El poble que surt del fang

L’espluga De Francolí“Vaig veure l’onada del Francolí a la llum d’un llamp i semblava una pel·lícula, no m’ho podia creure”, diu Antoni Veciana mentre ensenya el vídeo, de poc més d’un segon, que va fer d’aquell instant amb el mòbil. El va fer córrer per WhatsApp per avisar els amics, però molts tampoc no es van creure que el Francolí, gairebé sempre tranquil, mostrés aquella fúria. Va baixar corrents de casa seva, però va sentir molta “impotència perquè no podia fer res”. Amb la primera llum del dia, va veure què havia fet aquella onada a l’Espluga de Francolí, i amb la cara ja ho diu tot.

Ho explica a l’esplanada de fang on des del 1997 i fins dilluns passat s’alçaven un celler i un restaurant. Ara l’espai és un munt de runa i un formiguer de voluntaris i maquinària s’afanyen per endreçar-lo.

La dona de l’Antoni, Marisa Sánchez, forma part de la cadena humana que rescata, una a una, les ampolles que van quedar senceres. Les deixen en un racó fins que ve una furgoneta a buscar-les. Així, amb paciència infinita i amb el fang enfilant-se camals amunt, ja n’han salvat més de vuit mil: “Serem aquí fins que faci falta”. En sec, un cop de sort. Una mica més enllà de la cadena humana, una de les màquines recupera, intacta, una tina de vi.

Braç a braç amb els espluguins, aquest dissabte 200 voluntaris ajuden a refer el poble. Hi ha molts membres de l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) d’arreu de Catalunya, però també molts joves de Barcelona, de Terrassa i fins i tot de Mallorca i de Madrid, i un grup de menors migrants no acompanyats.

A l’altre costat del riu, un altre grup de gent treballen al magatzem de l’ADF i a l’empresa d’esports Drac Actiu, rebentats per la força de l’aigua. “Hi ha una biga de ferro recargolada i creuada i molta runa. Això ho complica, però ens en sortirem”, diu un membre de l’ADF.

El fang i l’aigua han senyorejat l’Espluga però, a cop de pala i d’esforç, van cedint terreny. La Lorena, que ve del poble veí de Vimbodí per ajudar, assenyala les 17 fonts -un lloc emblemàtic del poble- que llueixen intactes al sol, i aclareix: “Havien quedat enterrades al fang, no sabíem com ho trobaríem, però són aquí”. La seva amiga Angi afegeix que tots estan “rebentats”, però que la cosa “ja fa una altra cara”. Només uns metres més enllà la gent s’afanya a carretejar fang del restaurant Les 17 Fonts perquè també torni a lluir.

Una taula parada ofereix menjar i beure als voluntaris. La Mari Carmen López, pura amabilitat, és darrere el taulell, tot i que a desgrat, perquè, diu, a ella li agrada més treballar amb el pic, i ensenya les mans plenes de durícies perquè no en quedi cap dubte.

Objectiu: normalitat

Hi ha tanta feina per fer encara que no hi ha ni temps per pensar què passarà després ni com es pagaran les factures. “De moment la prioritat és recuperar la normalitat, després ja farem”, contesta Anna García, regidora d’Educació, Transparència i Participació, quan li pregunten: “I ara què?”

A l’Espluga de Francolí tot l’equip de govern és nou i molt jove, la majoria sense experiència política, que tot just la setmana passada començava a preparar els pressupostos. Ara hauran d’abordar la manera de gestionar els danys i els ajuts. Mentrestant, la regidora es cuida de l’Oficina del Voluntariat, situada a l’Oficina de Turisme, just a l’entrada del poble. Aquí s’apunten els voluntaris, s’organitza on anirà cadascú -hi ha sis zones de treball-, es distribueixen les feines i se’ls fa una assegurança. Damunt del taulell hi ha escampades polseres grogues amb el lema Riuada solidària. A l’estil del Rebrotem psoterior als incendis de la Ribera d’Ebre. És una iniciativa sorgida tot just dijous per organitzar actes que recaptin fons i canalitzin els ajuts.

Un grup d’estibadors del port de Tarragona, alguns amb tota la família, venen a dir que ja marxen. Un d’ells, Rubén Vilaró, explica que ja van estar a la Ribera d’Ebre: “Avui som aquí. Anem on calgui”. Han passat el matí en un mas desenrunant i ajudant a refer els marges, a les ordres d’un pagès vell.

Al port hi desemboca el Francolí i dijous hi va aparèixer el cos d’un dels cinc desapareguts en la riuada. Alejandro Olga revela que ahir va estar netejant “com un boig” el port, que és ple de fang i canyes, i que només pensava que les famílies puguin trobar els seus. El poble és ple de detalls medievals. Una de les cases pairals, amb sòlids arcs de mitja punta, és Cal Bou i està datada el 1563. Ja no hi viu ningú, però la família l’ha obert “per al que convingui”, explica Mari Carmen Romano. La casa s’ha transformat en tot un centre d’intendència. Entre mobles i aparadors antics, un grapat de dones atrafegades organitzen esmorzars, dinars i sopars. Posen ordre entre capses de menjar, escalfen brou i fan cafè i llistes. No volen ni dir el nom perquè no volen ser protagonistes. “És tot el poble”, asseguren. Perquè quedi clar, expliquen que ahir, per exemple, van demanar truites de patates als veïns i n’han recollit més de 200.

Expliquen també que les botigues donen menjar i que els restaurants avui faran macarrons per dinar. I tornen a insistir: “Entre tots ho fem tot”.