Parlen pacients ingressats als hospitals per covid-19: "No havia passat mai tanta por"

BarcelonaLa Pepa i el Xavier són dos dels 18.773 casos positius de coronavirus que ja s'han compatibilitzat a Catalunya des del començament de la pandèmia. Tots dos han requerit hospitalització. La Pepa ha estat ingressada a l'Hospital Clínic, primer, i diumenge la van traslladar a l'Hotel Catalonia Plaza, on va ser una de les primeres trenta pacients del nou hotel medicalitzat. El Xavier ha estat dues setmanes ingressat: a l'Hospital de Sant Pau, primer, i a la Clínica Sagrada Família, quan els símptomes van millorar. Ahir dilluns li van donar per fi l'alta. Aquestes són les seves experiències.

Pepa Bertran, 60 anys, metge de primària

"Ningú es pot arribar a imaginar tot el que fan els sanitaris"

Després de quinze dies ingressada a l’Hospital Clínic amb una pneumònia bilateral per covid-19, diumenge la Pepa Bertran va ser finalment traslladada a l’Hotel Catalonia Plaza, ara convertit en hotel medicalitzat, on connectada encara a una bombona d’oxigen continuarà la recuperació ara que ja ha passat la fase més greu. "He plorat d’emoció quan hi he arribat: volia dir que me n’havia sortit", explicava diumenge per telèfon. Admet que "mai havia passat tanta por". I ser metge encara agreuja els pitjors temors: "Saps tot el que et pot passar i ho vius amb més ansietat".

No sap com es va contagiar. Quan van començar els primers símptomes, el 10 de març, els criteris que encara prevalien eren els d’haver viatjat a zones amb brots actius i ella no ho havia fet. I no li van fer la prova diagnòstica. Pateix asma bronquial i era població de risc. Per la seva professió –és metge de primària a la unitat d’atenció a la cronicitat complexa del Baix Llobregat–, estava en contacte amb molts pacients i, tot i que anava protegida amb guants i mascareta, reconeix que aquest últim element l'havia de reutilizar durant quatre dies per falta de material.

Al principi només era tos i no en va fer gaire cas, però quan va començar amb febre i dificultats respiratòries ella mateixa es va fer una ecografia pulmonar i la va compartir amb els seus companys. Tots van coincidir: pneumònia. I amb aquest autodiagnòstic es va dirigir a l’Hospital Clínic, on la van ingressar el 14 de març en una sala del servei de gastrooncologia que acabaven de reconvertir per acollir pacients de covid-19. "Estàs totalment aïllat i no veus res del que passa fora. La porta només s’obre perquè hi entri una persona del personal sanitari, que és qui ho fa tot: et pren les constants i et porta el menjar", explica Bertran, que destaca el "tracte excel·lent" que ha rebut. L’han tractat amb azitromicina –un antibiòtic d'ampli espectre– i hidroxicloroquina –un antimalàric que es fa servir per al tractament de malalties auotoinmunes–, una combinació de fàrmacs que redueix la càrrega viral dels pacients de covid-19. Després hi van afegir Kaletra, que combina dos fàrmacs contra el VIH. "La suma de tot m’ha anat molt bé", diu.

Ha combatut l’aïllament amb el mòbil, amb el qual es connectava, encara que fos un moment, amb la família per tranquil·litzar-la. "Ells també han patit molt".

A l’hotel medicalitzat, on s'han d'encabir fins a 300 pacients del Clínic, fa un dia que hi és. És una de les primeres trenta pacients. Hi va entrar diumenge amb un pijama que li havien donat a l’hospital, l’oxigen, la medicació per a un dia, aigua i una capsa de mocadors de paper. S'hi estarà en una habitació per a ella sola. Hi va arribar amb ambulància amb tres pacients més, cadascun amb una bossa de plàstic amb les seves pertinences. A l’entrada de l’hotel els esperava una infermera i hi entraven d’un en un. "Diumenge anaven estressats de personal. Jo només he vist el personal del SEM que m’hi ha portat i la infermera que m’ha rebut. Em van portar a la meva habitació i m’han tancat aquí", explicava. Un paper a la porta recorda que no pot sortir ni rebre visites. Una trucada interromp la conversa. Una infermera li dona indicacions pel telèfon de l’habitació. "Si no és res greu, així s’estalvien d'entrar", diu.

