Un pis per acostumar els sensellar a un sostre

BarcelonaCap a les set del matí la vida torna al Pis Zero, un allotjament que la Fundació Arrels obre cada nit al barri del Raval per donar llit i sostre a una desena de persones que malviuen al carrer. A aquella hora Omar Jorataal acaba de rentar-se i fa un glop a un gotet de vi. El primer de la jornada. “He dormit molt bé, he descansat prou”, respon i, tot seguit, pregunta a l’educador a quina hora va arribar la nit passada. A les 10.30. “Molt d’hora”, riu. A les 8, el pis tanca portes fins a les 8 del vespre.

Jorataal carrega amb una petita motxilla on duu totes les seves pertinences i fa la primera parada a la plaça, on és un habitual. “Bec molt i fumo com un carreter”, s’esplaia un cop ja a la rambla del Raval amb una cigarreta a la mà. El dia és llarg i el carrer és un lloc tan inhòspit que troba en l’alcohol un “refugi” i un “entreteniment”, apunta. Acaba de fer 59 anys i des que amb 20 va arribar a Espanya s’està en el que es diu situació de carrer, que vol dir que ha estat quatre dècades sense un habitatge digne o ha dormit directament al ras. Tres cops l'han deportat i tres més ha tornat, mai en pastera, sinó de polissó en un vaixell de passatgers. "Amb la barcassa et cobren milers d'euros i a sobre et pots ofegar", exposa.

És per a persones com el Jorataal que Arrels va posar en marxa fa cinc anys aquest recurs al barri del Raval, per on han passat 119 persones. Basat en el model del housing first, aposta per la recuperació dels sensellar en l’accés a un habitatge digne i, a partir d’aquí, poder fer una feina social per reestructurar altres aspectes de la vida. Però no sempre és tan fàcil aquesta equació. “Un percentatge de les persones no s’adapten a un pis, per malaltia mental, per addiccions o per l’aïllament de molts anys de carrer”, exposa Ester Sánchez, directora del Pis Zero, que anuncia que d'aquí a uns mesos se n'obrirà un segon al barri barceloní del Poblenou, en un edifici que acollirà també 10 minipisos per a sensesostre.

Sense normes

Per això, per aquesta dificultat per encaixar en recursos, l'esperit del pis és adaptar-se a les necessitats dels usuaris i no al revés, continua la responsable. I amb aquesta filosofia, a diferència d'hostals, albergs, centres oberts per al col·lectiu, gairebé no hi ha normes: es pot consumir alcohol de manera pautada, fumar o portar els animals de companyia. “Mínima exigència i màxima adaptabilitat”, resumeix Sánchez. 

El problema és que “costa establir un vincle o una relació de confiança amb persones del carrer”, apunta Fran Álvarez, un dels integradors socials que s’encarrega de la bona gestió de la casa, i assenyala que, precisament, l’absència de normes és una manera d'atreure els que rebutgen la rigidesa de les obligacions al recurs. “Si venen amb el cartó de vi, no els hi treus, sinó que els dius que beguin poc o els fas veure que queda malament”, i a poc a poc es relaxen i s’abstenen de beure mentre són allà, explica el professional. 

Tampoc no hi ha més horari que el de l’obertura i tancament de la porta. Els usuaris, a qui prèviament han derivat els equips de carrer d’Arrels, poden arribar al pis a l’hora que vulguin o no presentar-s'hi, si aquell vespre no volen. “L’únic que no pots fer és despertar a qui dorm o escalfar-te el menjar”, afirma Jorataal, que entén que hi hagi unes mínimes normes de “respecte” cap als altres.

Un punt de socialització

De fet, les regles les han anat establint els mateixos usuaris, apunta Fran Álvarez, que sosté que en un recurs com aquest “la mà dura no funciona”. Al pis troben la nevera plena de menjar, sucs i cafè, i poden sopar calent fins a les 1.30 hores. Al matí, també poden sortir esmorzats. Però no són els llits que es reparteixen per aquest espai diàfan el gran reclam, sinó que ho és la “tranquil·litat i la seguretat de saber que ningú et molesta”, relata Jorataal. Després de passar més de 12 hores voltant per anar als serveis de dutxa o els menjadors socials, o de matar l'estona asseguts sobre un cartó, entrar al pis suposa deixar enrere els perills de ser robat o agredit. “Busquen descansar, així que a les nits bàsicament dormen”, descobreix l’integrador social, que també subratlla la funció "socialitzadora" del pis, amb l'ajuda dels voluntaris, que sovint escassegen.

El pis consta de dues sales amb llits i una gran terrassa, on alguns dels usuaris prefereixen dormir, sobretot si són dels que no es volen allunyar dels seus gossos. Treuen el matalàs i dormen al ras, “però tranquils”, afirma Jorataal, que també diu que sovint ho prefereix. D’altres, amb anys de carrer al cos, no s’acaben d’adaptar bé a dormir sota sostre. Álvarez explica que els posen petits focus de llum sobre del llit com si fos la claror del fanal.

Una altra característica del Pis Zero és que no hi ha un màxim de temps d’estada i són els usuaris els que decideixen si volen continuar-hi anant. Arrels el planteja com un “allotjament pont” en dues vies. Per una banda, com un primer pas perquè les persones del carrer s'habituïn al sostre i en un temps puguin accedir a un habitatge per a ells sols, perquè l’entitat es troba que un gruix important rebutgen hostals o pisos compartits. Però és que, a més, s’han adonat que els pisos personals són a la llarga una solució més barata i més rendible socialment. 

El Pis és també una mena de racó de pensar per als que, ja instal·lats en un dels pisos o cases de l'entitat, han comès “algun error” i necessiten “reflexionar”, explica Sánchez. En aquest procés es troba Jorataal, que després d’haver passat per diferents tipus d’allotjament va aconseguir un pis d’Arrels per a ell sol. Hi ha estat tres anys, fins que, com diu ell, es va “equivocar” quan va convidar uns estranys a instal·lar-s’hi, cosa que suposava un trencament del pacte. Aquesta, de fet, és la tercera estada en aquest espai per a aquest marroquí, natural de la regió d’Agadir. En total, hi ha passat 26 mesos, segons els seus càlculs. I espera que ara sigui la definitiva. “He entès que quan em donen un sostre l’haig de cuidar”, sentencia.