Per què els sensesostre rebutgen anar a l'alberg?
És una solució temporal en què, a més, se'ls prohibeix l'entrada amb gossos i el manteniment de les pertinences
BarcelonaPer què continuen vivint als carrers si els ofereixen albergs? La pregunta és recurrent aquests dies en què en una setmana han mort a Barcelona tres homes sensesostre i en dos dels casos havien rebutjat l'oferta pública. L'últim, trobat sense vida a l'Eixample Esquerre, encara no ha sigut identificat perquè no duia a sobre cap document, no tenia cap relació coneguda amb entitats socials ni tampoc s'han localitzat en cap dels registres oficials les seves empremtes digitals. És, a hores d'ara, un mort anònim i l'Ajuntament sospita que segurament va arribar fa poc a la ciutat. L'any passat, 19 persones sense llar van morir al carrer, recorda Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels, referent en el món del sensellarisme.
"Que digui que no vol anar a l'alberg no vol dir que vol quedar-se al carrer, sinó que no li convé aquell alberg", afirma Busquets. I remarca que "ningú dorm al carrer perquè vol" sinó que la falta d'una oferta assistencial adequada fa que alguns sensesostre desestimin l'opció d'un alberg o un servei d'acollida. Senzillament "no els surt a compte", continua el responsable d'Arrels, perquè l'alberg o el pis que se'ls ofereix és en molts casos una solució temporal i un cop a fora han de començar des de zero, ja que en alguns casos fins i tot han quedat desarrelats perquè els han pres el lloc on dormien.
Des de fa més d'un any Khalid Arsalan dorm cada nit sota una porxada d'una plaça del Raval barceloní amb la por que algú li prengui el matalàs atrotinat que va trobar una tarda de sort al costat d'un contenidor i que al ras es converteix en el millor llit possible. Admet que és un dels factors que el frenen a l'hora de buscar un alberg perquè quedar-se sense el valuós matalàs suposaria, un cop de nou al carrer, haver de buscar-ne un de nou i passar moltes nits sobre cartrons o a terra. Mal negoci, diu.
La majoria de serveis assistencials pensats per a sensesostre no tenen en compte on es poden guardar pertinences tan bàsiques per als que viuen al carrer com les mantes, els carros, la ferralla que recullen o fins i tot els animals de companyia, relata Jesús Ruiz, director del Centre Assís. L'entitat té un centre d'assistència diürna on els sensesostre troben menjar o poden gaudir d'una dutxa i, a més, té diverses places en pisos per a dones, col·lectiu especialment sensible perquè a "la violència estructural de la pobresa s'hi afegeix la de gènere", remata el responsable.
A Arrels fa anys que van obrir l'anomenat pis zero. La paraula zero fa referència al fet que no es posen requisits ni s'han de complir més criteris que els de mantenir "una bona convivència", explica Busquets, que coincideix amb Ruiz en les dificultats i traves que els centres assistencials públics imposen per accedir als seus serveis i que es fan tan difícils de sortejar per a molts sensesostre. En aquest pis no hi ha límit temporal ni tampoc s'exigeix als usuaris que deixin a l'entrada el gos o les addiccions a l'alcohol o les drogues. Però els educadors i voluntaris que els "acompanyen" fan un treball perquè redueixin el consum d'alcohol. L'objectiu és que en el temps que passin en aquest servei -només nocturn- les persones "recuperin autonomia i tinguin un seguiment social" que els faci deixar el carrer i derivar-se a alguns dels pisos.
Per al responsable del Centre Assís, el model de grans albergs és ineficaç; per contra, aposta per donar "respostes en funció de les necessitats" dels usuaris, que topen amb una barrera burocràtica de dificultats per aconseguir informació i assessorament per a la tramitació d'ajudes, per exemple, unes traves que es multipliquen per als estrangers sense una situació legal, a qui molts ajuntaments neguen l'empadronament que els donaria dret a l'atenció sanitària universal. Ricardo Martínez també dorm i sobreviu al centre de Barcelona, i durant el confinament explica com la vida es va complicar a tots els nivells perquè molts centres van tancar i no hi havia informació. "Vas als serveis socials i et diuen que demanis hora. Com ho faig si no tinc telèfon i no volen res presencial?", es lamenta. Martínez evita anar als albergs perquè, explica des de l'experiència, sovint hi ha baralles i robatoris com al carrer, amb la diferència que en el servei hi ha un excés de disciplina d'horaris i de normes.
Recursos especialitzats a Barcelona
A Barcelona l'Ajuntament ha fet un gir en el model convencional i ha obert recentment recursos especialitzats en l'atenció de sensesostre joves, dones i amb addiccions. Segons el consistori, durant la crisi del covid, el 60% de les persones allotjades en els nous serveis hi han entrat directament, sense el contacte previ amb els serveis socials.
Barcelona és l'únic municipi metropolità amb una estratègia contra el sensellarisme i insisteix en què cal una "coordinació supramunicipal" perquè "en solitari no podrà donar resposta" a una problemàtica global. Una de les solucions passa per posar en marxa l'anomenada estratègia catalana, aprovada el 2018, i que, en paraules de Jesús Ruiz, "està tancada en un calaix" del departament d'Afers Socials de la Generalitat.
Des del sector es reclama que hi hagi un compromís de país per deixar de tractar el sensellarisme des de l'emergència per fer front a una pandèmia o una onada de fred o de calor i s'apliquin polítiques de seguiment en serveis més petits i adaptats al que realment necessiten. ¿És una qüestió de diners i prioritats? Ruiz respon que l'actual model pot ser "més barat però a llarg i mitjà termini són molt més cars els costos de mantenir els macrorecursos i l'atenció d'urgència" dels sensesostre en lloc que estiguin integrats dins dels sistemes ordinaris de salut.