Mai s’hauria imaginat una situació així. "Ni en el pitjor dels meus malsons, és surrealista". "El que més em costa de creure és com ens han enganyat fins a l’últim moment, ningú ens havia explicat que això era així. Ara els metges correm a formar-nos perquè ens havien dit que eren només quatre casos, que estava controlat i que a l’atenció primària ni ho veuríem. I ara estem a peu de trinxera innovant per abordar la clínica tan espectacular que fa aquest virus. Com hem pogut arribar a aquesta situació...?", es lamenta Bertran. Destaca que els seus companys sanitaris "s’hi estan deixant la pell". "I molts hi deixaran la vida perquè aquest virus mata i no van prou protegits. Veus com es vesteixen els xinesos i els italians i aquí anem amb mascaretes i bates ridícules. És una vergonya", diu. Se sent "orgullosa" de la feina que fan els sanitaris. "Ningú es pot arribar a imaginar tot el que fan perquè no és només la feina, és conviure cada dia amb la incertesa, la por de contagiar la família i de treballar sense protecció adequada".

Xavier, 59 anys, editor

"El pitjor no és l’aïllament, sinó la incertesa de la malaltia"

"No em trobo bé, crec que tinc grip, demà no vindré". Això és el que el Xavier va dir l'últim dia als seus companys de feina quan la crisi del coronavirus encara no havia esclatat amb la força d'ara. Va fer repòs a casa però, després de vuit dies seguits amb febre, una amiga metge li va recomanar que anés a urgències. No era normal. A l’Hospital de Sant Pau s’hi va estar una nit al passadís i l’endemà una radiogafia revelava una infecció al pulmó. La prova del covid-19 donava positiu. Ha estat ingressat una setmana. "He tingut la sort que no he necessitat oxigen però sí que tenia sensació d’ofec, em costava parlar i a la nit tenia espasmes, com si em faltés l’aire", recorda. El van començar a tractar amb antibiòtics i al tercer dia li van canviar el tractament. "Em van dir que el canviaven per un que a França havia donat bons resultats", diu. Es refereix, probablement, a la combinació dels fàrmacs azitromicina i hidroxocloroquina.

De l'habitació només en sortia quan el venien a buscar per fer alguna prova. "En una d'aquestes excursions vaig veure lliteres al passadís, sobretot a urgències, però per sort he enganxat el principi de l'epidèmia". Una setmana després el traslladaven a la Clínica Sagrada Família: "Em van pujar a una ambulància i em van embolicar en un llençol, braços i tot, perquè en aquell moment jo era un focus d’infecció i suposo que ho feien perquè ningú em toqués".

Els casos estables i fora de perill continuen la recuperació fora de l'hospital per alliberar llits per als més greus. "Sabies que el dia que et tocava anar a una clínica era un bon senyal, volia dir que estaves millor", explica. Ha sigut llavors, passada la fase més greu, quan s'ha adonat de la dimensió del que ha viscut. "La por l’he tingut a posteriori, quan t’adones que ha sigut una infecció important. Els metges no sabien com reaccionaria i estaven preocupats per si feia alguna complicació", afegeix.

Per a ell, "el pitjor no ha sigut l’aïllament", com tothom pensa –malgrat no poder rebre visites, tenia el mòbil, llibres i la televisió a l'abast–, sinó "la incertesa". "Aquesta malaltia pot ser llarga i no segueix un procés gradual perquè fas pujades i baixades i no acabes d’estar del tot segur que evolucioni bé", explica.

Creu que tot el que es pugui dir dels professionals sanitaris "és poc". "Però ells mateixos admeten que aquest virus els té despistats, tot just el comencen a estudiar. Un em va dir: 'Soc traumatòleg i ara tots intentem ser pneumòlegs'", explica el Xavier. Constata que "l’actitud de servei" de tot el personal sanitari "va més enllà del deure estricte". I posa d’exemple la nota amb paraules d’ànim que el personal d’infermeria de la Clínica Sagrada Família li va deixar un dia amb el dinar.

Després d’una setmana més d'ingrés, aquest dilluns el Xavier ha pogut tornar a casa, on l'esperaven amb un cartell de benvinguda. Però el confinament continuarà en família. La seva parella també té símptomes, tot i que lleus, així com un dels fills d’ella. Tampoc té gaire clar si ara ell ja n'està immunitzat o si encara el pot encomanar: "Som prudents i faré aïllament a casa". Diu que és l’experiència "més estranya i brutal" que ha viscut. "És la pitjor experiència de la nostra vida: per a la generació que no hem viscut una guerra, és la pitjor cosa que ens ha passat".