Per què la NASA torna a la Lluna?

Nova York"Hi anem". Aquest és l'eslògan que la NASA està utilitzant abans del vol debut del seu nou coet en direcció la Lluna, que preveu llançar aquest dilluns a les 14.33 hores, en horari català. És una frase repetida pels funcionaris de l'agència, afegida com a hashtag a les publicacions de les xarxes socials i proclamada en pancartes penjades al lloc de llançament del Centre Espacial Kennedy, a Florida. Si no sou amants de l'espai, que es vulgui enviar astronautes a la Lluna us pot avorrir. Per què? Perquè ja hi hem anat.

Per què la NASA hauria de repetir el que va fer fa mig segle, per què els astronautes no han trepitjat la Lluna des de fa anys i per què la NASA ha invertit uns 100.000 milions de dòlars per tornar-hi?

Els funcionaris de la NASA argumenten que les missions a la Lluna són fonamentals per al seu programa de vols espacials amb humans i que no només són una repetició dels aterratges que l'Apollo va fer a la Lluna entre el 1969 i el 1972. "És el futur, quan la NASA farà aterrar-hi la primera dona i la primera persona negra", deia Bill Nelson, l'administrador de l'agència espacial, durant una roda de premsa. "I en aquestes missions cada cop més complexes, els astronautes viuran i treballaran a l'espai profund i desenvoluparan la ciència i la tecnologia per enviar els primers humans a Mart".

Les aspiracions de Mart

Això és un canvi respecte a l'any 2010, quan el president Barack Obama va pronunciar un discurs i va dir que la NASA hauria d'aspirar a destinacions més ambicioses, com els asteroides i Mart, i anar més enllà de la Lluna. "Ja hi hem estat", insistia Obama. El programa d'avui rep el nom d'Artemis, batejat així durant l'administració de Trump. En la mitologia grega, Artemis era la germana bessona d'Apol·lo.

El primer pas del programa és aquest dilluns, quan es llanci el gran coet, conegut com a Sistema de Llançament Espacial (SLS, per les seves sigles en anglès), amb la càpsula Orion a la part superior, on en futures missions viatjaran asseguts els astronautes. De moment aquest vol és sense tripulació, per provar el sistema i corregir qualsevol problema que aparegui a la nau abans de posar-hi éssers humans a bord. El pla consisteix en fer voltar Orion al voltant de la Lluna abans de tornar a la Terra. En cas de pluja o contratemps tècnic, l'operació s'ajornaria a divendres o dilluns de la setmana vinent.

A més de la funció de la missió com a camp de proves per a les tecnologies necessàries per a un viatge molt més llarg a Mart, la NASA també espera animar empreses que busquen establir un negoci regular de vols amb instruments científics i altres càrregues útils per anar la Lluna. I, de pas, inspirar els estudiants a entrar en camps de la ciència i l'enginyeria. "Explorem perquè això forma part de la nostra naturalesa", diu Nelson.

No només la NASA vol anar ara a la Lluna. En els últims anys, la Xina ha aterrat amb èxit tres missions robòtiques a la Lluna. L'Índia i una organització sense ànim de lucre israeliana també hi van enviar aparells el 2019, tot i que tots dos es van estavellar. A més, un orbitador sud-coreà es dirigeix cap al satèl·lit terrestre. Nelson afirma que les ambicions espacials en expansió de la Xina, que inclouen una base lunar a la dècada del 2030, també van motivar la missió Artemisa. "Ens amoïna que ens puguin dir: «Aquesta és la nostra zona exclusiva. Quedeu-vos fora» –diu el responsable de la NASA–. Així que sí, aquesta és una de les raons que ens han fet decidir".

Per als científics, l'enfocament renovat sobre la Lluna promet un futur d'èxits per aconseguir noves dades. Les roques recollides pels astronautes durant les missions Apollo van canviar la comprensió dels científics planetaris del Sistema Solar. L'anàlisi dels isòtops radioactius va proporcionar una datació precisa de diverses regions de la superfície de la Lluna. Les roques també van revelar un origen sorprenent per a la mateixa Lluna: sembla que es va formar a partir de restes expulsades a l'espai quan un objecte de la mida del planeta Mart va estavellar-se a la Terra fa 4.500 milions d'anys.

Però durant dues dècades després de l'Apollo 17, que va ser l'últim aterratge a la Lluna —el desembre del 1972—, la NASA va desviar la seva atenció del satèl·lit, un lloc que per a molts semblava un món desolat, sec i sense aire i va apuntar cap al Sistema Solar, cap a Mart i la multitud de llunes de Júpiter i Saturn. Tanmateix, l'interès científic per la Lluna mai va desaparèixer del tot. De fet, la seva naturalesa desolada fa que les roques que es van endurir fa milers de milions d'anys es mantinguin en condicions gairebé prístines. "Com a científics, entenem que la Lluna és d'alguna manera una pedra de Rosetta [la que va permetre desxifrar els jeroglífics egipcis]", diu David A. Kring, de l'Institut Lunar i Planetari, a prop de Houston. "És el millor lloc del Sistema Solar per estudiar l'origen i l'evolució dels planetes".

Els científics també van descobrir que la Lluna no està tan seca com s'havien pensat. L'aigua, congelada al fons dels cràters eternament foscos als pols, és un recurs valuós. Pot proporcionar aigua potable als futurs astronautes que visitin la Lluna, i es pot descompondre en hidrogen i oxigen; és a dir, que podria proporcionar aire respirable. L'oxigen i l'hidrogen també es podrien utilitzar com a propulsors de coets i així fer de la Lluna una estació d'avituallament o de parada perquè les naus espacials omplissin els seus dipòsits abans de sortir del Sistema Solar.

El gel, si fos un conjunt d'acumulacions antigues durant diversos milers de milions d'anys, fins i tot podria proporcionar un llibre d'història científica del Sistema Solar. Descobrir-lo va provocar un renovat interès per la Lluna. A principis dels anys 2000, Anthony Colaprete, un científic de la NASA, havia apuntat que pensava que la Lluna "només era un punt de pas".

Aleshores, la NASA va fer una convocatòria de propostes per a una nau espacial que pogués marcar-se l'objectiu de la Lluna i, d'aquella crida, el juny de 2009 es va llançar el coet que portava les sondes Lunar Reconnaissance Orbiter i la LCROSS, que a l'octubre van aterrar al cràter Cabeus, a prop del pol sud del satèl·lit. La missió va ser considerada un èxit perquè es van trobar signes inconfusibles d'aigua, i els científics que utilitzaven tècniques d'última generació van trobar aigua tancada als minerals de les antigues roques de l'Apollo 15 i l'Apollo 17.

Però Barbara Cohen, del Goddard Space Flight Center de la NASA, admet que els científics encara tenen moltes preguntes sense resposta. Hi ha regions fredes amb gel, però també regions fredes que semblen estar lliures de gel. Alguns llocs són glaçats a la superfície i altres tenen gel sota la superfície; això no obstant, les dues regions no sempre se superposen. "No entenem del tot quan ni com va arribar aquesta aigua", sosté. Això vol dir que els científics tampoc saben realment quanta aigua hi ha o com serà de fàcil extreure-la de la roca i de terra.

Copyright 'The New York Times'