Què passa amb els menors d'edat que cometen delictes?

Barcelona¿No els passa res als nens que cometen algun delicte? ¿Caldria rebaixar l'edat de responsabilitat penal per castigar els seus actes antisocials? Aquestes qüestions han sorgit recentment en l'opinió pública i publicada arran de les agressions sexuals greus comeses per nens d'onze o tretze anys contra nenes de la mateixa edat. El debat es reobre sempre que hi estan involucrats menors de 14 anys, que són inimputables legalment i per a qui només hi ha un sistema de protecció. "Això no vol dir, però, que el sistema els deixi anar i prou", asseguren des de la DGAIA (la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència), que, segons asseguren els seus responsables, davant d'un fet delictiu greu desplega una atenció integral destinada a evitar que el menor penal infractor continuï cometent delictes. 

A diferència dels menors més grans, els menors penals –de menys de 14 anys–, no passen per un jutjat ni poden ser condemnats penalment, però igual uns i altres seguiran programes de recuperació i reeducació i els internaments són per a casos extrems. Com en el cas dels adults delinqüents, l'objectiu final de passar per la presó o alguna de les mesures alternatives previstes és la reinserció, que no es repeteixi el delicte. Legalment, als menors de 14 anys no se'ls considera delinqüents i passen per un circuit específic en què intervenen els serveis socials del seu municipi i, en cas que hi hagi un delicte més greu, la mateixa DGAIA. En aquest últim cas s'obre un expedient de risc tenint en compte "diverses hipòtesis" sobre què pot haver desencadenat un comportament tan negatiu, explica Pilar Polo, la psicòloga i relacions institucionals de la Fundació Vicky Bernadet, una de les entitats que col·labora amb la DGAIA per atendre les víctimes d'agressions sexuals. 

De fet, es tracta d'una anàlisi que es fa a tres bandes. Després que s'ha entès què ha passat, es desplega un pla terapèutic adaptat a cada circumstància, per si cal emfatitzar més l'àmbit social, adaptatiu o de salut mental. "Cada acció del menor pot tenir una motivació, una causa al darrere", apunta Polo. Hi ha lògicament una feina amb el noi infractor, que per al sistema es considera una víctima a protegir, perquè reaccioni i s'adoni del mal causat, però també amb les seves famílies i amb el seu entorn (amistats, escola, psicòlegs, educadors socials, etc. que el tracten).

Un dels condicionants és "la maduresa" del menor, assenyala Jorge Tió, referent d'adolescència i salut mental del Grup Sant Pere Claver, una altra entitat amb què la DGAIA confia per ajudar en la recomposició psicològica dels infractors. Segons explica, més que maldat, els comportaments antisocials en l'adolescència i pubertat tenen a veure amb la "immaduresa psicològica i emocional i la falta de responsabilitat", els dos aspectes que sovint fan que els nanos actuïn "sense empatia".

Sense culpa ni càstig

Per això, culpar-los, assenyalar-los com "els més dolents del món", no només no ajuda, indica Polo, sinó que més aviat té uns efectes negatius, perquè creixen "condicionats amb la mirada dels altres", diu Tió. És el mateix que argumenta David Rodríguez, membre de la junta del Col·legi de Treball Social de Catalunya i secretari de la Fundació Idees, que col·labora amb la DGAIA i es nega a alterar l'edat de responsabilitat penal. "Si no tenen prou maduresa, tampoc entendrien les mesures imposades", afirma, i subratlla que "si la solució fos el càstig, els països punitivistes no tindrien joves delinqüents".

No és el cas. Les estadístiques europees situen Espanya com un dels estats de la UE amb índex de delinqüència més baixos. Entre els menors de 14 anys, en els últims anys s'ha mantingut estable, tret dels dos anys pandèmics, en què els expedients oberts es van reduir. Només els delictes sexuals denunciats pugen fins a doblar-se des del 2015. 

