Un poble oblidat i un cementiri al fons del llac

BarcelonaA les 00.24 hores de la nit poca gent seguia desperta a Ribadelago, un petit poble al nord-oest de la província de Zamora. Era el 9 de gener del 1959, dia de tornar al camp després del parèntesi d’un Nadal plujós. En aquell instant, el mur de contenció de la presa hidroelèctrica de Vega de Tera, a pocs quilòmetres més amunt, es va rebentar i va deixar anar vuit milions de metres cúbics d’aigua desbocada. En qüestió de segons, la riuada va arrasar Ribadelago i va matar 144 dels seus 549 habitants.

“Semblava un infern. Els crits eren terribles, hi havia animals morts a tot arreu i jo no sabia ben bé si estava viva, morta o adormida”, relata Maria Jesús Otero, que llavors tenia deu anys. Ella i els seus pares es van salvar, però la inclemència de l’aigua va arrossegar bona part dels cadàvers i la runa fins al fons del llac de Sanabria, que presideix la comarca. Allò que abans era un racó d’esbarjo es va convertir en “un cementiri”, explica dolguda.

“Molts ja s’ho temien abans”, apunta Otero. El seu pare, com molts altres pagesos de Ribadelago, havia participat en la construcció de la presa de Vega de Tera, que es va fer “amb molta pressa” en el marc de les noves infraestructures d’una Espanya en procés d’industrialització. “Tothom sabia que era una potineria”, defensa Agustín Remezal, historiador zamorà.

Tot i això, els responsables no van respondre mai per una fallida que, a més del dol pels familiars, va deixar centenars de persones pobres sense res. “No es van depurar responsabilitats. Van comparèixer davant els tribunals alguns dels enginyers de l’empresa, Hidroeléctrica Moncabril, però cap dels directius”, explica Remezal.

Solidaritat sense reparació

A més, les indemnitzacions per les víctimes van ser “mínimes”, comenta Remezal. “Ens van pagar les pèrdues al preu que van voler. L’empresa tenia el suport del poder i la gent va haver d’acceptar el xantatge”, lamenta la supervivent Maria Jesús Otero.

Les històries de Ribadelago, presents arreu de les portades, van estremir tot Espanya i van fer sorgir moltes mostres de solidaritat. A Catalunya es van organitzar, entre altres actes, una corrida de toros a la Monumental de Barcelona i un festival ciclista a Mataró per recaptar diners per als afectats. “Tot i la parafernàlia, a nosaltres no ens va arribar gairebé res”, matisa Otero.

Tota la tragèdia humana, patent a les hemeroteques, va deixar en un segon pla l’exempció de responsabilitats en el trencament de la presa. “Es va generar un relat molt caritatiu, lacrimogen”, subratlla Agustín Remezal. “Es va parlar del cas com una catàstrofe natural, un desbordament provocat per la pluja, però mai de fallida”, repassa Santiago Gorostiza, historiador expert en desastres tecnològics”. “Va ser una tragèdia que incomodava la narrativa sobre el progrés representada per les hidroelèctriques”, sentencia.

Ribadelago de Franco

Poc després de la tragèdia, el poble va ser adoptat pel dictador Franco, que va disposar la seva reconstrucció en un altre lloc de la comarca seguint el model urbanístic dels pobles blancs andalusos, traçats a la postguerra. Batejat com a Ribadelago de Franco, “va estar molt lluny del que s’havia pensat”, explica Maria Jesús Otero, que recorda que molts dels veïns van preferir emigrar cap a ciutats com Barcelona i Madrid. Ella també va marxar. “Em vaig passar 50 anys sense dir d’on venia: explicar-ho no conduïa a res, ningú podia entendre el dolor que porto guardat”, confessa Otero.

Avui, associacions cíviques locals treballen amb historiadors per reivindicar el record del desastre amb la creació d’un museu. 60 anys després, a Ribadelago Nuevo hi queden menys de 100 habitants. Mentrestant, als carrers de l’antic poble hi abunden les làpides i, a les muntanyes, la presa segueix en peus, foradada, com un monument macabre a la desmemòria.