Només és un placebo… però funciona

BarcelonaJeremy Howick tenia al·lèrgia als gats: li rajava el nas, li picava la gola, esternudava, li costava dormir. Després d'anys de suportar molèsties va decidir trobar-hi solució. Va anar al metge, pensant que li receptaria pastilles. Però el metge li va dir que prengués te de gingebre. Sorprès, no va dir res, però en arribar a casa va pensar que no hi perdia res per provar-ho. No creia que una infusió solucionés el problema, però se la va preparar. En va prendre durant uns quants dies. Al cap de poc, els símptomes havien desaparegut. No més mocs, no més esternuts.

D'això ja fa vint anys. L'experiència va marcar tant Howick que va decidir estudiar en profunditat què és un placebo i per què funciona. Ara, dues dècades després, aquest filòsof de la ciència, epidemiòleg i professor de la Universitat d'Oxford, és l'autor —juntament amb altres cinc investigadors d'universitats de Boston, Beverly, Nova York i Canterbury— d'un estudi que analitza els principals treballs, articles i tests fets fins ara sobre els placebos. La conclusió a què ha arribat és inequívoca: els placebos funcionen. Si més no, funcionen per a molta gent. Són un frau? Si entenem el placebo com a medicina, sí. Però si entenem el placebo com una eina que fa que el pacient es trobi millor, i aquesta eina funciona, podem encara parlar de frau? El debat està obert.

Fa uns quants dies la notícia que la justícia italiana havia obert una investigació per la mort d'un nen de 7 anys per les complicacions causades per una otitis tractada per homeopatia va tornar a sacsejar les xarxes. Sempre passa amb tot el que està relacionat amb l'homeopatia, un tema que desperta passions enfrontades entre els seus partidaris (que són molts) i els seus detractors (que en són més). El motiu pel qual l'homeopatia és tan polèmica és senzill. Els uns consideren que no és res més que sucre, i apunten, amb raó, que cap prova científica ha pogut demostrar que sigui efectiva. Els altres donen exemples concrets de les malalties i símptomes que, segons els usuaris, milloren quan es tracten amb homeopatia. Però, tot i ser l'exemple paradigmàtic, l'homeopatia no és l'únic placebo: n'hi ha molts; tants, que les farmàcies n'estan plenes. Cada any ens gastem milions d'euros comprant-ne.

Els metges, els primers placebos

Anys d'investigació no han aconseguit que la ciència desvetlli el misteri de per què els placebos funcionen. Les teories són diverses. Alguns creuen que funcionen perquè els dona un metge i la gent associa rebre una recepta del metge amb començar el procés de curació. L'uròleg Salvador Esquena creu que els metges "som els primers placebos" perquè, en la seva presència, el pacient se sent "reconfortat". "Hi ha moltes patologies que desconeixem, l'origen de les quals potser no és físic sinó psicològic. Hi ha gent que ve a la consulta perquè li fa mal alguna cosa. Li fas proves i veus que no té res, que està bé, que no ha de seguir cap tractament. Però no li cal, perquè només pel fet d'explicar-li ja li baixa l'ansietat i se sent millor".

I per qui no en té prou amb la seguretat que proporciona un expert amb bata blanca, el següent pas són els medicaments. "Hi ha metges que no tenen temps, que estan desbordats, que tenen molts pacients i només poden dedicar-los uns minuts. Aleshores recepten medicaments, canvien 20 minuts de visita per una pastilla", diu Esquena, que admet que en molts casos el culpable que es receptin medicaments inútils no és el metge, sinó el pacient. "Vivim en una societat medicalitzada, on la indústria ha aconseguit convèncer-nos que hi ha una pastilla per a cada malaltia, una solució per a cada problema. Això fa que molta gent esperi sortir de la consulta amb una pastilla. Les farmàcies estan plenes de medicaments que no serveixen per a res, que no tenen cap efecte provat. En el camp de la urologia si un pacient està molt angoixat li recepto fitoteràpia, que en teoria desinflama. I això fa que se senti millor, que en definitiva és el que compta".

Certament, la medicina convencional fa servir placebos de manera habitual. En aquest cas no parlem de pastilles de sucre, sinó de fàrmacs autèntics però dels quals se sap que no serveixen per a la malaltia concreta per a la qual s'administren. És el que passa quan un metge recepta antibiòtics per a una grip, o recomana prendre vitamines per a la fatiga: sap que els virus no es tracten amb antibiòtics, i que no hi ha evidència que les pastilles de vitamines funcionin. Per què els recepta, doncs? Perquè molts pacients només es queden tranquils si els donen una pastilla. Els metges cedeixen a aquesta pressió i acaben donant unes pastilles que no serveixen per curar aquelles malalties. Per al doctor Esquena la utilització de determinats placebos —com les pastilles d'herbes— no és negativa si s'aconsegueix tranquil·litzar el client. "El problema ve quan es venen placebos com si realment tinguessin efectes", diu.

