De la pastera a dormir entre cartrons a Barcelona

BarcelonaMamadou Lamarana va marxar de casa seva a Guinea Conakry fa tres anys i mig per reunir-se amb el seu germà, en el somni europeu. El seu viatge és tota una lliçó de geografia africana: va passar per Mali, Nigèria, Benín, Togo, Algèria, Líbia i el Marroc. Té 20 anys i la seva adolescència s’ha consumit jugant-se la vida en una pastera (dues vegades), detingut, torturat i veient companys que es quedaven pel camí. Dissabte al vespre va arribar a l’Estació del Nord en un autobús procedent de Cadis que li va pagar la Creu Roja. No s’acaba de creure que s’ha acabat, que ja ha arribat al seu destí: “Espero que sí”, respon després d’uns segons de dubte. I és que acaba de descobrir que el seu germà, que havia viscut a Barcelona, s’ha traslladat a Almeria.

El trobem en un refugi improvisat que els que l’han precedit van muntar fa unes setmanes al tanatori de Sancho de Ávila, amb matalassos i cartrons. Dissabte hi van dormir cinc persones. Després de dutxar-se i menjar a les instal·lacions habilitades per a això en el dispositiu estatal de primera acollida que gestiona la Creu Roja, Lamarana va poder parlar amb la seva mare per dir-li que ho ha aconseguit: “No em va poder dir res, només plorava i donava gràcies a Déu”. L’últim cop que hi havia parlat estava detingut per màfies líbies que li pegaven amb bats de beisbol perquè implorés a la seva mare 1.500 euros a canvi de la seva llibertat. Li costa més parlar de les noies: “Per a mi no és fàcil explicar-ho, a elles les violaven”.

La pastera amb què va intentar creuar el Mediterrani central des de la ciutat líbia de Sabrata va ser aturada pels guardacostes de Trípoli l’hivern de l’any passat: “Ens van assaltar, van agafar el motor i ens van fer tornar a Líbia”, recorda. És un dels milers de víctimes de la política europea d’externalització de fronteres, que consisteix a pagar a tercers països, encara que siguin estats fallits dominats per milícies com Líbia, per fer la feina bruta de l’Europa fortalesa. El jove guineà va intentar provar-ho pel Marroc: després d’un any i mig al regne alauita, on també va patir l’assetjament policial, va aconseguir els 2.500 euros que li demanaven per una plaça en una llanxa inflable (“Era car però més segur perquè tenia motor”) amb què van creuar l’estret de Gibraltar 57 adults i dos nadons. Ara somia a treure’s el carnet de camió i començar una nova vida.

Al bar del davant del tanatori, regentat per Tara, un nepalès que va arribar a Barcelona fa deu anys com a estudiant, els joves que malviuen a la part antiga del tanatori tenen les portes obertes. “Els deixo fer servir el lavabo, carregar el mòbil i connectar-se al wifi, i de tant en tant els porto menjar”, diu sorprès que li preguntem per què els ajuda. “És el normal, no? Aquí no tenen ningú: entre pobres ens hem d’ajudar”. L’amo del bar explica que cada dia arriben nois nous i que normalment s’hi estan poques nits, fins que troben un lloc on instal·lar-se.

Solidaritat a peu de carrer

Aquests dies alguns membres d’entitats solidàries han acollit a casa seva joves arribats de la frontera sud perquè no hagin de dormir al carrer. “Ens hem organitzat amb gent d’arreu de l’Estat, per saber quan surten els autocars del sud i quan arriben a Barcelona, Madrid, Bilbao o València, per ajudar-los en tot el que puguem i assegurar-nos que les institucions i les entitats que reben les subvencions per fer l’acollida fan bé les coses”, diu una de les activistes.

Fonts de la Creu Roja, que s’ocupa de l’acollida en virtut d’un conveni amb l’Estat, asseguren que prioritzen els casos més vulnerables per a les places als centres d’acollida que l’Ajuntament va posar a disposició al juny davant l’increment d’arribades a la frontera sud d’Espanya. Es tracta de les dones (que poden ser víctimes de tràfic de persones), els menors o els que necessiten tractament. Segons les dades de la Creu Roja, des del juny han arribat a Barcelona 2.500 persones, un 60% de les quals han continuat el seu viatge cap a altres ciutats. Un 20% són acollits per les xarxes socials d’amics o familiars, sobretot dels països d’origen, i la resta van a centres d’acollida fins que es poden espavilar. L’entitat afirma que els que dormen a les portes del tanatori van dir que volien viatjar a una altra ciutat, que per algun motiu no ho han fet i que els han derivat als serveis municipals.

Segons dades de l’ACNUR, Espanya ja s’ha convertit en la primera porta d’entrada a Europa: fins divendres van arribar per mar a Espanya 30.919 persones (19.000 a Itàlia i 17.000 a Grècia). La majoria segueixen el camí cap a d’altres països.

Però sovint no és tan fàcil saber qui està en situació de vulnerabilitat. Famara Mané, un adolescent gambià, assegura que té 14 anys. “A Cadis vaig dir a la policia la meva data de naixement i vaig insistir que tenia 14 anys: van apuntar bé el dia i el mes, però hi diu any 1998”, lamenta mostrant l’ordre d’expulsió que diu que ha d’abandonar Espanya en un termini de 30 dies. Els seus companys ho corroboren i entre tots intenten protegir el noi, que reconeix que l’han ajudat des que va marxar del Senegal el 15 de febrer, fins i tot quan la policia marroquina el va detenir a Tànger i el va deportar fins a la frontera amb Algèria. “El pare es va morir i jo havia d’ajudar la mare i els meus tres germans petits”. Vol reprendre la seva formació com a enrajolador i aprendre castellà per poder enviar-los diners tan aviat com pugui.