Passar el dol o superar una etapa difícil: els tatuatges de la pandèmia
Els tatuadors detecten que la quantitat de gent que es vol tatuar ha crescut molt després del confinament
BarcelonaLa pandèmia ens ha robat moltes coses. Han mort persones estimades, hem deixat de veure amics i familiars i els viatges semblen un miratge. S'han perdut els vermuts a la plaça dels diumenges al migdia, i ara el dia s'acaba a les deu de la nit quan arriba el toc de queda. En aquests últims mesos, poques són les experiències que podem qualificar d'extraordinàries. En la rutina constant, els tatuatges han sigut una escapatòria per a moltes persones.
"Estem mancats de sensacions i hem perdut alegria. Un tatuatge és una cosa per a tota la vida, i és de les coses que pots fer fàcilment. Comprar-te una casa implica molts diners, i per tenir un fill has d'aconseguir una parella estable, depèn d'una altra persona... Un tattoo, en canvi, és una cosa que decideixo, faig i gaudeixo", explica Carolina Gómez, tatuadora d'El Estudio. Arran de la pandèmia i el confinament, la quantitat de gent que s'ha adreçat al seu establiment ha crescut molt. "Ha vingut moltíssima gent, més que mai. La gent ha tingut una necessitat molt forta de tatuar-se alguna cosa després d'una experiència dura ", reafirma Hell Saigi, més coneguda a les xarxes socials com a Saigink.
Ho explica Iona Sharp, que s'ha tatuat dues vegades aquest 2021: "Tenia la necessitat de sentir alguna cosa més que no fos la pura rutina. Estem tots avorrits i crec que la gent està fent coses de les quals abans tenia por. Molta gent està intentant donar sentit a aquest any, que serveixi per a alguna cosa. Tots necessitem sentir l'adrenalina". L'ansietat, l'angoixa i la incertesa són sentiments que ens hem vist obligats a aprendre a gestionar com no havíem hagut de fer mai abans. "La pandèmia va venir acompanyada d'una mala època personal i psicològica", confessa Sergio Lahoz, que s'està recuperant d’un quadre d'alopècia universal provocat per l'ansietat. "Veure que en qualsevol moment tot pot canviar descol·loca molt. Va ser quan vaig decidir tornar a tatuar-me. És una cosa que és per a tota la vida i em va produir un alleugeriment i una felicitat molt grans. Al cap i a la fi, era superar psicològicament una barrera", relata.
Un dol a la pell
La pèrdua de persones estimades (o la por que això passi) ha sigut un dels grans motius que han portat moltes persones a fer el pas. "M'he trobat amb molts casos de gent a qui se li ha mort un familiar i, com que no ha pogut fer el dol, es tatua alguna cosa significativa que li recorda aquella persona. Amb la pandèmia, hi ha molts dols que s'han quedat bloquejats", explica Carolina Gómez, que també és tatuadora. Aquest és el cas de la Paula Sanvicens, que volia tenir a la pell la cal·ligrafia de les seves àvies. "Els vaig demanar que m'escrivissin el meu nom en un paper perquè em volia tatuar la meva inicial amb la seva lletra", explica. Tot i tenir la norma de tatuar-se cada dos anys com a molt aviat, aquest cop ha necessitat saltar-se-la. "Ha estat un: «Ha de ser ara». La pandèmia em va condicionar molt a voler fer-ho i avançar-ho", explica.
Lluny queden els dinars familiars on feien falta una taula supletòria o les festes improvisades. Els tatuadors han detectat que la falta d'adrenalina i de noves experiències ha empès molta gent a superar pors i prejudicis. "Busquem substituts per a activitats que no es poden fer o efectes similars als que abans podíem tenir -diu David Ferragut, que afegeix:- M'imagino també que moltes persones suspenen algunes restriccions que ells mateixos s'imposaven com una mesura extraordinària, fins que tot torni a una relativa normalitat", confessa. Per a ell, els tatuatges són "una mena de fotografia d'un període". De fet, per a Saigink, que té més de 47.000 seguidors a Instagram, quan algú decideix tatuar-se és normalment perquè "està passant per un mal moment o per algun moment de canvi". Unes situacions que la pandèmia ens ha obligat a viure a tots.