Un 'Parsifal' de números rodons
Torna Parsifal al Liceu en una nova coproducció amb l'Òpera de Zuric signada per Claus Guth, un dels referents de la moderna escena alemanya. L'última òpera de Wagner té una tradició gairebé centenària al Liceu i amb la de diumenge Parsifal ha complert la seva funció número 100 al coliseu barceloní. Xifra rodona i sensacional muntatge, pertorbador i ple de grans idees, defensat per un equip vocal de primera divisió sota l'esplèndida direcció musical de Michael Boder.
Guth convenç amb una lectura que, a més d'aportar dinamisme teatral a una obra de per si força estàtica, revela inquietants perfils i connexions dels personatges. L'acció s'ambienta en un sanatori, després del desastre de la Primera Guerra Mundial, període d'una gens innocent efervescència wagneriana. No li interessen gaire els elements religiosos del festival escènic sacre somiat per Wagner: concentra la mirada en les pors i obsessions d'una societat tancada i desorientada que necessita la presència d'un líder per trobar el seu futur.
No caminen lluny les ombres del nazisme, de qualsevol fanatisme, de qualsevol líder carismàtic, aquest boig pur capaç de disfressar la seva ignorància amb el vestit de redemptor. L'escenografia giratòria -un inspirat i eficaç treball de l'artista Christian Schmidt- proporciona gran animació teatral, enriquida amb projecció d'imatges.
Es va sentir alguna esbroncada, però van triomfar amb rotunditat els aplaudiments. Les idees de Guth, si s'accepta el joc teatral, són coherents i estan desenvolupades amb admirable eficàcia. Teatre musical de qualitat que Michael Boder dirigeix amb autoritat, claredat i agitació permanent al capdavant d'una orquestra que, després d'un preludi una mica titubejant, va anar guanyant aplom fins aconseguir un rendiment molt estimable. Impressionant el baix Hans-Peter König a la pell de Gurnemanz, el personatge que porta el pes del relat: veu robusta i meravellosa expressivitat. Es va endur els aplaudiments més sonors, juntament amb la soprano Anja Kamp -Kundry d'intensos i variats accents- i el tenor Klaus Florian Vogt, la veu del qual, lleugera, sense la consistència heroica que demana Parsifal , no li impedeix donar molt relleu a la interpretació gràcies a la varietat i refinament dels matisos. El baríton-baix Alan Held és un Amfortas de notable força dramàtica que només té en contra l'escàs atractiu de la veu. Rotund en l'aspecte vocal Ante Jerkunika (Titurel) i correcte John Wegner (Klingsor).
La mala ubicació dels cors interns, gairebé inaudibles, va restar brillantor a la bona feina coral. I una mediocre amplificació va arruïnar la sonoritat de les campanes.
