A Ponent, els colors no estan sols

El col·lectiu LGTBIQ+ de la demarcació de Lleida, Colors de Ponent, guanya el 8è premi Tatiana Sisquella a la contribució social

Oriol Jové
3 min
Els membres de l'associació Color de Ponent a la seva seu

LleidaPuta, gorda i maricon. Aquests són els insults més pronunciats a les escoles ja des dels cinc anys, apunta Héctor González Quiles. És el president de Colors de Ponent, l’associació que voldria no haver d’existir. "Però ens trobem amb una realitat en què cada cop som més grans i fem més falta", reconeix. Colors de Ponent és el col·lectiu LGTBIQ+ de Lleida i ha guanyat el 8è premi Tatiana Sisquella a la contribució social, guardó que es va lliurar dijous al Palau de la Música durant la Nit de l'ARA.

Colors de Ponent emergeix entre el fred i la grisor d’un dia de tardor al Centre Històric de la capital del Segrià. Està ubicat en un petit local d’aquest barri, però, a la vegada, “és tot un món i el que hi ha dins”. Amb aquesta frase l’Héctor defineix un col·lectiu que ja té pràcticament sis anys de vida i que “és lluita, és una idea i és família”. Les 120 persones associades que en formen part tenen una idea en comú: trencar amb la cisheteronormativitat. I amb aquest únic nexe en comú n’hi ha prou per crear la família a la qual es refereix l’Héctor: “Aquí totes som diverses, no hi ha cap sexualitat que sigui igual perquè cap persona té el mateix cos, expressió, atraccions o desitjos, i, tot i que ens volen encaixar, nosaltres lluitem per una societat on la diversitat sigui la norma”.

Colors de Ponent guanya el premi Tatiana Sisquella 2021

La lluita de Colors de Ponent és en diversos fronts. Des de fa un temps ha pogut contractar tres persones que es dediquen a l’acompanyament professional i a participar en tallers i en projectes, però no ha deixat de banda el seu vessant assembleari, encarregat de reivindicar els drets del col·lectiu en un territori “lluny de Barcelona, on sí que hi ha molts espais de socialització LGTB”. “Si algú pica a la nostra porta demanant un suport o acompanyament, l’atendrà, en primer lloc, la coordinadora, i després d’una primera acollida valorarà quina és la necessitat d’aquesta persona”, diu l’Héctor. I les necessitats són diverses: “Pot ser la socialització, estar amb persones iguals, un acompanyament més professional o fins i tot la reinserció laboral”.

Amb l’etiqueta històrica de supervivents estrenyent fort la mà a la bandera de l’arc de Sant Martí, Colors de Ponent “sobreviu” com pot: “Tot i que en els últims dos anys hem tingut un increment pel que fa a subvencions, rebem menys del que ens agradaria”. Ho diu l’Hèctor conscient del camí que encara els queda per recórrer: “Intentem anar als centres educatius i fer tallers, però anem a molts menys dels que ens agradaria, perquè intentem anar-hi gratuïtament però no sempre es pot. Ser presents a les escoles seria l’ideal perquè l’educació sexual és el que ens ha mancat tota la vida”, assegura l’Héctor.

Un espai per als més petits

Tot i que el local de Colors de Ponent no és gaire gran, el col·lectiu s’ha estès ràpidament per tota la demarcació, anant a moltes comarques i fent tallers o visitant instituts d’arreu. Avançant pel passadís, hi ha una petita biblioteca, una gran sala per les reunions i les trobades de qualsevol dels grups que integra –el de joves, el de dones, el de persones trans– i, al fons de tot, una sala per a les persones petites, on la Cel fa una construcció amb la carta del seu restaurant escrita a la paret del fons. “Cada persona té unes necessitats molt diferents, i des del minut u vam voler habilitar un espai perquè la canalla tingués a l‘abast joguines diverses”, explica el president del col·lectiu, que diu que això els permet “fer una atenció més professionalitzada a les famílies”.

La lluita diària de Colors de Ponent segurament evitarà a la Cel, d’aquí uns anys, pronunciar una de les frases que més han sentit les parets dels baixos del número 17 del carrer Lluís Besa: “Tant de bo quan era jove hi hagués hagut un Colors de Ponent, perquè vaig patir molta soledat”.

stats