Pallapupas: els pallassos que alegren el dia a dia a l’hospital

BarcelonaUn passadís llarg, olor de medicaments, silenci, un ambient carregat de preocupacions. És la novena planta de l’Hospital Sant Joan de Déu, la d’oncologia. Però, de cop i volta, se sent la melodia d’un ukelele, algú cantant, i unes rialles que provenen d’un noi i una noia amb el nas vermell. Són els Pallapupas, pallassos d’hospital. Fundada a Barcelona l’any 2000, aquesta ONG agrupa diversos pallassos que treballen per fer més agradable l’estada als hospitals als nens que tenen malalties greus.

Els dos pallassos recorren el passadís de la novena planta de Sant Joan de Déu repartint alegria a mesura que avancen fins a arribar a l’habitació 966. Allà s’hi està l’Aitana Ciprés, que té 9 anys i fa sis mesos que és a l’hospital. Demà li donen l’alta. Fa tres anys que van detectar-li epilèpsia però ha estat ingressada a la planta d’oncologia per falta de llits.

El duo de clowns, la Gelocatila i el Mascarillo, entren a l’habitació, i de sobte l’atmosfera es transforma completament. L’Aitana, que jeia al llit avorrida, ara somriu una mica mentre mira embadalida el parell de pallassos que vénen a veure-la. I quan sembla que han acabat l’actuació, que ja marxen, miren la mare de la nena, la Montse Guerrero. S’ha emocionat.

Així, decideixen dedicar-li una cançó, i ella no pot fer cap altra cosa que ballar amb ells, de manera que l’habitació 966 s’omple d’energia positiva. Per a la Montse els Pallapupas han sigut un suport durant l’estada de la seva filla a l’hospital: “L’Aitana ha tingut crisis molt greus i ha arribat a estar en coma durant 15 dies. Aquí és tot molt trist, i ells t’alegren el dia”.

La Montse explica que a la seva filla li feien por els pallassos, però que amb ells va deixar de tenir-ne i molts dies desitjava que vinguessin a apujar-li una mica l’ànim. “Quan ets aquí els necessites”, afegeix.

Quan es treu el nas vermell, la clown Gelocatila es transforma en la Cristina Perera, que explica que la seva feina consisteix a reduir l’ansietat i el dolor: “L’equip sanitari cura el mal d’una manera, i nosaltres d’una altra”, diu. L’altre pallasso, el Ricardo García, afegeix que “és molt gratificant” perquè la feina que fa “té resultats immediats”. “Generes somriures i canvies estats d’ànim; això és molt bonic”, diu.

Els Pallapupas tenen presència en 12 hospitals catalans i realitzen més de 40.000 visites a l’any. Més de la meitat dels ingressos de l’entitat provenen de socis i donacions particulars, així que sempre intenten fer entendre que necessiten gent que col·labori amb ells per tal de seguir generant somriures. El 2 de novembre l’ONG va ser guardonada amb el premi ARA Tatiana Sisquella a la contribució social per “posar l’humor com a eina fonamental per poder fer front a les situacions adverses que es viuen al voltant d’una malaltia”. A Sant Joan de Déu els Pallapupas fan espectacles en tres zones diferents: a planta, a l’hospital de dia i a la Unitat de Cirurgia Ambulatòria (UCA). La Gelocatila i el Mascarillo han començat per planta, i ara els toca anar a cirurgia.

Acompanyar un nen a quiròfan

Allà uns quants nens s’estan en una sala d’espera. Alguns semblen tranquils, d’altres ploren; en qualsevol moment els vindran a buscar per entrar a quiròfan. Però no els vindran a recollir només les infermeres: els pallassos seran allà per fer que hi vagin més tranquils.

“Hi ha situacions molt dures”, explica la Cristina Perera. Però afegeix que el fet que siguin dures és precisament el que fa que no s’ensorri: “Penso en com està el nen i la seva família, en el seu dolor, i això em dóna forces per fer la meva feina, perquè s’ho mereixen”.

El Ricardo, àlies Mascarillo, incideix en el fet que treballen conjuntament amb l’equip sanitari, de manera que saben amb quina situació es trobaran quan entrin en una habitació. De tota manera, explica que en determinats moments és fàcil sentir-se desbordat. En aquests casos, tenen un codi per fer entendre al seu company que necessiten marxar. I afegeix: “Sempre som dos pallassos, i això és un avantatge, perquè on no arriba un arriba l’altre”.