El Reial Madrid, Piqué i els 20 euros del Daniel

MataróEl Daniel -nom fictici, com els de tota la resta- ha vingut capficat a la sessió de teràpia setmanal a l’Hospital de Mataró per a persones addictes als jocs d’atzar. Feia setmanes que no venia. “La mare ha estat malalta, soc autònom i la feina surt quan surt”. Excuses que no s’empassa ningú. “¿Si no t’hagués trucat per venir, hauries vingut?”, li demana Cristina Martínez, la psicòloga de la unitat de joc patològic del Consorci Sanitari del Maresme. “No”, admet ell.

La Cristina s’adona que alguna cosa li preocupa. “Daniel, com ha anat la setmana?” El Daniel mira els seus companys, sis homes d’entre 28 i 50 anys, i confessa: “No estic bé, he recaigut. He fracassat en el meu projecte de deixar de jugar. Vaig anar a fer un cafè al bar i vaig proposar-me jugar 20 euros. Volia demostrar-me que ho podia controlar. Em vaig gastar els 20 euros i vaig marxar. No vaig escurar la cartera però em vaig sentir un fracassat. Portava tres mesos venint a teràpia i pensava que ho havia superat. Les màquines escurabutxaques i el joc online estan per tot arreu i m’he adonat que no jugo per evadir-me, jugo perquè m’agrada”. L’Antonio, amb xandall negre, un veterà de les sessions i addicte a les escurabutxaques, li dona suport. “M’hi sento identificat. A mi també m’agrada jugar però els problemes que em provoca no em compensen”. L’Oriol, addicte als casinos, és l’encarregat de posar-hi humor: “El teu problema és que ets del Madrid, si és que tens tots els vicis, tio!” Es respira bon rotlloentre ells.

El Daniel continua: “I també em sento malament perquè em gasto diners que necessito”. L’Antonio és la veu de l’experiència: “Aquest cop has jugat amb seny, però al joc no s’hi pot jugar amb seny. Un altre dia et gastaràs els 20 euros i després 100 més i, al final, tota la mensualitat”, li diu. “Per la meva experiència, el joc no el pots controlar, ell et controla a tu”, sosté el Pau, que reconeix que ell no només jugava “a tot el que se li posés per davant”, sinó que estava enganxat al pessigolleig que li provocava el fet de mentir i robar per seguir jugant.

De cop carreguen contra els famosos que juguen al pòquer. “¿Ells són addictes?”, es pregunten. “¿Si tinguéssim tants diners com el Piqué, el joc seria un problema?”, vol saber el Daniel. I la Clara, estudiant en pràctiques, li explica que no és una qüestió de diners, sinó d’addicció. L’Oriol recorda que tots els de la sala tenen una malaltia, una addicció. “I la tindrem sempre. Tu dius que no tornarà a passar, però és com l’exfumador que es fuma un cigarret. Si jugues un cop, hi tornaràs a caure”, li etziba al Daniel. El Pau també té la lliçó apresa: “El cervell guarda aquestes emocions i el circuit de l’addicció es torna a activar quan jugues”, li diu. El Manuel s’havia mantingut callat fins ara. “El joc per a mi és un enemic. Ara podria viure millor del que visc, però ho he perdut tot: cases, cotxes i diners”.

L’Antonio reconeix que ha tingut molts alts i baixos aquesta última setmana i que li han vingut pensaments de tornar a jugar. A estones pensava que no se’n sortiria. La seva mare, molt atenta a qualsevol canvi en el seu comportament, li ha estat molt a sobre. “Però jo no he volgut dir-li res per no preocupar-la”, diu. Els companys li fan veure, però, que es precisament al contrari: “És quan no els diem res que ells es preocupen”. La Cristina els reparteix uns fulls en blanc i els demana que facin una llista dels senyals d’alarma que anuncien risc de recaiguda. Per al Pau, un senyal d’alarma és recuperar hàbits antics i abandonar els nous, tornar a llocs de risc, ocultar informació i tenir pensaments de jugar. “I deixar de venir a les sessions de teràpia”, afegeix la Cristina. “Daniel, ¿vindràs la setmana que ve?” li pregunta. Abans que pugui dir res, els companys li recorden: “Si et vols curar, has de venir cada dijous a teràpia”.