Els experts com Polo i Tió sostenen que no hi ha més delinqüència sinó més sensibilitat i identificació de les agressions. Per frenar aquesta violència sexual entre els més joves (molt minoritària), Maria Jesús Larios, l'adjunta a la Síndica de Greuges per a la Infància, insisteix en la importància que "l'educació sexoafectiva entri als currículums", perquè ja des de ben petits l'alumnat sàpiga identificar i destriar els comportaments sans dels indesitjables.

Els sexuals suposen un 10% dels delictes que cometen els menors de 14 anys, el doble dels que van perpetrar els d'entre 14 i 17 anys que han entrat al sistema de justícia juvenil, segons les dades de Justícia, un percentatge que també s'ha doblat des del 2017. Els adolescents acusats o condemnats per violació són molt pocs i la xifra no ha variat en els últims 7 anys (entre 1 i 2 casos cada any, excepte el 2020, quan no se'n va registrar cap).

Més agressions sexuals

En canvi, les agressions i abusos sexuals (ara ja s'engloba tot dins la mateixa categoria) d'adolescents a víctimes menors de 16 anys s'han multiplicat per 7 en els últims 6 anys. L'any 2017, 10 adolescents van passar pel circuit de justícia juvenil per aquest delicte; el 2018 van ser 24; un any després, 53; el 2020 la xifra va baixar a 45; el 2021 va tornar a repuntar a 61 i l'any passat va situar-se en 74.

Malgrat l'increment d'adolescents que cometen delictes sexuals, dels 217 que l'any passat van passar pel circuit de justícia juvenil només 10 tenien una mesura d'internament en un centre de menors i cap d'ells tenia 14 anys (2 casos de 45 en el grup de 15 anys, 2 de 74 en el grup de 16 i 6 de 93 en el grup de 17 anys). Dels 90 casos d'enguany, només 4 tenen també aquesta mesura d'internament (tres tenen 16 anys i un en té 17). 

Tant aquest any com el passat a la majoria de menors se'ls fa un seguiment tècnic o tenen una mesura educativa en règim obert (o les dues coses a la vegada). El 2017 la proporció era similar: només sis dels 125 adolescents denunciats o condemnats per un delicte sexual tenien una mesura d'internament (eren menors de 16-17 anys), la resta tenien un assessorament tècnic i/o una mesura en règim obert.

L'altre pilar del treball educatiu que es fa amb els menors és la família. Com amb els fills, no es pot fer un retrat robot de com són aquestes famílies, repeteixen els experts, i enumeren diferents condicionants a tenir en compte: incapacitat de posar límits i d'imposar l'autoritat, violència intrafamiliar masclista. Rodríguez afirma que "la pobresa no és cap desencadenant", tot i que sí el fet que provoqui estrès en els progenitors o desatenció per excés de feina o preocupacions. 

Si amb els menors s'incideix en la reeducació i la teràpia, a la família sovint se l'ha d'acompanyar fent-li veure que "la millor manera d'estimar i reeducar el seu fill és haver-lo denunciat o deixar que segueixi el pla" dissenyat pels professionals, explica el treballador social, que afegeix que han de lluitar contra el sentiment "d'haver traït els fills o haver fracassat com a pares". De vegades, els mateixos progenitors han de començar un tractament psicològic.

Un dels grans problemes per assolir l'èxit en els programes educatius són, precisament, que família i menor s'hi avinguin, i no sempre és així. "Costa que es vinculin", apunta el psicòleg Jorge Tió. Tot i l'obligatorietat de seguir amb el pla descrit pels tècnics de la DGAIA, "si no es vol col·laborar poca cosa es pot fer", apunta Larios. En aquest punt és impossible no parlar de les "mancances estructurals" de recursos i professionals que pateix la DGAIA, afirma Larios, que assenyala "mancances en l'acompanyament" de famílies i menors. "A nosaltres ens arriben els menors que ens envia la DGAIA, però són tots els que tenen un expedient?", deixa en l'aire una de les entitats que col·labora amb el sistema.