Patricia Sellers: “La violència sexual als conflictes armats existeix perquè és útil”

ValènciaPatricia Viseur Sellers, estatunidenca, visita València convidada per l’ONG per al Desenvolupament Atelier i la Corporación Humanas per avaluar l’impacte de la violència sexual en els conflictes armats i com, molt a poc a poc, la reparació d’aquestes agressions comença a incloure’s en els acords de pau. Ha dirigit la secció d’assessoria jurídica i fiscal del Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia i actualment és perit en dues causes penals de violència sexual en el conflicte armat de Colòmbia, sobre el qual ens subratlla que no pot parlar.

Per què s’utilitza la violència sexual en els conflictes armats?

Perquè és molt efectiva per destruir la persona i la comunitat i perquè genera un terror profund que et pot impulsar a desplaçar-te amb la família. Et trasllades per la por que el teu fill, la teva filla, la teva parella o tu mateix siguis víctima d’una agressió sexual. S’utilitza perquè s’ataca un grup mitjançant un individu. Fa trenta o quaranta anys els casos de violència sexual s’atribuïen a la persona que els duia a terme i només se’n responsabilitzava el soldat boig que no complia la disciplina. Aquesta és la solució fàcil, però no és la veritat. Aquesta persona actua així perquè forma part d’una estructura que permet aquest tipus de violència, que no la castiga, o que potser li és útil per a un propòsit concret.

Del que vostè diu, en podríem deduir que les agressions sexuals estan fomentades pels exèrcits.

Jo no diria tant, però al Tribunal Penal Internacional de Iugoslàvia nosaltres vam constatar que quan existeixen centres de detenció, i en aquests centres hi ha homes empresonats, sense cap tipus de dubte patiran abusos sexuals. A cada centre de detenció de l’antiga Iugoslàvia hi havia homes i dones que van patir agressions. També sabem el que està passant a Síria. Sabem que això passa a qualsevol presó del món. La violència sexual no es veu amb els mateixos ulls amb què es veu una bomba, però existeix, és com un fantasma, que apareix i desapareix, però que sempre hi és.

En una agressió sexual, ¿quina empremta és més dolorosa, la física o la psicològica?

Les dues al mateix temps. Imaginem una persona que va estar empresonada durant un mes. Un temps en el qual va ser violada per un individu que, a més, en aquest període va matar altres persones. I aleshores aquesta persona, per alguna raó, sobreviu. Per als pròxims deu, vint o trenta anys, per a tota la vida, una part d’aquesta persona ja està morta. A Ruanda ens deien que les persones violades estaven vives i mortes al mateix temps. En converses amb homes que van ser violats a la guerra de l’antiga Iugoslàvia, parlant amb ells de l’abús que van patir quan tenien 20 anys t’adones de fins a quin punt en aquell moment estan revivint l’agressió. Hi ha dones de 70 o 80 anys que quan recorden el que van patir en la Segona Guerra Mundial és com si en aquell moment tornessin a tenir 14 anys.

¿Hem de trencar l’estereotip que la violència sexual només afecta les dones i els nens?

Sí. La violència sexual es produeix en situacions de detenció, d’indefensió. En el genocidi de Cambodja, per exemple, les dones i els homes van ser forçats a casar-se i a mantenir relacions sexuals per produir criatures. Els abusos sexuals també succeeixen en institucions com l’Església o les universitats del meu país, els Estats Units. Per què aquests abusos es prolonguen durant anys i anys? ¿Per la vergonya de la víctima o per la vergonya de la universitat, l’Església, l’estat o la nostra pròpia? És més fàcil dir que nosaltres no sabem res, que és la víctima la que no trenca el silenci. Però potser són les universitats, l’Església o l’estat els que no volen que la seva reputació s’embruti. És molt més fàcil dir que és una qüestió que correspon a la víctima.

Com es poden revertir les queixes d’alguns països africans, que critiquen que els tribunals internacionals s’han centrat massa en els conflictes del seu continent?

L’Àfrica està molt més avançada que altres punts del món. Té un tribunal com el de Ruanda, que durant 20 anys ha fet una feina fantàstica i ha generat una jurisprudència molt rica i profunda, però que és invisible. També ha fet una bona feina l’estat de Ruanda amb els seus tribunals federals. I hi ha la feina feta a Sierra Leone, on durant cinc anys es van posar en marxa procediments contra els militars dels dos bàndols, fins i tot contra un expresident.

¿Els tribunals regionals serien una solució?

Jo crec que som a l’inici d’un model. Abans no hi havia res. Hi havia Nuremberg, Tòquio i alguns tribunals ad hoc. Potser el model seria un tribunal regional com el Tribunal Europeu de Drets Humans, amb una part de Drets Humans i una altra de Dret Penal Internacional. Nosaltres no ho sabem, som als inicis. Criticar-ho és com criticar la democràcia a Grècia, com si a la Grècia clàssica haguessin dit: “Aquesta àgora realment no funciona i, per tant, la gent no pot votar sobre el que l’afecta”.