Pedres fora de lloc
L’església de la Immaculada Concepció es va fer amb les restes del monestir gòtic de Santa Maria de Jonqueres
El vianant distret que camina pel carrer de Llúria passa sense saber-ho per un espai amagat, una construcció gòtica entremig de les cases modernes, al bell mig de l’Eixample. Si hi traiem el nas, a l’altre costat de la porta trobarem un jardinet medieval preciós que ens transporta a un temps molt llunyà, sense les presses ni els automòbils que transiten pel seu davant. Es tracta del claustre de la parròquia de la Immaculada Concepció, que va ser edificada al segle XIX aprofitant les restes de dues esglésies de la ciutat vella. Pedres exiliades en un lloc que no els hi correspon.
La major part d’aquest temple procedeix del monestir de Santa Maria de Jonqueres, que estava originalment situat entre la plaça Urquinaona, el carrer de Jonqueres i la Via Laietana. Era un convent femení sota la protecció dels Cardona i els Cervelló, dues de les famílies més poderoses de la Catalunya comtal, que acollia les filles de la noblesa. Tanmateix, l’edifici va resultar malmès amb l’arribada de les tropes napoleòniques, que van expulsar-ne les monges i van transformar-lo en un hospital militar. Després encara seria presó, i més tard caserna del batalló Franc de Tiradors. Però amb l’enderroc de les muralles, les autoritats municipals van haver de decidir què es feia amb aquella construcció. A causa de la importància històrica, finalment l’any 1868 van decidir traslladar-la a la ciutat nova, a un solar buit del modern Eixample.
El juny del 1869 es va col·locar la primera pedra del temple, que va ser consagrat l’any 1871. Es va fer càrrec de les obres l’arquitecte Jeroni Granell, que va fer servir com a material base l’església del convent de Jonqueres, modificant la façana, aprofitant la magnífica rosassa original, canviant la porta principal d’ubicació i afegint-n’hi una petita espadanya avui desapareguda que va acollir unes campanes procedents d’una donació particular (el geògraf Carreras Candi explicava que la seva procedència era una hisenda cubana incendiada pels insurrectes). Després s’hi va traslladar el claustre de Jonqueres, que va anar a parar a uns terrenys annexos. Tot i ser un dels més grans de Barcelona, les seves dimensions van resultar reduïdes quasi a la meitat.
Per aquelles mateixes dates també va ser enrunada l’església de Sant Miquel, una de les més antigues de la ciutat, bastida sobre ruïnes romanes a la plaça del mateix nom, darrere l’ajuntament. La portalada renaixentista es va instal·lar al carrer Ample, com a porta del transsepte de la basílica de la Mercè. Mentre que el 1879 la seva torre, molt modificada, es va convertir en el campanar de la Immaculada Concepció, en substitució de l’espadanya primitiva. Llavors, aquesta parròquia s’abocava a les vies del tren que passava pel carrer Aragó, a la qual acompanyaria pocs metres més enllà el nou Mercat de la Concepció.
En aquells anys aquesta zona era plena de solars buits, on el veïnat llençava les escombraries. El 1882 La Vanguardia informava que a un descampat pròxim (on ara hi ha el jardí del Rector Oliveres) hi havia un abocador: “Notable per la seva extensió i perquè repugna a la vista, maltracta els narius i compromet la salut dels veïns”. Segurament per aquest motiu, una vella placa encara ens adverteix: “ Se prohíbe tirar escombros y ensuciarse ”. No obstant això, de manera inexorable la ciutat va créixer al seu voltant, van desaparèixer les deixalles i aquest xamfrà va esdevenir un dels més transitats de l’Eixample. I d’aquell món de camps i pedres fugisseres només resta aquesta església i aquest claustre, que avui encara sorprèn el passejant despistat.