El pelegrinatge de les famílies per trobar una vacuna

BarcelonaEl cas de la varicel·la concentra, en la seva essència, bona part de les crítiques amb l’actual calendari d’immunització, tot i que també és un dels millors exemples sobre com l’evidència científica i els nous estudis porten a modificar una normativa que, malgrat que no és de compliment obligat, sí que guia el comportament de la majoria de pares.

El departament de Salut va incorporar aquesta vacuna el curs 2005-2006, però ho va fer només per als alumnes de 12 anys que no haguessin passat abans la malaltia. La varicel·la es considera una patologia més aviat lleu i per això Salut reservava la immunització per als preadolescents que no l’haguessin patit -en l’edat adulta sí que pot provocar complicacions severes-. Però en la pràctica diària molts pediatres recomanaven als pares posar la vacuna als seus nadons i, fins i tot, algunes comunitats autònomes la incloïen als seus calendaris. El ministeri de Sanitat va acordar amb les autonomies el març del 2013 un calendari vacunal comú per evitar aquest tipus de disfuncions -tot i que es permeten variacions-, i va establir que el més correcte era vacunar només els nens de 12 anys, com ja feia Catalunya. Ho va fer argumentant que una immunització excessiva als 15 mesos i després als 2 anys podia disparar els casos d’herpes zòster en els adults, atès que les vacunes perden efectivitat amb el temps.

Com que moltes famílies van continuar comprant la vacuna empeses per recomanacions dels pediatres i perquè no volien que els seus fills patissin les molèsties de la malaltia, el ministeri que llavors dirigia Ana Mato va desproveir les farmàcies del preparat i va passar a considerar-lo només d’ús hospitalari. L’Associació Espanyola de Pediatria va posar el crit al cel i, recordant els casos de països com els EUA, Alemanya i el Japó, va insistir a mantenir la vacunació. De retruc, el fabricant Sanofi Pasteur MSD va presentar un recurs contra el ministeri.

Creuar la frontera

És en aquest punt on va multiplicar-se el pelegrinatge de centenars de famílies a farmàcies d’Andorra, França o Portugal per adquirir allà la vacuna i, després de transportar-la assegurant les condicions de fred, injectar-la als seus fills. És el cas d’Arantxa Soldado, que, aprofitant que el seu marit és de Sant Sebastià, durant les vacances de Nadal van creuar la frontera i van comprar a França la vacuna, que prèviament havien encarregat via internet, per immunitzar la seva filla, la Leire. En una clínica privada de la ciutat basca van trobar un metge disposat a injectar-l’hi. No sempre és fàcil, ja que els professionals sanitaris no estan autoritzats a fer-ho. Josep Pareja i la seva parella, tots dos biòlegs, tenen molt clar que “la vacuna és l’arma més eficaç contra les infeccions” i tenen previst anar a Perpinyà per adquirir-la. Pareja lamenta que la decisió del ministeri de treure les vacunes de les farmàcies només es basava en una hipòtesi i recorda el posicionament dels pediatres. Si no troben un pediatre disposat a vacunar el Mer, ho faran ells mateixos. Al cap i a la fi, fins i tot valorant els possibles efectes negatius, que es limiten a uns dies de febre o malestar, “els beneficis són molt més grans que el risc”, conclou.

El canvi de guió s’ha evidenciat ara, quan el conseller de Salut, Boi Ruiz, ha demanat al ministeri la inclusió d’aquesta vacuna en el calendari, precisament amb el meningococ B. El ministre Alfonso Alonso, que va substituir Mato, ja s’ha mostrat partidari d’ incloure-la.

“No poso una vacuna per posar-la”, explica Soldado, que està orgullosa de la decisió que va prendre perquè, setmanes després, van veure una petita erupció a la pell de la seva filla. El pediatre va confirmar que era varicel·la, però, com que la petita estava immunitzada, la malaltia no havia anat més enllà. “Penso que el bé col·lectiu de la vacunació hauria de prevaler sobre l’individual”, argumenta Soldado. La vacunació de la població és realment efectiva quan hi ha altes taxes de cobertura. El sistema sanitari, a més, hauria d’evitar que una vacuna, si és necessària, només estigui disponible per als que poden pagar-la. I, mentre no s’inclogui al calendari, moltes famílies continuaran buscant-se la vida pel seu compte.