Per què el feminisme ha d'incomodar?

Barcelona¿Hi ha un feminisme integrador i un altre de confrontació? La resposta a aquesta pregunta es creia superada, però en una entrevista a Onda Cero de precampanya electoral Pedro Sánchez ha contraposat el feminisme integrador de la seva vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, amb el de la ministra d’Igualtat, Irene Moreno, que assegura que intimida i incomoda molts homes de 40 i 50 anys. Les paraules de Sánchez s’emmarquen en l’estratègia electoral del PSOE de desmarcar-se de Podem, però són la prova més que evident que ha calat el missatge de la ultradreta espanyola contra tot allò que traspuï igualtat, fins i tot en un president que va fer bandera del seu govern feminista i amb més dones que homes.

Tornem a la pregunta del principi. ¿Existeixen aquests dos feminismes dels quals parla el presidenciable del PSOE? "No, em sembla greu i és un error", respon el sociòleg Paco Abril, professor de la Universitat de Girona i membre d’Homes Igualitaris-AHIGE, que diu que només s’entén la crítica de Sánchez a la política de Montero pel consell dels seus assessors electorals a la recerca de vots.

Si la confusió del terme feminista la té un president que va fer bandera de constituir un govern feminista i paritari (el primer que va presidir), què és el feminisme? "Una manera d’entendre el món que pretén l'equitat, la justícia social i la igualtat", respon la número 2 de la conselleria d’Igualtat i Feminismes, Montse Pineda. Històricament, el feminisme ha fet seves les lluites contra les desigualtats de l’estructura patriarcal, no només la de gènere, sinó també la que planta cara al racisme i el classisme. Allò tant recurrent que el feminisme és el contrari del masclisme no s’aguanta per enlloc, repeteixen les feministes, perquè si el masclisme proclama els privilegis i la superioritat de l’home (blanc, heterosexual) enfront de les dones, el feminisme, per contra, és la lluita per la igualtat.

Però el moviment feminista parteix de segles de submissió i poder masculí, així que no li queda més remei sinó fer trontollar els fonaments socials imperants i la seva raó de ser és "qüestionar la manera de veure el món, de relacionar-se", afirma la periodista Isabel Muntané, codirectora del Màster Gènere i Comunicació de la UAB, que té clar que "si no incomodés no seria feminisme". 

En l’última dècada, les institucions han anat incloent estructures per dirigir polítiques públiques per corregir les discriminacions i desigualtats que les dones pateixen a tots els nivells: de l’escola al món laboral, la sanitat o la mateixa política i els esports. S’han aprovat lleis contra la violència masclista arran de les agressions físiques i sexuals constants i dels assassinats masclistes amb grans consensos. Fins que va sorgir Vox i, com una gota malaia, ha estat capaç de posar en el focus mediàtic i polític missatges retrògrads i negacionistes de la violència de gènere.

Per això, a Pineda la sorprèn que Sánchez s'hi hagi agafat, perquè només ajuda a "generar resistències", en comptes d'optar per fer pedagogia entre els homes que se sentin incòmodats. En aquest sentit, Sánchez hauria d'"interpel·lar els homes", apunta el sociòleg Abril, perquè la violència masclista i les discriminacions que pateixen les dones són un problema que afecta també els homes i no només les dones. "Si hi ha homes a qui els incomoda el feminisme, que sàpiguen que a nosaltres ens maten i ens violen", deixa anar Muntané.