar al 90% d'ampolles de plàstic recuperades per reciclar el 2030–, i sobre el reial decret de moment només manifesta que l'està estudiant.

De tota manera, el rebuig històric de la indústria ha anat matisant-se els últims temps, tal com demostra el posicionament favorable a aquests sistemes que han fet tant la Federació Europea d'Aigües Embotellades com l'Associació Europea de Fabricants de Begudes Refrescants. Totes dues han reconegut que sistemes com el de dipòsit contribuiran a assolir les fites en reciclatge. La directiva europea, per exemple, també obliga els fabricants a fer que una quarta part de tot el plàstic PET –el de les ampolles d'aigua, per exemple– que s'introdueixi al mercat sigui reciclat el 2025 i que s'arribi al 30% el 2030 (vegeu quadre).

En canvi, les entitats defensores del SDDR celebren que es posi sobre la taula la seva implantació com a part de l'estratègia per millorar la gestió dels residus. "Desenvolupar-lo serà una batalla dura", admet la portaveu de Rezero, Rosa Garcia, que lamenta que el govern espanyol no es posicioni a favor d'implantar-lo de manera immediata i "vulgui dilatar-ho bo i sabent que els objectius no es compliran". Garcia confia que la proposta acabi figurant també a la llei d'envasos que està elaborant la Generalitat.

A part de millorar les ràtios de recollida, l'informe de Tragsatec posa el focus en la qualitat dels materials que s'obtindrien amb un sistema de dipòsit, en què els PET (el plàstic més cobdiciat) o l'alumini no es barrejarien amb altres materials –alguns no plàstics– que acaben a dins del contenidor groc. "Això permetria la circularitat dels materials", conclou el treball, que també calcula que s'estalviarien emissions de CO₂ perquè es podria reciclar el material primari i no fabricar-ne de nou.

Garantir dades objectives

Calcular com són de llunyans avui per a Espanya (o Catalunya) els objectius de reciclatge d'envasos d'un sol ús no és fàcil. La dada de quantes tones que s'introdueixen al mercat la dona la mateixa indústria a través d'Ecoembes, que és qui fa també la recollida i el càlcul del que es recupera. De fet, un informe de Greepeace va denunciar el 2019 que a Espanya el reciclatge d'envasos assolia amb prou feines el 25%. Al mateix document s'exposava que a l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) xifraven en el 31% el reciclatge d'envasos, lluny del 70% que assegurava la indústria. A Catalunya, només el 40% dels envasos acaben al contenidor groc, segons va publicar l'ARA amb dades de la Generalitat del 2018.

És per això que el decret planteja la creació d'un registre públic (Registre de Productors de Producte) en el qual els fabricants hauran d'informar del volum d'envasos que han posat en circulació i les administracions ho podran supervisar. A més, la directiva europea vigent també obliga a fer altres passos per millorar la transparència, com ara que la quantitat de plàstic recuperat es pesi a la sortida de les plantes de triatge i no a l'entrada, on arriben barrejades amb altres materials impropis o en un estat deteriorat que acaba fent que, a la pràctica, no es pugui aprofitar el material.