“De petit no m’agradava anar pel carrer, tothom em mirava”

BarcelonaTres opcions: morir, quedar en estat vegetal o acabar amb una paràlisi del 76%. Àlex Roca es va haver d’enfrontar a aquest destí als sis mesos de vida, quan va ingressar a l’UCI amb una encefalitis vírica herpètica. “És com un herpes que pots tenir a la boca, però al cervell”, explica. Una pastilla, que havia de fer efecte en sis dies, va determinar la seva vida. Ara lluita per fer front a la seva situació de la millor manera. Tot i la paràlisi cerebral que li va causar el virus, pot caminar, condueix un cotxe adaptat, parla en llengua de signes i juga a futbol.

“De petit va haver-hi una època en què no m’agradava anar pel carrer. Tothom se’m quedava mirant”, recorda. Aquella va ser l’etapa més difícil per a aquest jove de Sarrià de 24 anys. Explica que quan era un nen solia dibuixar monstres i la seva psicòloga va interpretar que el que estava fent era pintar com es veia a ell mateix. Però a mesura que han anat passant els anys, l’Àlex s’ha tornat més positiu: “La gent que pensa que no valc res em fa pensar diferent. M’agrada que em diguin que no perquè em motiven”.

Aquesta motivació és genètica. Prové del seu avi. “Vaig trigar molt a caminar. Els metges deien que no ho aconseguiria. Però el meu avi va insistir-hi molt”, relata. Avui, no només camina, sinó que participa en curses: “Sé que no faré 20 km, però fent-ne cinc ja estic content”. L’Àlex també és campió estatal amb el seu equip de futbol, el Disport FC, format per joves que, com ell, tenen paràlisi cerebral. Amb ells, ha guanyat el campionat estatal. Amb el seu avi, “un ídol”, tal com ell el descriu, estan en contacte diàriament. Tot i que l’Àlex no pot parlar oralment, assegura que s’entenen a la perfecció. Tenen una connexió especial.

“L’Àlex és qui és per la gent que té al costat”. Aquesta afirmació la fa la Laura, la seva nòvia, que tradueix el que explica l’Àlex en llengua de signes. Abans, ell tenia por de no trobar parella “pel fet de ser diferent”. Ara explica que la Laura és de les persones que més l’ajuden i que “sempre té un somriure a la cara”, i això l’ajuda a millorar l’estat d’ànim. Els seus altres suports són tres amics molt especials amb els quals va a veure el Barça, juga amb la PlayStation o té converses al bar.

Pel que fa al seu germà, més gran que ell, l’Àlex diu que ha tingut molta paciència: de petit, ell sempre havia sigut el centre d’atenció a causa de la seva malaltia, però el seu germà sempre ho ha comprès. “L’admiro”, explica.

L’Àlex va estudiar a l’Institut Costa i Llobera. Els professors i companys sempre van estar al seu costat: van aprendre tots el llenguatge de signes. És conscient que aquella etapa ha sigut “clau” en la seva vida.

Després, va estudiar gestió administrativa i va fer el curs pont. “Els professors em deien que trigaria dos anys a treure-m’ho, però ho vaig fer en només un”. El següent pas va ser estudiar integració social. Ara ha aconseguit treballar en una cartera d’inversions.

Por del futur

“Esclar que tinc por del futur, de quan tingui 50 anys. Penso en com estaré...” L’Àlex, però, sap que ha de pensar en el present. I per això cal autoestima i autovaloració: “Si no creus en tu, qui ho farà?” Buscar la felicitat s’ha convertit en el motor principal de la vida de l’Àlex. Té clar que cada dia s’ha de treballar de nou i “fer el que et fa feliç, perquè si no ho fas t’amargues”.

Aquesta filosofia, ara, la vol transmetre a les escoles. És per això que ha preparat xerrades per impartir en diversos centres amb l’objectiu de conscienciar els nens que els prejudicis no són bons i que les dificultats sempre es poden modelar. Compara la seva situació amb la que pateixen altres col·lectius discriminats. “Els nens han de veure tot tipus de persones i no pensar que algú és diferent i apartar-lo”, conclou.