Paul Yaw Asare: “De petits els pares us tracten com reis i després passeu d’ells”

Acaba de deixar les seves filles a l’escola, a Martorell, on viu des de fa més d’una dècada. Treballa en una fàbrica de components d’automoció d’Abrera i avui li toca torn de tarda. Paul Yaw Asare va néixer el 1972 a Berekum, una localitat del centre de Ghana, i d’adolescent rebel va passar a adult insatisfet. Fa 15 anys va fer el salt a Europa, primer a Holanda i després a Barcelona. A la vila del nord del Baix Llobregat presideix l’Associació Ghana per al Desenvolupament, “així, en català”, subratlla. Martorell és el segon municipi català amb més percentatge de ghanesos entre els seus convilatans.

Quines són les seves arrels?

La meva mare és una persona normal que va conèixer el meu pare caminant pel carrer.

Normal? El seu pare no ho és?

El meu pare era el rei. A Ghana no és com a Europa que només hi ha un rei per país. Allà cada ciutat o poble té el seu rei, que mana sobre les terres. Els reis tenen la vida resolta.

Llavors, vostè és un príncep?

Sí, però el meu pare em va castigar.

Per què?

La família del meu pare és molt tancada, tradicional, i no em deixaven fer res del que jo volia. No podia sortir de casa sol perquè estava mal vist i em deien que era perillós. Vivíem en una casa gran, maca.

Es va rebel·lar contra la tradició?

No és que jo fos dolent, però sí que sempre em vaig rebotar per les imposicions del meu pare. M’agradava voltar, la llibertat, sortir a les 9 del matí i no tornar fins tard, però a casa tancaven molt aviat les portes.

El va descartar per succeir-lo?

Entre el pare i jo sempre hi havia baralles. Estava tan enfadat amb mi que no em va permetre anar a la universitat. Així m’estava dient que tampoc no arribaria a ser rei. Entremig, em vaig casar i al cap de poc em vaig separar. Vaig tenir dues nenes.

Quan decideix venir a Europa?

Un dia, amb 27 anys, vaig agafar un autobús fins a Tànger per veure com podia passar a Europa, però allò era molt fort, hi havia molta gent. Em va fer por haver de pujar en una d’aquelles barques i vaig tornar a Accra.

Per provar-ho per la via legal...

Sí, vaig demanar el visat per a Holanda perquè era el lloc més fàcil per aconseguir-lo. A Espanya és més fàcil arribar-hi amb la màfia de les pasteres que no pas amb el visat. Un amic em va dir que provés sort a Barcelona.

La va trobar, la sort?

M’agrada la vida que he triat i tenia clar que volia els meus diners per gastar-los com em donés la gana.

Què va fer a Barcelona?

A Creu Roja em van proposar anar a recollir fruita a Lleida i quan va acabar la temporada vaig trobar feina a Sant Andreu de la Barca, perquè ja tenia permís de treball. Un amic de Ghana em va convidar a compartir pis amb ell i vaig estar-hi dos anys.

Vostè té dues filles a Ghana i dues més amb la seva dona nigeriana a Martorell. En què parlen a casa?

Anglès, perquè és la llengua de les excolònies britàniques, com Ghana i Nigèria. Jo intento parlar-los la meva llengua materna, però reconec que em costa molt mantenir-ho. La meva dona ja ni ho intenta.

Com porta la seva identitat?

Sóc català, encara que no tingui papers jo m’hi considero. Jo sé abans que el govern que ja sóc d’aquí [riu]!

Ha patit el racisme?

No, tampoc no faig cas dels atacs racistes, de veritat. A les feines que he tingut m’he trobat de tot, gent que no pot veure un negre o un estranger, que no ens suporta, i d’altra que sent curiositat, que et pregunta pel teu país, el menjar, les ciutats. Vaig tenir una nòvia de Martorell i el seu pare li va dir “No vull negres a casa”. Però ara tenim bona relació i sé que es penedeix d’haver-ho dit.

Els europeus no coneixem l’Àfrica.

Sí, hi ha molta ignorància. Hi ha gent que em pregunta si vaig venir per diners, perquè només tenen aquesta idea dels immigrants. Però no, jo a casa meva tenia una vida fàcil. Una companya em va dir que havia estudiat que a l’Àfrica... vivim dalt dels arbres! Si jo hi hagués viscut, no hauria pogut arribar fins a Europa. No emigren els pobres; per emigrar calen molts diners. Un altre mite: els lleons. El primer que vaig veure va ser al zoo de Barcelona!

¿No seria bo acabar amb les associacions segons les nacionalitats?

Crec que sí. Jo ara ja pertanyo a l’associació de veïns del meu barri, però crec que ara per ara hi ha pocs estrangers que sàpiguen que existeixen entitats que treballen pel poble.

Què els diu als seus de Ghana?

Que estudiïn, que vagin a la universitat. Potser si jo hagués tingut estudis no hauria vingut.

Què enyora de l’Àfrica?

No res. Però potser aquí sembla que cadascú mira per ell i nosaltres som d’intentar ajudar-nos. Em dol quan veig els iaios patint sols, que han treballat molt per tirar endavant la família i els fills els abandonen quan més els necessiten. Per a nosaltres, els avis, la gent gran, són un valor, unes persones de les quals ens sentim orgullosos. De petits ells us tracten com reis i després quan creixeu passeu d’ells.