“La policia política del PP a Catalunya amb Villarejo recorda la del franquisme”

ValènciaPer què decideix escriure un llibre sobre els agents de la Brigada Político-Social (BPS) de València?

Perquè considere que són personatges importants que han deixat una petjada en la nostra ciutat i, a més, al llarg del procés he constatat que són molt interessants. En destacaria alguns que, a més de policies, eren propagandistes, com el cas de Julián Carlavilla, que ja en la Segona República era un autor de gran èxit, i que va passar breument per València. És un personatge que dona moltes claus de la col·laboració que hi va haver entre els règims franquista i nazi. De fet, el 1956 al seu llibre Sodomitas va contar com anys abans havia visitat un camp de concentració alemany. És una persona que ens permet descobrir l’aliança tan inquietant entre el nazisme i el franquisme, i les conseqüències que va tenir a escala policial: perquè va provocar la persecució no sols de població jueva o de maçons, sinó també d’antics membres de les Brigades Internacionals d’origen alemany i d’agents de la Internacional Comunista que s’havien quedat en la clandestinitat a Espanya.

Com d’estreta va ser la col·laboració?

El govern franquista i el govern nazi van arribar a subscriure acords de cooperació en matèria policial. La Gestapo va instruir i va organitzar diversos dels organismes repressius franquistes, i no només la BPS.

¿La policia espanyola actual encara en conserva algun tret?

A partir de la Transició, i sobretot amb la incorporació de les noves generacions de policies, el cos ha canviat molt. Actualment és molt més divers i la imatge d’una policia autoritària, ultra o casposa no és certa o, com a mínim, no és exacta. He conegut excel·lents policies especialitzats en violència de gènere, blanqueig de capitals i crim organitzat. Dit això, sí que és cert que després de la mort de Franco es van produir excessos, sobretot en la lluita antiterrorista i la guerra bruta, i últimament és evident que la policia política que el govern del PP va muntar a Catalunya, comandada per Villarejo i un grup de comissaris semiincontrolats, recorda prou, no en les tècniques i formes però sí en la lògica, la policia del franquisme.

No dubta a dir-ne policia política...

Es veu claríssimament que ho és en el cas de l’operació Catalunya i també en el cas dels informes manipulats que es van fer sobre Pablo Iglesias. Hi ha un ús claríssim del ministeri de l’Interior i de les forces i cossos de seguretat de l’Estat per atacar adversaris polítics.

Al llibre explica que la tortura era una pràctica habitual en el franquisme. Durant dècades membres d’ETA han repetit aquestes acusacions. Quina credibilitat tenen?

La comissió creada pel govern basc sobre abusos policials, segons les xifres del reconegut forense Francisco Etxebarria, quantifica en 4.113 els casos de tortures al País Basc del 1960 al 2014, i els atribueix a la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i l’Ertzaintza.

I fora del País Basc?

Crec que menys, però també. No és una cosa normal, però sí prou comuna. Al final són organitzacions molt grans i difícils de controlar. Però com explicava el periodista Xavier Vinader, la policia és un cos jeràrquic, i un policia no sol fer res per lliure.

¿Hi ha dades que permetin mesurar la dimensió dels excessos policials durant el franquisme?

Hi ha molts casos documentats de tortures, maltractaments i, fins i tot, salvatgisme, però l’accés limitat a certs arxius públics que hi ha a l’estat espanyol complica la feina.

¿ETA és la responsable que a Espanya no es renovés la policia després de la dictadura, com per exemple sí que va passar a Portugal?

El primer govern de la UCD va fer un reciclatge prou intens dels membres de la BPS, perquè es va enfrontar a un moment de tensió amb ETA i els Grapo [Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre], però el que crida l’atenció és l’actuació del govern socialista. En el primer govern del PSOE el ministre [de l’Interior] havia de ser Carlos Sanjuán, però per una sèrie de pressions va acabar sent José Barrionuevo, i Sanjuán va quedar de subsecretari. Sembla que Carlos Sanjuán sí que pretenia fer una mínima depuració, o col·locar al capdavant de la lluita antiterrorista policies no tan vinculats al règim franquista i a la repressió de la BPS. El cas portuguès va ser diferent. A les seues cròniques, Manuel Vázquez Montalbán, que va cobrir la revolució portuguesa del 1974, va explicar com havien tret els presos polítics de les presons i en lloc seu hi havien posat els repressors més destacats de la PIDE [Policia Internacional i de Defensa de l’Estat], que eren els homòlegs de la BPS.

Quin sentiment va generar l’actuació del govern de Felipe González entre algunes de les seves bases?

El PSOE va fer un exercici de pragmatisme bestial que va causar fins i tot dolor i ressentiment en molta gent que durant el franquisme s’havia jugat seriosament el tipus i havia sigut reprimida de manera salvatge. Però la policia no en va ser una excepció. A la Transició no es va fer cap relleu en cap estament de l’Estat, i es veu molt clarament en la justícia: els magistrats del TOP [Tribunal d’Ordre Públic], jutges marcadament franquistes i ultradretans, es van reciclar directament en el que actualment és l’Audiència Nacional i en algunes altes instàncies més.