Una parella acull un sensesostre pel confinament

BarcelonaEl dia tres del confinament de l'Abdelali Belkhir començava dissabte amb un cafè dins una tassa de la pel·lícula Malson abans de Nadal i un documental d'animals a La 2 en una televisió de plasma davant del llit. Podria ser una rutina qualsevol si no fos perquè només tres dies enrere l'Ali, com li diuen col·loquialment, dormia al carrer, ben a prop de la Zona Franca esperant la trucada de l'alberg per a sensesostre, i "amb por" al coronavirus perquè es passava el dia "corrent amunt i avall", agafant el metro fins a Navas per poder dutxar-se en una instal·lació de la Creu Roja i després el bus o de nou el metro de camí cap als menjadors socials. El Gerardo i l'Agnese, conscients que per a un sensesostre és impossible confinar-se, acullen el jove de 23 anys desinteressadament a casa, a Premià de Mar, des de dijous i almenys mentre duri l'estat d'emergència.

La parella té un pis amb dos espais diferenciats, com una espècie de dúplex, i aquell on no viuen l'acostumen a llogar a turistes per temporades o a fer-hi couchsurfing, acollida de turistes que es fa gratuïtament. Quan no, el fan servir per a activitats com "restaurar mobles", una de les ocupacions que aquests dies manté entretingut al Gerardo. I l'Ali ja ha fet per ajudar-los. "Com que l'Ali feia boxa al Marroc i jo soc molt esportista, probablement farem algun exercici junts, amb les distàncies de seguretat, esclar", explica el Gerardo.

L'Agnese, italiana que ja havia treballat amb població de carrer a Buenos Aires i que ja va acollir via couchsurfing un sensellar a Barcelona, és amiga de la Griselda Bereciartu, coordinadora de refugi i migracions a la fundació BarcelonActua, on fan mentories a migrants i classes d'espanyol, entre altres coses. La fundació, amb les aules tancades per l'estat d'alarma, va llançar una crida als voluntaris perquè acollissin la població més vulnerable.

"Havia de venir la meva tieta d'Itàlia, però esclar, no va poder perquè allà està tot confinat des de fa temps. Ens van parlar molt bé de l'Ali i vaig pensar: ¿per què no? Si tenim un espai que ara no utilitzem...", explica l'Agnese, a la qual li agradaria que la iniciativa pogués inspirar altres persones que tenen habitacions turístiques que ara no podran llogar. "Compensem amb una mica de karma", diu amb ironia, admetent implícitament que no està orgullosa de la part del lloguer turístic.

"És veritat que al pis de baix fa una mica de fred, però menys que al carrer", explica. "Som persones joves i els nostres pares i familiars grans no són aquí, no tenim contacte amb ells, per la qual cosa nosaltres podem prendre un risc que altres persones no poden prendre", completa el Gerardo, la seva parella.

Teletreball i neteja del cotxe

Tots dos treballen com a project manager, "els típics estrangers que treballen a Barcelona al mercat digital", simplifica l'Agnese. Fan teletreball i durant el temps lliure ella ha aprés aquests dies a jugar a escacs, té quadres per pintar i mirarà de donar continuïtat per internet a alguns projectes de teatre. Ell, a part de la restauració de mobles, intenta fer exercici (saltar a la corda, abdominals a les bigues del sostre, seguint rutines d'internet) i escoltar nous grups de música.

L'Ali, per ara, el primer que va fer va ser "dormir fins a l'infinit" i tot seguit "es va oferir per ajudar amb les coses de casa", explica l'Agnese. El segon dia, es va llevar, va estudiar espanyol una bona estona i després es va cuinar uns macarrons a la petita cuina que té al seu espai. A la tarda va estar "gairebé tres hores netejant el cotxe (al garatge particular)", perquè no tenia cap altra cosa a fer", explica ell mateix, amb un espanyol prou solvent pels sis mesos que porta a Espanya, entre temporades a Melilla, Guadalajara i Madrid, buscant una feina, rodolant entre albergs, pisos compartits de fundacions i situacions de carrer que ja havia viscut a Rabat. "Una manera d'ajudar els meus pares", diu.

"Hi vaig anar perquè al Sàhara, d'on soc, no hi ha gimnasos per entrenar boxa. Va ser dur, perquè al Marroc a molta gent no li agraden els saharauis", narra, i mostra una foto de quan va ajudar a construir un pou d'aigua, una de les feines que va encadenar i alternar amb el kick-boxing fins que va aconseguir migrar a Espanya. "Però aquí tampoc hi ha feina", es lamenta, i reconeix que ara el seu objectiu laboral queda en segon pla. "Però ara estic alegre de tenir casa per a uns dies", reconeix somrient, tot recordant que al carrer sempre dormia "amb por" que algú l'ataqués o li robés el poc que té.

A mesura que passen els dies, ja en el dia 9 de confinament, tots tres es van coneixent una mica més. "Avui l'Ali ens ha netejat les quatre bicicletes, és molt amable i fa de tot per ajudar. Ahir li vaig portar una mica de pasta al forn i li va encantar, es va mostrar molt agraït. Després ens va ensenyar fotos de la família al Sàhara", explica l'Agnese.