Pep Guardiola: “M’ofèn que els partits independentistes no vagin junts”

Pep Guardiola, 48 anys: 11 temporades com a entrenador, 8 títols de lliga entre Espanya, Alemanya i Anglaterra.

L’altre dia vaig llegir que Michael Jackson feia 10 anys que havia mort i vaig pensar que no podia ser, que el temps passa molt de pressa. Però ho porto bé, la família va bé, tinc salut, estic molt content. El més bonic d’aquests números és que molta gent junta hem guanyat com volíem guanyar. I, per descomptat, ni en somnis podíem imaginar el que vindria. També dic que no hauria acceptat la proposta del president Laporta si hagués tingut dubtes que aniria bé.

Per què no en tenies cap dubte?

Probablement per la inconsciència de la joventut. Tenia 37 anys. L’any de Tercera ens vam autoconvèncer amb en Tito que si érem capaços de fer-ho en camps estrets, amb jugadors no tan bons com els que hi havia al primer equip, per què no podíem fer-ho en espais més grans i terrenys amb millors condicions?

Quines xifres expliquen millor la teva manera de veure el futbol?

El que m’agrada més és haver pogut discutir amb aquells que deien que no es podia jugar així a Alemanya, o ara a la Premier, amb el Silva, el Bernardo Silva, l’Sterling, l’Agüero, tots de metre vint [riu]. I ho hem fet. Rebent pocs gols i dominant amb el joc posicional. Som l’equip a qui xuten menys, jugant a 40 metres de l’àrea. I les dues idees base (pressionar a dalt i sortir per darrere) són les mateixes del filial del Barça que vam agafar a Tercera.

Tu, més que vèncer vols convèncer.

És molt maco que la gent ens digui que mai han vist jugar d’aquesta manera a Alemanya o Anglaterra. Tots tenim la nostra vanitat, i no puc negar que em fa molta il·lusió que ens col·loquin entre els grans equips de tots els temps d’Anglaterra: al final, a la vida, volem agradar i que ens estimin.

A Manchester no et buides?

Sí, acabo les temporades molt cansat, encara que quan guanyes ho estàs menys: guanyar és molt addictiu i et dona energia. Això t’ho dona la lliga, cap més competició. Per això quan em diuen “Però no ha guanyat la Champions”, jo contesto que esclar que em faria il·lusió la Champions, però la lliga és el que fa que els jugadors et segueixin, perquè cada tres dies guanyes. En canvi, quan perds, els jugadors deixen de creure en tu. La lliga et posa a lloc. Per això l’he tingut des del filial com la prioritat absoluta. No ho puc deixar tot a l’atzar d’una competició menys controlable com la Champions o les copes a un partit, com són a Anglaterra.

¿Però creus que els seguidors del Liverpool, que han guanyat la Champions, envejen els del City?

Guanyar la lliga a Anglaterra és molt dur. La prova és que és la primera vegada en 11 anys que un equip ha repetit lliga, i això el Barça ho fa fet moltes vegades. En canvi, el Liverpool fa 30 anys que no guanya la lliga, i tots hem vist què és el Liverpool aquest any.

Vas renovar amb el City fins al 2021. ¿Hi has trobat una segona casa?

Ho tinc tot, sincerament he trobat tot el que necessitava. Buidar-se no és només haver guanyat molt o estar amb uns mateixos jugadors durant molt de temps. Treballar a casa desgasta molt més, les emocions son més intenses, les rodes de premsa més dures. A Alemanya no em va passar. I a Manchester tinc el Txiki, que és la persona més important de la meva carrera perquè va confiar en mi quan no era ningú. Estic molt protegit. Tinc el Ferran, que a vegades dius “Com pot ser així de fred?”, però a la vegada gestiona amb una precisió brutal.

Et sents escoltat.

No. Quan guanyo soc bo, quan perdo soc dolent. Això passa a tot arreu, però al club som tres o quatre persones que decidim en l’àrea esportiva, i no hi ha el soroll de 18 directius. Vaig renovar perquè tenim un equip jove, tinc tot el que puc desitjar per fer la meva feina. Aquí [Barcelona] no hi tornaré, a Alemanya tampoc. ¿On podré tenir unes instal·lacions tan bones per disputar una lliga tan maca com la Premier?

