“Ser pobre és quan no tens família”

Barcelona“Es diu Alejandro i és sud-americà”. “Es diu Marcos i estudia enginyeria”. “Treballa en una botiga i li agrada jugar a cartes”. Els alumnes de sisè de primària de l’Escola Pia de Caldes de Montbui juguen a endevinar com es diuen, d’on venen i a què es dediquen tres nois que tenen al davant. Però ni es diuen Alejandro ni Marcos, ni treballen, ni tampoc són enginyers. Són tres dels 1.489 menors estrangers no acompanyats (MENA) que van arribar a Catalunya l’any passat. Avui expliquen la seva experiència als alumnes de Caldes i, com si s’haguessin inspirat en la cançó de Sopa de Cabra, parlen de camins, de somnis i de promeses.

Camins. “Com creieu que vam venir?”, els pregunta d’entrada l’Ibrahim. Parla molt. Ningú diria que no fa ni un any que va aprendre castellà. Ara estudia l’idioma i també mecànica gràcies al projecte Tasta’m de la Fundació Servei Solidari. La vintena d’alumnes l’escolten atents: “Vaig estar dos mesos esperant al port de Tànger. Allà vaig ficar-me als baixos d’un camió”. L’Omar els explica que ell va creuar l’estret de Gibraltar en moto d’aigua i, després de passar per un centre de menors d’Algesires, va arribar a Barcelona.

Somnis. Els nens els pregunten pel seu passat -els motius, el moment més difícil- però sobretot pel futur. “Tinc un somni: tornar al centre com a educador o a una escola com a professor, per ajudar els nens que estaran com jo estic ara”, diu l’Omar. Parla poc, però es fa escoltar: “Venim quan som menors perquè l’Estat només ens ajuda a nosaltres, als grans no”.

Promeses. La història dels tres joves és un relat d’il·lusions trencades. “Abans de venir pensava que hi havia diners pel carrer”, explica l’Ibrahim. El Mohamed també s’havia imaginat una Catalunya milionària: “Quan vam arribar vam veure que era diferent del que pensàvem. Aquí també hi ha pobresa, però almenys hi ha vida”. Un alumne aixeca el dit i pregunta: “Què és per a vosaltres la pobresa?” L’Omar, que no pot evitar emocionar-se, xiuxiueja: “Quan no tens família, això és ser pobre”.

Tots tres saben que el futur no serà fàcil. “És un camí molt llarg, hauré de treballar molt”, diu el Mohamed. Però, tot i les dificultats, estan contents d’haver haver fet aquell primer pas i d'haver arribat a Catalunya, una terra “acollidora”. “Vam venir per construir-nos un futur millor”, diu l’Ibrahim. Mai no és massa tard per tornar a començar...