Pilar Rahola: "Dubto, arribo a conclusions i les defenso a mort"

Presentes 'El carrer de l'embut'. D'on treus temps per fer una novel·la?

M'aixeco molt d'hora, cap a les 6 amb un cafè en vena ja hi estic posada, amb els meus rituals molt sòlids i molt ben planificats. El primer és mirar la premsa estrangera. I després, escriure, perquè és quan tinc el cap més net. Em desperto molt activa. En canvi, a partir de les 10 de la nit sóc un plàtan.

Com ha anat el teu retorn a la novel·la trenta anys després?

He obert una porteta personal que per a mi és molt gran, grandiosa, i hi entro de genolls, però ja no ho deixaré, ja n'he començat una altra. M'he volgut prendre la literatura de manera molt seriosa, he sigut molt sistemàtica. He escrit molt i he llençat molt. Una ficció no pot tenir data d'entrega, i això t'allibera. Vaig patir molt mentre anava construint el principi, va ser lent, però quan ho vaig tenir clar va ser molt net.

Tu eres una novel·lista jove i editora fins que el tren de la política et va atropellar.

La política i més coses. Sóc una lectora voraç, i en canvi havia deixat de ser una escriptora. Jo no sé si sóc una escriptora encara, però t'asseguro que el delit el tinc i no el deixaré. El retorn que estic tenint del llibre és molt maco. A la gent li està agradant molt. I això em dóna molta pau, em dóna força.

Parties de personatges reals.

L'argument és tot real. Són uns personatges a qui l'any 23, 34 i 37 la història els cau al damunt i els devora. No faig ideologia damunt l'argument i els personatges. No he volgut fer un míting, he volgut fer literatura. Parteixo d'una memòria familiar real. A Cadaqués hi ha un carrer que és un embut. Un escamot de la FAI va venir a matar diferent gent del poble, el meu avi entre ells. El van ferir en una cama, però va tenir temps de passar per aquest carrer, van passar de llarg i va ser l'únic que es va salvar. I ell ho va escriure, en un castellà barroc que gairebé no sabia. I va parlar dels companys que van matar, com el mestre republicà que era un idealista que els parlava de Plató. Va ser una d'aquelles barbaritats que es cometien. Hi ha més mites: la Barcelona de l'alta burgesia, la Barcelona de la mare, el Noucentisme com a gran ideal també de civilitat i de cultura, el Modernisme, el pistolerisme i tot el que té de confrontació entre els sindicats i el món dels empresaris més salvatges, la Cuba mítica. I aquest Cadaqués de les bruixes, que té més de 500 paraules autòctones. Haver convertit tot aquest món, que és el meu món, en un món simbòlic que s'escapa de tu i pertany als altres, per a mi és una petita meravella, màgia pura.

No busques extrems.

El mal en estat pur, el feixisme, pràcticament no hi apareix, perquè no m'interessa. És negre. El negre no té matisos, no té complexitat. I fixa't que a la novel·la la guerra gairebé no hi surt. Existeix com a ressò. Tots els personatges estan convençuts que la guanyaran. Els personatge són víctimes de les matances a l'interior de la República. M'interessava molt més aquest sindicalista que li maten els companys i que busca la justícia social, però ell també mata. O aquest republicà catalanista que considera que els sindicalistes són uns ximples però alhora no està d'acord amb els empresaris. O aquesta noia de l'alta burgesia que acaba fugint i acaba sent una revolucionària comunista, i que deixa enrere fins i tot la seva filla. Són personatges extraordinaris que a mi em fascinen.

La Rahola novel·lista busca els matisos per compensar la Rahola tertuliana que no és tan de matisos.

Ara has hagut de fer el tòpic.

És un tòpic?

Absolutament. Perquè no tens en compte una cosa: a la televisió no hi ha matisos, ni per a la Rahola ni per a ningú. Però en canvi jo crec que n'hi ha molts en l'article. Si algú es pensa que quan va a un debat a la televisió serà un catedràtic d'universitat, que no hi vagi. A la televisió hi ha un component elevadíssim de frivolitat i hi ha fonamentalment titulars sintètics. Hi perds molt, però hi guanyes impacte. L'oralitat sempre és més frívola que la paraula escrita.

Allà on ets més tu és al teu article?

Dins de l'escriptura l'article és més complex. El llibre d'assaig és encara més complex i on jo crec que hi deixes la teva essència si te'n surts és a la literatura. Si hagués de fer la carta als Reis, només escriuria. No necessito res més. Potser un cop al mes aniria a veure el Cuní perquè li tinc molt carinyo i m'hi trobo molt a gust o potser de tant en tant aniria a veure el Basté. No puc reduir la meva activitat professional perquè tinc coses per pagar.

Em tornaràs a dir que tiro de tòpic, però tenia la sensació que a tu certa exhibició pública t'és còmoda.