Quina idea et sosté per no perdre la motivació durant tants anys?

La por de perdre. I la mateixa competició. I la tàctica. La raó per la qual soc entrenador és la tàctica. És un joc. Què puc fer amb els meus jugadors per guanyar? És l’única raó que em motiva a anar a entrenar cada matí. A vegades estic nerviós pel partit, miro una mica el contrari i dic: “Entesos, ja està”. I em tranquil·litzo perquè ja sé què faré tàcticament. Aquest és el procés. Quan ens ajuntem entrenadors, comencem parlant de la família, però al cap de tres minuts ja estem: “I com ho entrenes, això?” És el més divertit que hi ha.

Primer has dit “la por de perdre”...

Recordo que, al Barça, el dijous ja estava amoïnat, probablement per la inexperiència. Ara arriba el dijous i no tinc aquella angúnia. Fins i tot veig menys partits i procuro viure més la meva vida personal. Sé que la competició ja t’activa. El divendres a la tarda i el dissabte et falten hores i el diumenge estàs amb una energia que et menges el partit. També és cert que si ha anat tan bé aquests anys és perquè he estat en tres equipassos amb una fortalesa econòmica i d’estructura de club molt gran.

Quan perds, què et passa?

Culpabilitat. Ho hem fet malament. Això no va. Hem de buscar el perquè. No havíem entrenat això. Havia d’haver dit això. Et dol, sents que falles als teus jugadors i a l’ staff. Què podria haver fet perquè aquest jugador no hagués fallat? Els atabalo massa? Els atabalo massa poc? Per això a la lliga, si guanyes sovint, et replanteges menys aquestes coses i tot va millor.

Per tant, no deus estar a favor d’una lliga europea.

No hi estic gaire d’acord, me l’haurien d’explicar. És que matarem les lligues. Si Barça i Madrid se’n van i no juguen contra l’Espanyol, qui ho comprarà? La lliga espanyola morirà. En això a Anglaterra són molt intel·ligents, els camps de la quarta divisió estan plens. Anglaterra no deixarà que es mori aquesta essència del futbol local. Part de la grandesa de la Champions és que no és cada diumenge. Quan sigui cada setmana es perdrà el seu encant. Un Barça-Espanyol és molt necessari per a la ciutat. I com més equips catalans hi hagi a Primera, millor. No matem les lligues o a ningú li interessarà veure equips que no tenen la possibilitat d’anar a la lliga europea.

Què motiva més un jugador?

Estan molt al teu costat fins al moment abans que dones l’alineació. Quan la dones, els que no juguen s’allunyen de tu. I l’endemà encara se t’allunyen més. A mesura que s’acosta el següent partit comencen a somriure’t per si els faràs jugar. Aquest és el procés. I per a la resta, intento dir-los què es trobaran en un partit. Quan era jugador em donava molta pau que l’entrenador em digués “Passarà això” i que passés. Esclar, el contrari també ho fa: el Pochettino és un entrenador brillantíssim. Quan tu t’imagines un sistema, te’l canvia.

Què et serveix més a l’hora d’explicar què està passant o què passarà: imatges, big data, el nas?

El nas i les imatges. El big data m’ajuda com a reforç, però el nas encara compta molt, encara que estigui als antípodes del big data. Per exemple, a vegades, només per mantenir l’equilibri d’un vestidor, fas que jugui un que no és tan bo com un altre. En temporades molt llargues has de vetllar per l’equilibri.

Leo Messi t’ha qualificat de “mestre únic” i ho ha explicat així: “Amb el Pep vaig créixer molt i vaig aprendre molt al seu costat. Hi ha entrenadors que tàcticament en saben molt, però el Pep, a més, et deia els moviments que havies de fer al camp i el que passaria. I passava”. Això deu equivaler a una medalla.

