HistoriadorLa persecució del català durant el període franquista és prou coneguda i recordada encara per una part de la població que havia de “ hablar en cristiano ” i plegar-se a parlar només en castellà perquè Franco havia dit que “la unidad nacional ha de ser absoluta ”, amb una sola llengua. Es van empresonar professors per fer classes en català. En acabar la guerra es va assaltar el domicili particular de Pompeu Fabra i es va cremar al mig del carrer la seva important biblioteca en una imatge brutal que recorda l’ascens nazi a Alemanya. Si amb el temps algú vol minimitzar aquesta persecució cal que llegeixi, per exemple, el llibre de Francesc Ferrer i Gironès La persecució política de la llengua catalana (1985) o el de Josep Benet L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (1995). De seguida s’adonarà que frivolitzar sobre aquest tema constitueix un crim retrospectiu.
El cert, però, és que aquesta persecució el franquisme la va fer més brutal i sistemàtica però no la va inventar. Des de la mateixa conquesta militar de Catalunya per les tropes de Felip V la lluita contra la pervivència del català va ser una obsessió: prohibició de l’ensenyament en i del català des de l’escola de primeres lletres; cap llibre català a l’aula. Els Decrets de Nova Planta prohibien l’ús del català en l’administració, en la justícia, en l’alta cultura, etc. Fins i tot a finals del segle XVIII una Reial Cèdula prohibia representar, cantar i ballar peces que no fossin escrites en castellà. Les “recomanacions”, decrets i lleis persecutòries es van anar repetint i si no van tenir excessiu efecte sobre la parla popular, que es va mantenir majoritàriament en català, si que van afectar el món polític, l’econòmic o el de l’alta cultura: intel·lectuals i tècnics, com Antoni Puigblanch i Antoni de Capmany, van arribar a demanar l’abandó del català o a considerar-lo mort per a “ la república de las letras ”.
Al segle XIX i part del XX l’estat liberal mantindrà inalterable aquesta tònica. Cada llei d’educació que s’aprovava, com el pla Quintana del 1821 i la llei Moyano del 1857, tornava sobre la mateixa prohibició. També, el 1867, la prohibició que les peces de teatre s’escriguessin només en “ los dialectos de las provincias de España ”. Fins i tot el 1898 la Dirección General de Correos y Telégrafos va prohibir parlar en català per telèfon. I la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va sistematitzar els atacs al català i la cultura catalana fins a l’extrem que va promoure un moviment de suport de part de la intel·lectualitat castellana.
Una altra cosa seria parlar de com i per què els catalans han pogut preservar la llengua.
