La Patum, l'únic caos on tothom va a l'hora
Berga recupera la seva festa amb una assistència massiva i sense por de l'enèsima onada del coronavirus
BergaUna allau humana obliga a aturar el ball de gegants a la plaça Maragall. Els de seguretat, els de la comparsa i els músics intenten posar ordre, però és poc més que impossible. No seria l'únic moment amb complicacions de la passada del dimecres. Dijous, a la plaça de Sant Pere, també s'hauria de demanar per megafonia ajuda ciutadana als balls de l'Àliga, dels Gegants, dels Nans Vells i dels Nans Nous. I als dels Plens, esclar. Berga esperava amb tant entusiasme la Patum que per poc que no mor d'èxit. Una gentada de por i molts litres de barreja –la beguda típica de la festa– per celebrar que, dos anys després, tot torna a ser com abans.
L'expectació era màxima fins i tot molt abans que es donés el tret de sortida, al passacarrers de dimecres al matí. Des de feia diumenges, a la sortida del Tabal, la ciutat ja s'havia omplert de simbologia patumaire i algunes botigues començaven a veure com els estocs baixaven com mai. "Quina gentada, ja no ens queden camises de dues talles", diuen en una de les botigues de la Patum, a pocs metres de l'epicentre de la festa.
Una Patum amb quatre aniversaris
És un any especial, perquè la Patum torna després de dos anys d'absència i perquè quatre comparses –Tabaler, Turcs i Cavallets, Guita Grossa i Maces– celebren els 400 anys. En realitat, aquest aniversari rodó havia de ser el 2021, però com que aleshores no hi va haver festa oficial per la pandèmia tot s'ha concentrat en aquesta edició.
No és cert, que no s'havia fet Patum. N'hi va hver, però en la clandestinitat. El 2020 i el 2021, els berguedans se la van organitzar pel seu compte; i el dijous de Corpus, malgrat que la plaça de Sant Pere estigués buida, a molts terrats, locals i garatges se sentien les músiques característiques de la festa i explotaven els fuets –els petards típics de la Patum– que mitja ciutat havia comprat d'amagatotis. Qui sap, potser per això aquest 2022 tothom en tenia tantes ganes. Perquè ningú l'havia oblidat i volia sentir-la com ho havia fet tota la vida.
Una Patum multitudinària
Tant dimecres com dijous, a primer cop d'ull la plaça podria semblar plena, però algú diu que no, que encara hi cap el doble de gent. Així és Berga i així és la Patum, aquella festa genuïna que no s'entendria sense la complicitat dels milers de seguidors que la rodegen. No hi ha hagut cap acte sense una assistència massiva, i això que feia una calor de mil dimonis i un sol espatarrant, només apte per als més valents. Ni el record de la pandèmia ni el temor a l'enèsima onada han frenat una celebració en què no existeixen les distàncies de seguretat ni les mascaretes. Ningú les va trobar a faltar.
Amb la calor, la set. I amb la set, la barreja: la beguda típica d'una festa Patrimoni de la Humanitat que té tanta màgia com mística. La combinació, a parts iguals d'anís i moscatell, és un aliat ensucrat per recuperar forces i alhora un dimoni traïdor que puja al cap quan la gent menys s'ho espera. Especialment, qui no hi està acostumat. Per culpa de la pandèmia, aquest any entraven a la plaça tres generacions de patumaires i corria el risc que la beguda els fes estralls. Així va ser, en bona part. I en concret en els més joves. Sortosament, però, la sang no arribava al riu. Potser perquè la Patum és l'únic caos on tothom va a l'hora.
Dimecres la festa va acabar a quarts de cinc de la matinada
Dimecres al migdia era el torn de la canalla, amb un passacarrers sense foc, amb el tabaler i els quatre gegants. A l'hora de la veritat, hi havia mitja ciutat. "Hi ha gent que no la veus mai de la vida, a aquestes hores", deixen caure des de l'Ajuntament. Havia passat el mateix amb la sortida del Tabal, amb la Patum del barri de la Pietat i amb els Quatre Fuets, actes previs que van ser multitudinaris. Dimecres a la nit, tres quarts del mateix. Gent, empentes i la sensació que allò no s'havia vist mai. Qui sap si perquè realment es tractava d'una Patum extraordinària o si, en realitat, perquè els dos anys d'abstinència havien emboirat la memòria dels patumaires. La festa va començar a les vuit i es va acabar a quarts de cinc de la matinada.
Dijous al migdia tocava fitxar a les 12. La plaça era plena de gom a gom. Dia de Patum de Lluïment, de vestir-se amb camisa i de portar ulleres de sol. Feia una calor de justícia que, malgrat tot, no espantava ningú. Ni tampoc dijous a la nit, on la festa es va allargar gairebé fins que va sortir el sol. Els aniversaris –les Maces van saltar plenes de foc i la Guita Grossa va fer un salt amb música i coreografia– van servir encara més de reclam. Gent, empentes, alguns renecs i totes les dificultats del món per saltar. Però, i aquí hi ha la màgia, cap incident. De fet, la Policia Local, que recull diàriament les incidències, presentava un dels fulls menys conflictius dels últims anys.
I els concerts? Es van acabar fent, malgrat que un jutge els havia paralitzat perquè es feien davant d'una residència per a la gent gran i amb un volum excessivament alt. Lluny de desobeir, el consistori va acabar acatant la resolució i va avançar-ne l'horari, respectant totes les normes. No cal dir que la mesura, que responia més a interessos personals que col·lectius, va ser rebuda a la ciutat com un cop de puny a l'estómac. L'objectiu era atraure públic jove i evitar aglomeracions i possibles conflictes a la plaça de Sant Pere, la plaça de la Patum. L'objectiu es va complir a mitges, però no va passar res noticiable. Les atraccions del Vall i les pantalles gegants des d'on es podia veure la transmissió en directe de la festa acabaven absorbint el volum de patumaires que no podien ser al rovell de l'ou. Poques vegades una Patum tan esperada i esbojarrada ha acabat sent tan cívica.