I a dues. Que el millor de tots els temps digui això... Crec que va per a mi i per al Tito, per a tots els que vam ser-hi en aquell moment. Només puc donar-li les gràcies. El Tito sempre deia que el Messi era com aquell estudiant que anava a classe i s’avorria perquè ja se sabia la lliçó. Va ser una sort poder-lo tenir. Vam intentar que s’involucrés en el joc, en la forma, que en disfrutés com d’una cosa coral. L’hi he dit més d’una vegada. Ara fa temps que no ens veiem. Es van ajuntar molts astres en aquella època, però sense ell no hauríem aconseguit tant i tant. Era molt més que la cirereta del pastís. No em trec mèrits, de veritat, però jo no vaig néixer sabent tot això. Tinc molta sort per la formació que vaig rebre amb el Johan, pel seu carisma, amb en Charly, amb entrenadors com Van Gaal.

¿El Johan també anticipava què passaria?

Sí, però sobretot et deia coses que no havies sentit mai. A vegades dic coses als meus jugadors i penso: “Això m’ho deia el Johan”. Fa 20 anys i encara ho dic perquè m’ho crec.

Per exemple?

Córrer en el moment just, empènyer cap endavant, tenir l’equip obert. Quan et poses a parlar davant del jugador, ets tu, el Johan no hi és. Però molta de la formació tàctica de què parlava el Leo la vaig aprendre com a jugador. Vaig entendre que jo jugava bé quan els de darrere m’ajudaven a eliminar el meu jugador quan conduïa la pilota. I aquí ens vam trobar no només el millor jugador que ha existit i existirà mai (amb tot el respecte per tots els altres) sinó uns jugadors de la casa que tot això que explicàvem ho sabien. El Xavi o l’Iniesta van tenir entrenadors en el futbol base com en Joan Vilà. El futbol és un esport d’equip. Un de sol no és capaç de guanyar. Ni el Leo.

Van Gaal: “Messi hauria de preguntar-se com és possible que porti tant de temps sense guanyar una Champions”. Hi estàs d’acord? Quina resposta li donaries?

El Barça hi ha estat molt a prop. 3-0, sense Firmino i Salah. Tothom deia que un gol, a Anfield, el faria. La Champions és molt exigent. El Van Gaal probablement ho deu dir per la implicació defensiva, que a Europa és molt gran. Una de les raons per les quals vaig treure el Leo de la banda i el vaig posar al mig, a part de per atacar, també era defensiva. Els laterals a Europa pugen molt. Jo no volia que el Leo patís aquest desgast físic perquè pogués expressar el seu talent als últims 20 metres. Però al Camp Nou contra el Liverpool va córrer com una bèstia. I allà, a la primera part va aplicar-se. Però si el Barça no ha guanyat la Champions no crec que sigui per Messi.

Més Van Gaal:“Guardiola va fer jugar Messi en benefici de l’equip, però els últims entrenadors s’hi han adaptat massa en lloc de protegir l’esperit d’equip”. Hi estàs d’acord, amb això?

És una pregunta molt incòmoda per a mi, perquè no he estat al vestidor del Barça i podria equivocar-me. Del Barça miro les coses bones, i t’asseguro que no me’l vull trobar a Europa, perquè t’elimina. Han estat a punt de fer el triplet. Si haguessin arribat a la final de la Champions, l’haurien guanyat. Jo puc parlar del que vaig intentar fer amb el Messi. Des del primer dia vaig intentar que jugués en benefici de l’equip, com ara l’Agüero. Del que han fet els altres, qui sóc jo per dir-ne res? M’emprenya molt quan altres entrenadors em jutgen. El Van Gaal, com el Johan, és així, directe. Jo soc més curós, no vull ofendre, encara que hi hagi gent que ho pensi, i no voldria ser mal interpretat.

Com a culer compartiràs que és fotut tenir els millors de la història i no sumar més copes d’Europa.

Sí, sobretot les dues davallades. Quan guanyes el partit d’anada tant contra la Roma com al Camp Nou contra el Liverpool, després hi ha el desencís. A Anfield pensava que un gol el farien. I estic convençut que els jugadors sabien que Anfield és Anfield. Allò que diu “ This is Anfield ” no és màrqueting. Té una cosa que no té cap altre camp del món. Et fan un gol i als cinc minuts següents sembla que te n’hagin de fer quatre. Et veus petit, veus jugadors contraris per tot arreu. El que li va passar al Barça ho hem patit tots. A mi se me’n reien quan vam perdre 3-0 en els primers 15-20 minuts a quarts de final. Crec que hi ha un punt que el Barça hauria d’aprendre, i ho dic amb tota la humilitat: no només per ser del Barça has de guanyar la Champions. És com l’Argentina, que ha de guanyar el Mundial. Ja sé que són molt bons, però els altres també la volen guanyar, la Champions.

