Les places dures s’estoven després de 30 anys

BarcelonaLes places han de ser de formigó o de sauló? I s’han de dissenyar pensant en l’estètica o en la seva funcionalitat? La resposta a aquestes preguntes ha dividit històricament els professionals i també els polítics, tot i que durant les darreres dècades el debat ha quedat enterrat sota les tones de formigó amb què s’han fet la gran majoria de places de Barcelona. Durant els últims 30 anys, les places que s’han construït o remodelat a Barcelona i en bona part de pobles i municipis de la resta del país eren de formigó. Els ciutadans, majoritàriament partidaris del sauló i la gespa, les van anomenar places dures, un concepte que no agradava gens als governs socialistes que durant els anys 80 les van propagar per tot arreu. Barcelona -com més ciutats- es troba ara en un punt d’inflexió. “Ha canviat molt la sensibilitat en 30 anys. Ara hi ha una voluntat de renaturalitzar les ciutats, de fer-les amb el màxim de verd possible”, explica l’arquitecte Josep Llinàs. Les places dures han començat a estovar-se.

“Hem donat la instrucció a tots els districtes d’aprofitar les diferents obres per verdejar al màxim la ciutat”, destaca la tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz. L’objectiu de verdejar la ciutat, segons Sanz, és doble: “Ho fem per la lluita contra el canvi climàtic i perquè volem que la ciutat sigui menys dura”, aclareix. I destaca: “El sauló absorbeix més la calor i volem espais que siguin com més permeables millor”. Un dels exemples més ambiciosos en aquesta línia serà l’avinguda Meridiana, que segons la tinent d’alcalde “s’assemblarà més al passeig de Sant Joan que a la C-33”. Hi ha més projectes per verdejar la ciutat, com la reforma de la plaça Folch i Torres, al Raval; la plaça Dolors Piera, al Poblenou, i el futur espai del carrer Sotstinent Navarro, entre la Via Laietana i la muralla romana. El projecte de les superilles “també vol desasfaltar la ciutat”, destaca Sanz.

La presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, Anna Menéndez, va explicar a l’ARA que les entitats veuen amb bons ulls l’opció de fer més verda la ciutat però consideren que encara cal una aposta més decidida. “Ens amoïna que en alguns llocs la instal·lació de verd no és suficient”, denuncia. I afegeix: “Cal més verd per guanyar en qualitat ambiental”. L’actual posicionament de Menéndez coincideix amb el que han mantingut la majoria dels veïns sempre que s’ha plantejat aquest debat, que va ser especialment intens a partir de l’any 1983, quan es va inaugurar la plaça dels Països Catalans, el símbol de les places dures.

Urbanisme a contrarellotge

Amb la mirada fixada en els Jocs Olímpics del 1992, Barcelona va començar a principis dels 80 un procés per urbanitzar com més ràpidament millor alguns barris de la ciutat que estaven completament abandonats. Els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana van rebre l’encàrrec d’Oriol Bohigas, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, de dissenyar la plaça dels Països Catalans. Entre els reptes, n’hi havia un que tenia molt de pes: calia adaptar el projecte al veí de baix, és a dir, a les vies del tren de l’estació de Sants. La nova plaça va sorprendre tothom i va indignar els veïns. “Ja ho vam dir en el seu moment: és una plaça massa dura. I ara està absolutament degradada”, denuncia Jordi Clausell, de l’Associació de Veïns d’Hostafrancs. Els partits de l’oposició també la van criticar durament. CiU en va fer l’eix de les seves crítiques al govern, mentre que el PP va arribar a dir que si guanyava les eleccions la tiraria a terra i la refaria.

Entre els arquitectes, però, va rebre molts elogis i fins i tot un premi FAD. “És una obra abstracta, per ser vista, de difícil ús, que va aixecar els aplaudiments de la professió nacional i internacional. El seu atreviment formal va donar noves armes als nostres enemics. Però a mi em sembla una obra mestra”, va dir Bohigas segons recull el llibre La ciutat dels arquitectes de Llàtzer Moix. El mateix llibre inclou un dels arguments de Bohigas, que explica per què les places dures es van estendre per tota la ciutat ràpidament: “Poden inaugurar-se en poc temps, mentre que el jardí necessita anys i anys i ni així. Allò tou no s’acaba mai. Quan es tracta de recuperar el temps perdut durant dècades, cal actuar amb rapidesa”. Les places dures es van convertir en part del model Barcelona.

“Bohigas pensava en un espai públic per ser admirat però no utilitzat”, valora l’antropòleg urbà José Mansilla. “La plaça dels Països Catalans és hostil, no té ombres... Els únics beneficiats han sigut els skaters ”, afegeix. Des del seu punt de vista, la manera de fer les places, és a dir, la resposta a les preguntes de l’inici de l’article, “depenen molt de la ideologia”, i en posa un exemple: “Les places dures són perfectes per a les terrasses dels bars i faciliten el procés de privatització de l’espai públic”. També són un espai més de pas que no d’estada.

L’entorn de l’estació de Sants

L’aposta per renaturalitzar la ciutat també arribarà a l’entorn de l’estació de Sants i afectarà la plaça dels Països Catalans, segons les negociacions que mantenen l’Ajuntament de Barcelona i Adif. Però encara no se sap com. El 25 de novembre de l’any passat, a petició del PSC, el ple va aprovar “refermar el compromís amb la recuperació de la plaça dels Països Catalans, premi FAD del 1983 i exemple d’intervenció urbana dels anys 80 a la ciutat, amb l’objectiu de garantir-ne l’ús ciutadà i potenciar-la com a espai cívic per als veïns”. També es va decidir “protegir” la plaça, de manera que no queda clar si es vol reurbanitzar o si només seran alguns arranjaments. Les peticions veïnals, que demanen la transformació de la plaça, passen per fer un espai “que afavoreixi l’estada de les persones”. Per ara, només se sap que Adif substituirà les aparatoses sortides d’emergència que hi ha al mig de la plaça per portes metàl·liques abatibles. També hi ha previst reurbanitzar la cantonada on es troben els carrers Provença i Numància.