“El personal sanitari ha de suplir amb el seu esforç la falta de recursos”

BarcelonaMarta Gubau és mestra però la seva salut no li permet treballar. De petita va sobreviure a una meningitis i a un càncer, i la quimioteràpia li va causar una afecció cardíaca que la va obligar a deixar-ho tot. Tot i que amb aquests antecedents no era candidata a un trasplantament, els metges van decidir provar-ho. Fa tres anys i mig que viu gràcies a un cor nou. “Ara estic molt bé i molt feliç, amb una vida nova plena de projectes i de somnis per complir”, explica a l’ARA aquesta gironina de 45 anys. Vivint-lo en la pròpia pell: així és com ella i milers de malalts crònics als quals la vida ha obligat a conviure amb una patologia s’han convertit en autèntics experts en el sistema sanitari català.

“Personalment sempre m’he sentit ben atesa per la sanitat pública, però ha sigut gràcies a l’esforç del personal sanitari, que ha de suplir la manca de recursos. Treballen en condicions que no són les millors”, respon Gubau en una conversa per telèfon des de casa seva, on segueix un confinament estricte. La seva experiència amb les retallades és que la sanitat pública “funciona molt bé per a les coses greus, gràcies a professionals que tenen una gran formació i qualitat humana, però en malalties menors hi ha coses que han empitjorat i fan perdre la paciència”.

D’exemples en té de tots colors, i alguns voregen l’absurd: “M’han fet un trasplantament cardíac caríssim i després va resultar que havia de vigilar la manta perquè a l’hospital anaven escasses, i he estat en centres on hi havia una sola dutxa per planta, quan et demanen que extremis les mesures d’higiene, o lliteres trencades (i no saps com és de complicat traslladar un pacient amb l’estèrnum obert), o quan per aguantar-me incorporada al llit m’han hagut de posar una paperera a l’esquena coberta amb un llençol, o quan tens un equip mèdic de primer nivell però tot l’engranatge falla perquè no hi ha prou zeladors”. Gubau ha compartit la seva experiència en un llibre, Tenim un cor per a tu (Pagès Editors), els beneficis del qual es destinen a l’Institut Català d’Oncologia per crear una unitat per a supervivents del càncer.

Antoni Tombas és un empresari del sector tecnològic a qui li van diagnosticar una insuficiència renal el 1979 i que ha passat per tres trasplantaments de ronyó. Porta molts anys en tractament de diàlisi. Fa el mateix diagnòstic: “Malgrat les retallades, no s’han deixat de fer trasplantaments perquè s’ha treballat molt fort i cada any hem batut rècords, però en l’hemodiàlisi sí que hem patit, perquè des del 2011 han baixat els preus dels concursos i això d’alguna manera repercuteix en el tractament”. Posa com a exemple el transport sanitari: “Els malalts renals que fan diàlisi s’han de connectar a una màquina diversos cops a la setmana durant quatre o cinc hores i, si això ja condiciona molt la vida, encara és més complicat si l’ambulància que et porta al centre s’ha de passar dues hores fent voltes per recollir altres malalts”.

L’impacte de les retallades

Les retallades afecten també la qualitat de l’assistència: “Sobretot a l’estiu falta personal o contracten infermeres amb poca experiència, i no és el mateix que et punxi una experta o que ho faci algú que ho ha de repetir quatre vegades. Són situacions que s’han de viure: tothom treballa tan bé com pot, però nosaltres som malalts experts i quan l’estructura està pressionada ho notem. Els controls i analítiques també es fan menys sovint”.

Flora Solà, treballadora de 57 anys d’una corredoria d’assegurances, ha passat per tres operacions de càncer de mama, la primera el 2006 a la sanitat privada i les altres dues a la pública. “Tinc molta confiança en el meu ginecòleg i abans tenia recels sobre la pública, però he vist que estan més avançats. De vegades em faig proves a la privada per anar més de pressa. Ara estic bé, però estan estudiant per què el càncer se m’ha reproduït tant i jo, si puc, vull contribuir a la investigació. De moment han descartat que sigui hereditari, tot i que la meva mare també en va tenir, i ara estic tranquil·la per la meva filla”, explica. Destaca els espectaculars avenços científics en oncologia: “El meu tractament ha sigut dur, però no tant com el de la meva mare, i a més tens moltes ajudes que abans no existien”.

Tots tres testimonis coincideixen a assenyalar com a punts forts del sistema sanitari català els avenços en la investigació que els han salvat la vida, i també la professionalitat del personal i la seva capacitat de treballar en equip. “Ho vaig notar quan estava a l’UCI i era totalment dependent: quan l’equip funciona, tot va bé”, explica Gubau.

Solà destaca millores organitzatives dels últims anys: “Fa deu anys m’havia de passar tot el dia a l’Institut Oncològic entre que em feien els controls i em visitaven els metges, però últimament estava tot molt més organitzat. També són útils les receptes electròniques, perquè si un dia perds el paper no cal tornar al CAP a buscar-lo, o que la meva metge de capçalera pugui accedir a la història clínica”.

La falta de finançament és el principal problema que apunten: “La sanitat hauria d’estar més amunt en l’escala de prioritats”, defensa Gubau. I això es tradueix en falta de temps dels professionals, un dels punts febles del sistema. “Tenen poc temps per estar amb els pacients, i a més ara han d’omplir molts informes. Si tenen deu minuts per atendre cada malalt, a sobre a la consulta hi ha tres actors: el metge, el pacient i l’ordinador, i de vegades s’atén més el malalt que la persona, però el nivell de l’atenció mèdica és espectacular”, apunta Tombas. La centralització és un altre problema, no tant per les intervencions més difícils, que lògicament no es poden fer en tots els centres, com per les analítiques i controls posteriors, per a les quals els malalts s’han de desplaçar a Barcelona.

Proves i controls endarrerits

Enmig de la pandèmia s’han hagut d’endarrerir algunes proves i controls no urgents, i alhora s’evita que els malalts crònics trenquin el confinament per anar a l’hospital si no és estrictament necessari. “Em tranquil·litza que em truqui el meu metge per explicar-me que no hi ha perill si endarrerim el control que tenia previst”, diu Gubau. Però Solà està inquieta perquè no ha pogut fer el control previst: “Creuem els dits que tot vagi bé”.

Des de la perspectiva de qui se sap viu gràcies a un cor trasplantat, la recepta que necessita la sanitat és clara: cuidar els professionals. “Ells són el puntal del sistema, perquè s’entreguen i porten el pes: han de tenir més consideració, millor remuneració i millors horaris. De vegades vas tres cops a urgències en 24 hores i et trobes sempre la mateixa doctora. No hi ha dret que se’ls espremi d’aquesta manera. I no n’hi ha prou amb aplaudiments: només ens recordem de la sanitat quan hi ha una emergència, i és una cosa que s’ha de construir dia a dia, creant un equip que pugui funcionar sense deixar-hi la pell”.