Encara ressonen les teves paraules després d’haver guanyat la Champions a Wembley el 2011: “Esperem que el Leo no s’avorreixi i que el club sigui prou intel·ligent i li doni els jugadors escaients per rodejar-lo”.

Em penso que hi són, els jugadors escaients. Sempre hi han sigut. Fa poc vaig dir que els dos rivals més durs que m’he trobat a la meva carrera (i a Madrid s’enfaden) són el Liverpool d’aquest any i el Barça de Luis Enrique. Els tres de davant del Barça de Luis Enrique eren insuperables. El talent individual que s’acosta més al de Messi és el de Neymar, sobretot llavors, de creativitat, en una edat bona. Tenien encara l’ordre i treball i dedicació i bogeria d’obsessió com el Luis Enrique.

Però allà va començar a desdibuixar-se el mig del camp.

Probablement van baixar una mica més que a la nostra època, que érem uns sonats d’empènyer totes les pilotes a dalt. Però en atac posicional eren igual de bons, i a la contra et mataven. Van afegir un concepte de contraatac llarg. Nosaltres fèiem contraatacs curts, i al Barça feien uns contraatacs de 30-40 metres imparables. I ara igual: veus la seva plantilla i penses “Quins jugadors tan bons que tenen!”

¿Això es podria repetir si tornés Neymar?

Neymar és un jugador extraordinari, però no ho sé. És com si jo tornés. Seria el mateix? Jo no soc el mateix i no sé si el Neymar seria el mateix. Ara bé, és molt bo, ningú ho dubta.

Ha fet 10 anys del primer triplet, del Viva la vida. Com ho recordes?

Havíem fet una Lliga i l’acabaríem guanyant. L’atzar ens va posar a la final de Roma: l’Andrés ens va portar a la final amb aquell gol... Tres anys després, amb el Chelsea, vam tirar 30 vegades a porta i no vam arribar a la final. Aquests dos exemples defineixen molt bé què és la Champions. I vam arribar a Roma sense defensa, amb l’Alves lesionat o sancionat. Abidal no hi era. El Yaya va jugar de central. I ells tenien el millor United que hi ha hagut, amb Cristiano, Rooney, Scholes, Tévez, Berbatov... Però teníem la sensació que guanyaríem. Coixos, amb l’Iniesta dos mesos sense jugar i el Muniesa a la banqueta, però amb aquella sensació que anàvem a guanyar.

Parlem de sensacions polítiques. Et vas posar el llaç groc i no te’l vas treure fins que et van multar. Com segueixes tot el que passa?

Amb atenció i preocupació. Em poso molt en la pell dels exiliats i els empresonats. Si no fem l’esforç de posar-nos en contra de la injustícia, ens posem a favor de l’altra part. I són gent com nosaltres. Era impensable que estiguessin tant de temps en una presó preventiva tan injusta. No soc advocat, però sense el punt d’humanitat no anem enlloc. No crec que hi hagi ningú, ni el jutge Marchena, amb tots els respectes perquè no el conec, que pugui pensar que aquestes persones han fet una cosa tan greu per estar tants anys a la presó. No hi pot haver cap contrincant polític que no pugui saber que és una injustícia molt gran.

Llevat que la unitat d’Espanya estigui per sobre de l’estat de dret.

Però és que Espanya no deixarà mai de ser Espanya pel fet que Catalunya sigui independent. Els drets fonamentals estan per sobre de qualsevol altra cosa. I això ho decideixen els pobles. I el problema és que no sabem ni si volem la independència perquè no ens han donat l’opció de votar-ho. Per a mi la decepció d’aquest temps és la manca d’altura política de l’Estat, que és qui té el poder: apliquen el 155 i no som ningú. Ells tenen la força. Però no m’esperava que PP i PSOE no tinguessin l’altura política de dir “Afrontem aquesta situació”, i no això de fotre-ho tot als tribunals. Ja s’ha vist al judici el que realment va passar.

