Bergoglio, el fill d'un ferroviari que va arribar a Papa

BarcelonaEl cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio s'ha convertit aquest dimecres en el pontífex número 266 de l'Església Catòlica, en substitució del ja Papa emèrit Benet XVI, que va fer efectiva la renúncia el 28 de febrer. Considerat progressista, Francesc I, és el primer jesuïta i el primer americà que va arribar a la càtedra de Sant Pere. El fins ara arquebisbe de Buenos Aires té fama de ser un home senzill i de tarannà progressista, tot i les ombres que marquen el seu paper durant la dictadura de Videla. Com tota la resta de la jerarquia catòlica és rotundament contrari al matrimoni homosexual. En canvi, no és partidari que les mares solteres no puguin comulgar, una postura que, a l'Amèrica Llatina, és considerada liberal.

Bergoglio va néixer el 17 de desembre del 1936 a la capital argentina, en el si d'una família d'immigrants italiana. A l'Argentina té fama de ser humil, de rebutjar els luxes i les comoditats que envolten la vida de molts bisbes. Ell pràcticament no té vida social, viatja en classe turista i autobús i, quan pot, va a peu. Va rebutjar viure al palau arquebisbal i viu en un petit habitatge. El seu pare, Mario Bergoglio, era un empleat ferroviari; la seva mare, una mestressa de casa. De jove va patur una malaltia infecciosa i li van extirpar un pulmó. Va créixer a la capital argentina i va ser aquí on va començar a estudiar i es va diplomar com a tècnic químic, però poc després va triar el sacerdoci, decisió que el va portar al al seminari de Buenos Aires.

El 1958 va començar el noviciat a la Companyia de Jesús, per la qual cosa es va traslladar a Santiago de Xile, on va dur a terme estudis humanístics. El 1964 va tornar a Buenos Aires per dedicar-se a la docència de Literatura i Psicologia. Va cursar estudis de Teologia entre el 1967 i el 1970 a la Facultat de Teologia a San Miguel de Tucumán (nord d'Argentina).

El seu sacerdoci va començar el 13 de desembre de 1969, any en què es va desplaçar a Espanya per complir el seu tercer "probandato" (període que serveix per preparar intel·lectualment els joves sacerdots) a la Universitat d'Alcalà d'Henares. El 1972 va tornar a l'Argentina, després de la seva època a Espanya, per començar com a mestre de novicis a Villa Barilari, a la localitat de Sant Miguel, al nord del país.

La docència ha exercit un paper molt important en la biografia del cardenal Bergoglio: ha impartit lliçons en multitud de col·legis, seminaris i facultats. Entre 1980 i 1986, va ser professor a la Facultat de Teologia de Sant Miquel i rector del col·legi màxim de la Facultat de Filosofia i Teologia, càrrecs que va compartir amb el de rector de l'església Patriarca Sant Josep, també a la localitat de San Miguel. El 1986 va anar a Alemanya per ultimar la seva tesi doctoral.

El seu nomenament com a bisbe va arribar el 20 de maig del 1992, quan el papa Joan Pau II el va designar bisbe de la Diòcesi d'Auca i bisbe auxiliar de la diòcesi de Buenos Aires. Cinc anys més tard, el 1997, va ser nomenat arquebisbe coauditor de Buenos Aires i el 1998, després de la mort de l'arquebisbe i cardenal Quarracino, es va convertir en l'arquebisbe de Buenos Aires.

Bergoglio ha tingut una gran presència en la Conferència Episcopal Argentina, institució que ha presidit durant sis anys, del 2005 al 2011. Entre les seves publicacions hi ha 'Meditacions per a religiosos' (1982), 'Reflexiones sobre la vida apostólica' (1986) i 'Reflexiones de esperanza' (1992).

El cardenal argentí, que va rebre la porpra de mans de Joan Pau II el 21 de febrer del 2001, és membre de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, del Consell Pontifici per a la Família i de la Comissió Pontifícia per a l'Amèrica Llatina.

El paper de Bergoglio durant la dictadura de Videla

Bergoglio, que des d'aquest dimecres és el Papa Francesc I, va estar a punt de ser pontífex en l'anterior conclave, quan va quedar segon en la votació que va entregar el papat a Benet XVI. Alguns mitjans argentins van apuntar aleshores que a Bergoglio l'haurien perjudicat les notícies que apuntaven a una connivència amb el règim dictatorial del general Videla. Aquestes notícies afirmaven que Bergoglio hauria jugat algun paper en el segrest, per part de militars, de dos sacerdots jesuïtes. Segons aquestes versions, Bergoglio havia demanat a Orlando Yorio i Francisco Jalics que abandonessin la tasca de sacerdots. En negar-s'hi, Bergoglio hauria informat l'exèrcit que els dos capellans ja no comptaven amb el suport de l'Església.

Tot i les acusacions, Bertoglio no n'ha parlat mai, ni mai ha explicat quins havien estat els seus vincles amb la dictadura. Posteriorment, va assegurar que si no havia parlat era "per no fer el joc a ningú, no per què tingués res a amagar", i va afirmar que durant la dictadura va amagar capellans i va aconseguir treure de l'Argentina sacerdots buscats pel règim. Va reconèixer haver oficiat missa per a Videla, però assegura haver-ho fet només com a coartada per aconseguir parlar amb el dictador i preguntar-li obertament sobre els capellans desapareguts. També afirma que va anar a una base de l'aviació on es detenien opositors per interessar-se per un noi desaparegut.