Pedro Barrabés: “Als ramaders de xais ens està salvant el nord d’Àfrica”

Avui és festiu, i Pedro Barrabés, pastor d’ofici per vocació, es pren un descans en el tràfec diari. A més, ha plogut i els camps són xops d’aigua i gairebé és impossible passar el tractor. És gairebé hivern i la feina a la granja va a un ritme diferent del dels dies llargs de l’estiu. Acabats de fer els 50 anys, tem que la seva sigui l’última generació que tingui en els ramats i l’agricultura un futur com el que van tenir els seus avis i rebesavis en aquesta zona de pas natural entre la plana de Lleida i les muntanyes de la Vall d’Aran. Mentrestant, el Mircea, el pastor que fa 15 anys que treballa i viu a la masia amb la família, surt a pasturar el miler d’ovelles.

Vostè és un producte de frontera.

Sí, vaig néixer a Tremp per la proximitat de l’hospital, i la primària la vaig cursar en un internat de Barbastre. Dels 14 als 18 anys vaig anar a la Universitat Laboral d’Osca, fins a COU [avui seria segon de batxillerat], però en acabar vaig tenir clar que no volia continuar estudiant i que m’estimava més tornar a casa i involucrar-me en la granja, on el meu pare treballava tot sol.

Va ser un hereu responsable?

No, no ho vaig fer per responsabilitat sinó perquè la feina de la granja m’agradava i uns quants de la meva generació també van fer el pas de tornar-hi i quedar-s’hi. Potser si m’hagués trobat tot sol aquí hauria triat una altra cosa. Recordo que al principi les discussions amb el pare eren constants. Em renyava per coses que jo volia canviar i ell no. Per dins sé que estava content que hagués decidit tornar-hi.

Què queda de l’ofici de fa 30 anys?

L’ofici de pastor no ha canviat gaire. Bàsicament hi ha canvis en l’explotació perquè cada cop més és una agricultura intensiva i tens més pastures. Abans, la nostra era una granja familiar, sense treballadors i, per tant, la rendibilitat era més alta simplement per això, perquè no hi havia tantes despeses.

¿Farà com els pagesos, que sempre es lamenten?

No, no és això. Però desgraciadament el que ens està ajudant a sobreviure són les ajudes europees, perquè els ingressos per xai venut són justets: per pagar mà d’obra i pastures.

¿Sense subvencions no podria tirar endavant?

El 40% dels ingressos són ajudes comunitàries; sense aquests diners no tenim futur. Si l’any que ve em diguessin que em treuen les ajudes els diria: “Aquí teniu les ovelletes”. Hi ha ajudes: a tant l’animal i amb un pagament únic lligat a les hectàrees, tinguis o no tinguis ovelles cobres l’ajuda. Molts ramaders s’estan plantejant deixar de tenir animals perquè continuaran cobrant si conreen la terra i justifiquen un 20% dels ingressos.

Ja ha fet números?

De moment no, però si la cosa continua així ens ho haurem de plantejar perquè cal pagar la nòmina del pastor. El meu pare no tenia despeses de mà d’obra ni de fertilitzants. Ara, tot se’ns ha disparat: la terra, el pinso...

La gent no mengem xais?

No hi ha consum. És una carn cara de produir i la gent busca cuina barata i fàcil. Ens està salvant l’exportació al nord d’Àfrica.

És on acaben els seus xais?

Les meves ovelles van al mercat català, però s’està exportant cap al nord d’Àfrica: les hi porten vives en vaixell, i allà s’ha creat una indústria d’engreix perquè el consumidor del Magrib vol xai gran.

El turisme és una alternativa?

Sí, podria haver optat per porcs o vaques, però com que al costat de la masia hi tenim Casa Bernat, de la família de la mare, vam decidir reformar-la aprofitant que no hi havia oferta turística.

És fàcil passar del xai al byte?

M’he hagut d’espavilar, perquè no he fet cap curset i m’he hagut de posar davant de l’ordinador per fer una web i aprendre tecnologia. Ara actualitzo la pàgina web per a l’ús de mòbils i busco posicionar-me.

Com es porta amb Airbnb?

Fa publicitat de cases que no estan donades d’alta com a cases turístiques i ens acaba perjudicant per competència deslleial. I a Booking les comissions són altíssimes. Però el pitjor de tot és que encara tenim una cobertura d’internet que fa pena.

Què és el més dur de ser pastor?

No és la feina, tot i que també és dura. Per a mi, ara és ser a una hora d’una ciutat gran. Si pogués ser a 20 minuts de Barbastre, per a l’oci o les compres la cosa milloraria molt. Però soc conscient que això és el que hi ha i no es pot canviar. En una ciutat petita encara m’hi adaptaria, però a Barcelona duraria quatre dies [riu].

S’hi està molt sol, a la Ribagorça?

Mai m’hauria imaginat com s’ha buidat la zona. Aquí, no fa 60, sinó fa 30 anys hi havia més gent. Ara només quedem quatre pagesos i ramaders, els de la benzinera, els de les botigues, els del taller i els agutzils. La resta viuen de la pensió, són jubilats.

Hi ha relleu generacional?

No, jo soc dels pastors joves.

Què li agrada de la seva vida?

Malgrat tot, la feina. Però també la solidaritat entre els veïns, fer la xerradeta al bar, la tranquil·litat.