El juny del 2017 vas dir a Montjuïc: “Apel·lem a tots els demòcrates del món a ajudar-nos a fer front als abusos d’un estat autoritari”. Aquesta expressió última deu haver tingut costos per a tu.

Segur. La democràcia és votar, però què fas entre vot i vot? No te’n pots desentendre. S’arriba a un punt que sembla que tu votes, però després els partits s’ho arreglen entre ells. Em costa d’entendre el que ha passat ara a l’alcaldia de Barcelona: amb dos programes tan separats, ¿com ha pogut Valls fer alcaldessa Colau? Graupera no podia anar als debats a explicar-se perquè no tenia representació, d’acord, però Valls, que tampoc no en tenia, sí que hi va anar perquè es presentava per Ciutadans, i després de fer Colau alcadessa, desapareix de Ciutadans i els posa a parir. Al final no caldrà que anem a votar.

Doncs imagina’t que aquesta setmana ni Puigdemont ni Junqueras ni Comín puguin convertir-se en eurodiputats havent obtingut vora dos milions de vots.

Pérez Royo deia que hi seran segur, perquè encara són innocents.

Fa un parell de mesos, Pedro Sánchez va dir: “M’ofèn que Guardiola digui que Espanya és un país autoritari”. I: “És més, segons alguns mitjans aquest mateix Estat li va oferir ser entrenador de la roja ”.

Això és mentida. Mai m’han ofert ser seleccionador espanyol. Mai. Em sap greu que se senti ofès, però jo també estic ofès per moltes coses que han passat aquests anys: la corrupció dels ERO d’Andalusia, que l’ Open Arms no pugui sortir a rescatar gent al Mediterrani (salvar vides al mar és una obligació, l’esforç de les ONG hauria de ser premi Nobel i estan acusats de delicte!) I Sánchez no els deixa sortir, però pot anar a l’Aràbia Saudita a vendre armes. De Xavier Trias es van inventar un compte corrent des de les clavegueres de l’Estat, com va explicar el documental d’en Roures. També estic ofès per tot això. I per aquell ministre de l’Interior. I no ha passat absolutament res. Em sap greu si el vaig ofendre. Ja sé que Espanya és un país acollonant, jo parlo de l’estat espanyol. 900 dies de presó per als nois d’Altsasu, que van tenir una discussió en un bar! Poder-nos defensar d’això, aquests són els drets que hem de preservar. Ningú es pot creure tot això de què acusen els polítics presos i exiliats.

Sobretot perquè el delicte de rebel·lió demana violència...

La perversió arriba a les paraules. Ens han dit nazis, ens han dit supremacistes. M’ofèn que al president de la Generalitat li diguin supremacista, es retorcen les paraules. A Alemanya ho he viscut: pobre de tu que facis servir la paraula nazi alegrement. Fes servir un símbol nazi i vas a la presó. Anem amb compte, perquè a Itàlia Salvini ha suggerit que caldria esterilitzar una dona gitana perquè havia robat tres o quatre vegades. És molt gros. Això és el que hem de jutjar, i no gent que havia demanat de votar. La història ha avançat a través de la protesta civil, i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són dos activistes socials. Sincerament, ara em preocupa que surtin de la presó. Tota la resta ja ho veurem.

Què penses de la falta d’unitat política estratègica independentista?

Molt decebedora. També m’ofèn molt que els partits independentistes no vagin junts. És una manca d’altura política grandiosa. I, malgrat tot, malgrat que n’hi ha que estan actuant d’una manera sincerament irresponsable amb els electors, veig la força que encara té el país. Mira el resultat del 21-D. O les més recents. El país encara té vida i força, i crec que la gent està molt sensible pels presos i els exiliats, i els costa d’entendre que no hi hagi una estratègia compartida.

Moltes gràcies per haver vingut.

A vosaltres, ha estat un plaer. I llarga vida al diari. A veure si guanyeu la Champions, que d’altres no la sabem guanyar [riu].