Això forma part dels prejudicis que actuen damunt d'una dona especialment forta. Jo sóc molt xula. Si estic en una tertúlia vull guanyar. Sóc competitiva, sobretot quan hi ha temes que m'interessen i em toquen de prop. Però no m'agrada treballar tant, i per al meu ego no necessito tanta tele. Si demà tingués les hipoteques pagades i els deutes pagats a mi em veuries poquíssim a la tele. L'article el faria sempre. Perquè em lliga a la realitat, m'obliga a reflexionar sobre el meu món diàriament, m'arrela. Voldria escriure i escriure, escriure com una boja. I des de Cadaqués.

S'hi val tot per guanyar?

No. Quan es fa servir tot se't gira en contra. Alguna vegada que m'he escalfat i he dit algun improperi, m'ha rebotat. I realment la pell se m'eriça, surto com una moto. En debats d'aquests tan durs ho pateixes. Dilluns a RAC1 surto patint i emprenyada. Disfruto més amb el Cuní perquè fins i tot quan m'hi barallo té un altre to.

Si t'haguessis de definir, què ets?

Sóc la paraula, o l'intent de la paraula, i sóc el dubte. Sóc algú que dubta, s'interroga molt i després arriba a conclusions i les defensa a mort.

L'etiqueta de polemista t'interessa?

No. D'això els grecs en dirien pura dialèctica. La polèmica te la trobes perquè et posen en debats amb gent molt contrària.

Dels membres del Consell de la Transició Nacional el teu és el nom que més gent ha discutit.

Això forma part de la projecció pública. Sóc la que tinc més projecció, sóc la que jugo més fort en certs temes. Això sí que entre en el sou i ho has de respectar. Jo jugo fort a la vida i amb les idees.

Encara t'afecten les crítiques?

Jo et diré com Umbral que "He venido a hablar de mi libro".

Doncs modifico la pregunta: t'afectaran les crítiques al teu llibre?

Tothom té la seva animeta i és lògic que les crítiques t'afectin. També t'he de dir que jo ja he desenvolupat una pell dura i molt gruixudeta. Forma part de la lògica de quan tens molta projecció i molta influència, i jo la tinc. Forma part de l'èxit que hi hagi gent que t'estimi i gent que no. I aleshores ho has de relativitzar moltíssim. Només m'afecten les crítiques de la gent que respecto o que m'interessa. Les de la gent que no m'interessa, em rellisquen o fins i tot algunes m'engreixen. A la presentació a Cadaqués, de 500 persones la meitat ja havien llegit el llibre. Hi havia gent emocionada, gent que havia plorat amb els personatges.

Algú t'ha ajudat amb el llibre?

El llibre el vaig escriure en la més absoluta solitud i a més no l'hi vaig dir a ningú. El Cuní no ho sabia, per exemple. T'ho dic perquè és la persona a qui tinc més confiança. No vaig gosar dir-l'hi a ningú perquè no sabia si l'acabaria. L'únic que ho sabia era el pare i la mare i el Robert, el meu marit. L'únic que anava llegint-lo era el pare, perquè el món de Cadaqués és el seu món i de tant en tant em donava algun consell.

Defineixes els empordanesos com a gent salvatge, lliure, esquerpa i resistent. Ets tot això?

Sí. Jo crec que sóc una persona que intenta ser simpàtica, però els meus hàbits són de molta solitud. Quan estem en família el protagonista és el meu marit, que és un navarrès divertidíssim i molt simpàtic.

Sí, el va conèixer tot Catalunya. No sé si gràcies o per culpa de l'Albert Om.

Per culpa d'ell que és un bocamoll, perquè allò dels llits ho va dir ell i m'ho he de menjar jo. El Robert a l'estiu, quan som a Cadaqués, tindria un sopar cada dia amb els amics, i jo en tindria un al mes. Jo sóc molt esquerpota. M'agrada anar a la muntanya sola, m'agrada llegir, estar als meus racons. Salvatge sí, perquè a vegades dic coses que són molt salvatges i no em despentino. Després me n'he de menjar les conseqüències. Lliure, sempre. Jo crec que ara és l'època de la meva vida que tinc més llibertat de pensament i que el puc portar més lluny, en la mesura que tots som sempre una mica esclaus de moltes coses. Sóc una resistent. He caigut moltes vegades i m'he tornat a aixecar sempre.

El teu biografiat, Artur Mas, també és un home resistent.

És un gran resistent. És un home fet a ell mateix, capaç de construir-se. Cada vegada que s'esberla interiorment es reconstrueix. És molt dur, amb molt d'esperit de sacrifici, i això el fa ser molt fort. És un romàntic, és un personatge emocionalment més autèntic del que va ser Pujol i molt més del que va ser Montilla. Tal vegada tan emocional com Maragall. Té emocions molt dures i conviccions molt fortes. Jo si que parlaria d'ell com un resistent. I això el pot fer anar enllà.

I creus que anirà enllà?

Si, n'estic convençuda. L'Artur Mas que jo he conegut és impossible que traeixi el compromís que va agafar amb el poble català. A mi em va dir "Abans seré una víctima que un traïdor", mirant-me als ulls. És tan rigorós en els seus compromisos que pot no ser polític. Quan la seva dona té el càncer i li fan tot el procés de la químio i ràdio, no es va perdre cap sessió de ràdio i a més a més no ho sabia ningú. Deixava el que fos i se n'anava. Hi va haver un moment que jo li vaig dir: calia anar a totes? I em va dir, és que si la meva dona no sap que pot comptar amb mi en un moment així, qui sóc jo? És molt autèntic. Una altra cosa és que se'n surti. O que ens en sortim tots.