La clau està en els neurotransmissors

Des d'un punt de vista científic no hi ha dubte que un placebo no cura res. No té cap ingredient actiu, no és cap medicina. Una pastilla de sucre no pot, per ella mateixa, calmar l'ansietat. Ara bé, el nostre cervell sí que pot. I, pel que sembla, ho fa. Si el cervell està convençut que la pastilla de sucre funciona, doncs funciona. Com? Incrementant la producció d'endorfines i dopamina, els neurotransmissors que ens fan sentir benestar i plaer. No resulta estrany, doncs, que la llista de malalties els símptomes de les quals milloren, segons declaren els usuaris, amb l'ús de placebos sigui llarga i diversa: síndrome de l'intestí irritable, depressió, trastorns del son, dolor, fatiga, picors, ansietat, tos, disfunció erèctil, menopausa…

Els neurocientífics comencen a sospitar que, fins i tot quan prenem un medicament real, com una pastilla per a la migranya, part del seu efecte ve donat no per una acció química directa en el nostre organisme, sinó senzillament per la nostra expectativa que la pastilla funcionarà. En el cas de les migranyes, un estudi del 2014 va concloure que el placebo era efectiu en un 60% dels casos comparat amb Maxalt, un tractament molt car i d'última generació. En una prova feta amb pacients d'asma, els que van ser tractats amb placebos no van respirar millor o pitjor que els que van ser tractats amb un fàrmac, però quan se'ls va preguntar com se sentien van assegurar que l'inhalador placebo era més efectiu que l'altre. No respiraven millor, però ho creien i, per tant, se sentien millor.

Ara bé, la reacció davant dels placebos no és només una qüestió de percepcions sinó de fets tangibles, mesurables. Proves de diagnòstic per a la imatge han captat canvis en l'activitat neurològica de pacients tractats amb anestèsia placebo. En una altra prova, els pacients van rebre una mateixa pastilla placebo creient que eren dos fàrmacs diferents: un estimulant i un somnífer. Després d'ingerir el primer, el pols es va accelerar, i la tensió arterial va pujar; després de rebre el segon, van experimentar l'efecte contrari. Una mateixa pastilla, dues respostes físiques oposades. Una pastilla falsa, i unes conseqüències reals. Tan reals que la indústria està preocupada: inverteix diners en un nou medicament (un analgèsic, per exemple) amb l'esperança de tenir guanys multimilionaris, però quan el prova en un assaig amb pacients resulta que molts no troben diferència entre la nova pastilla i un placebo.

La força de l'autosuggestió

Són moltes les coses que es desconeixen sobre per què funcionen els placebos. No se sap, per exemple, per què, en el cas de les úlceres d'estómac, l'efecte del placebo és baix al Brasil, alt al nord d'Europa i especialment alt a Alemanya. En canvi, els alemanys són els que menys responen als placebos quan els prenen per tractar la hipertensió. Per als experts l'eficàcia dels placebos s'explica per l'autosuggestió: quan prenem una pastilla tenim l'expectativa de millorar. L'autosuggestió és tan important que el color d'una pastilla altera l'efecte que té en qui la pren (el vermell estimula, el blau tranquil·litza); prendre dues pastilles és més efectiu que prendre'n una; una pastilla gran funciona millor que una de petita; una injecció, millor que una pastilla. Tot sembla una mica esotèric, però en realitat no ho és.

Abans de considerar-los inútils i absurds, cal tenir present que els placebos tenen un paper crucial en la medicina. Per tal de vendre un medicament, el fabricant ha de demostrar que funciona, i això es fa a partir d'unes proves en les quals a alguns pacients se'ls dona el fàrmac mentre que d'altres reben un placebo (sense saber-ho). Només si el fàrmac és més eficient que el placebo se n'autoritza la venda. Ara bé, fins ara els científics assumien que si els pacients asseguraven haver experimentat una millora era perquè, en les proves, no sabien que estaven prenent sucre. Però el nou estudi arriba a una conclusió sorprenent: el placebo funciona fins i tot quan la gent sap que allò que pren no és un medicament real. No funciona en tots els casos, certament, però sí en un nombre prou gran per acceptar que la mala fama del placebo és injustificada, i que no pot ser menystingut.

La visió del placebo està canviant. Fins ara el seu efecte es considerava una il·lusió, un fruit de la imaginació; ara la neurociència estudia perquè aquest efecte és, en molts casos, equiparable al dels fàrmacs. Fins ara se l'estudiava per treure importància als seus efectes; ara, per veure fins a quin punt pot resultar útil. Com explicava l'oncòleg Robert Buckman, mort ara fa sis anys, el placebo és un medicament extraordinari: "Funciona per a un 30%-60% dels pacients, en gairebé totes les malalties, no té efectes secundaris, no et pots equivocar amb la dosi… Hi ha cap medicament més flexible, efectiu, barat i segur que el placebo?"