Això que anomenem 'el procés', ¿pot ser que 'La Vanguardia' se'l cregués més abans de les eleccions que després?

Tu ara entendràs que aquesta pregunta no te la respongui, oi?

Tu entendràs que te l'havia de fer?

Sí, home, sí. Però no te la responc perquè no seria elegant. Jo no sóc ningú per especular sobre el paper que fa 'La Vanguardia'. 'La Vanguardia' és un diari important que respon a l'eix central del país, que és molt important que estigui a favor de la consulta. No ha deixat d'estar-ho mai. La consulta és la línia vermella que no ha traspassat. A partir d'aquí hi ha opinions diverses en aquest diari però jo no he deixat d'escriure el que penso i mai he baixat del tren, i també sóc 'Vanguardia'.

Com vius ser al Consell de la Transició Nacional?

Penso tenir una discreció absoluta. En Cuní em va dir: "Ja ens ho aniràs explicant". I li vaig dir: "No hi comptis". Jo sóc dipositària de molts secrets. El que hem de fer és molta feina ben feta amb molta correcció i deixar-nos-hi molt la pell. Així, si més no, és com jo m'ho prenc. Ara si tu em demanes com em sento? Amb un profund orgull. No es cobra i és molt important. Aquí hi som perquè volem. Va molt més enllà d'un tema de partits és un tema de país. M'emociona, m'omple d'orgull i responsabilitat, i els companys de viatge són magnífics. Estarem a l'altura.

Has estat criticada a l'ARA recentment per la Mònica Planas, que deia que vas començar a parlar malament de TV3 quan te'n vas anar, i ara hi tornes de promoció.

Vaig fer un article. Però sembla que vaig tocar el sant grial. Només vaig dir que ens els últims anys de govern TV3 s'havia inflat per dalt, no per baix. I que calia una reestructuració. I n'estic convençuda. És que no es pot criticar TV3? I després el que no pot ser és que perquè tu ho critiquis no hi puguis anar de convidada. A mi m'han ofert moltes vegades anar a tertúlies a TV3 i he dit que no, perquè no em semblava bé anar a una tertúlia quan estic amb el Cuní. No ho veia. Però quan m'han cridat per parlar d'un llibre, i tant.

Què en penses del futur de TV3?

Em preocupa perquè TV3 és molt important. És molt meva per molts motius. Vaig entrar a la tele per fer literatura, amb el Villatoro. Crec que TV3 està molt inflada i s'ha de reestructurar i racionalitzar. Ara, també t'haig de dir que s'ha de fer amb molta cura de no tocar els equips, que siguin competitius. A mi les últimes notícies del que es podria fer a TV3 no m'han agradat gens, m'han semblat molt salvatges. TV3 forma part de l'eix central del país i com a tal hem de poder tenir una televisió que sigui productiva i que no sigui un forat econòmic, però que els equips puguin funcionar adequadament. I és el que he pensat sempre.

Com us va a 8TV amb en Cuní?

El programa va molt bé. Sempre m'equivoco amb el Josep, perquè quan va agafar 'Els matins' de TV3 li vaig dir que fracassaria perquè els matins són molt difícils. I va rebentar l'audiència. En sap molt, és una bèstia periodística. Té aquell posat una mica antic i és molt modern, de plantejaments, de registres. És d'una modernitat i una joventut, d'una agilitat mental, increïbles. I quan va dir que se n'anava a les nits a 8TV, vaig dir: "Estàs boig. No te'n sortiràs". És una televisió que partia de zero. I pam, se'n surt.

I per què hi vas anar si no hi creies?

La meva relació amb el Josep és molt estreta, ja érem una parella de fet, i perquè 'si tu me dices ven lo dejo todo'. És el meu segon marit. Forma part de les lleialtats de la vida i has de poder-te mirar al mirall. Jo crec que he sigut sempre lleial a la gent que m'he estimat.

Quants sou a casa, comptant gats i gossos?

Nou, entre gats, gossos i personetes, més els okupes, que són els gats que vénen a menjar al pati que no dormen al sofà ni en el llit però vénen. He anat operant totes les gates dels patis. La meva veterinària m'adora. I a casa tenim tres gats, dos gossos. Els dies que plou estan tots al llit, i el Robert, que té un cert volum. Hi ha vegades que estic mal posada perquè tinc una gata aquí i una altra aquí. Però els adoro. Els meus animals són molt importants.

Et penedeixes d'haver-te ensenyat massa a 'El convidat'?

No. L'Albert és un tipus espectacular perquè fa una cosa molt complexa i fa veure que és senzilla. Ell passa per allà i t'ho treu tot. Jo no m'havia despullat mai tant com amb ell. I en canvi semblava que no passava res. Et dóna confiança, crea complicitat i la meva família es va anar obrint tota, fins i tot el meu pare. No hi ha res que sigui mentida. Som nosaltres. L'hi agraeixo i em sento honorada.