La PAH: 10 anys demostrant que ‘sí que es pot’

Barcelona“Em volen fer fora de casa, però no ho aconseguiran. Compraré bombones de butà i, si cal, sortiré amb els peus per davant”. Els assistents de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) es van quedar amb la boca oberta. Aquell home, el Lluís, “semblava completament boig”, recorda ara Ada Colau, actual alcaldessa de Barcelona i en aquella època, l’any 2010, ànima i motor de l’entitat. Fins a aquell moment, la PAH havia ajudat molts afectats, però encara no havia aturat cap desnonament. Aquell seria el primer.

“Me’n recordo perfectament perquè estava embarassada”, diu Colau. Un dels afectats va aconseguir un autocar i tots els que van poder es van dirigir cap a la urbanització de Tarragona on vivia el Lluís. Objectiu: plantar cara al secretari judicial i aturar aquell desnonament. Va ser la primera victòria de la PAH. Es va haver de repetir i es va tornar a guanyar. Al final, l’entitat financera va oferir un lloguer social i la PAH va aconseguir dues grans victòries: va sumar a les seves files el Lluís, que “quan va trobar un espai de confiança es va convertir en la persona més dolça, equilibrada i tendra del món”, diu Colau, i va demostrar que sí que es pot. “En contra dels discursos que asseguraven que mobilitzar-se no servia per a res”, la PAH va començar a frenar les execucions hipotecàries dels bancs. Allò era “un espai d’esperança”, segons Colau.

Ahir, 22 de febrer, va fer 10 anys que els impulsors de la plataforma, Ada Colau, Adrià Alemany, Lucía Martín, Lucía Delgado, Ernest Marco i Guillem Domingo, entre d’altres, van convocar la primera reunió de la PAH amb alguns afectats. La bombolla immobiliària acabava de petar, el banc Lehman Brothers havia fet fallida, es començava a parlar de les hipoteques subprime i, en només sis mesos, l’atur ja s’havia disparat quatre punts percentuals. “Jo tenia històries personals i vaig arribar tard a la reunió”, relata l’actual portaveu de la PAH a Barcelona, Lucía Delgado. “Quan m’acostava al local vaig veure que en sortia moltíssima gent i que hi havia la tele; em vaig quedar al·lucinada i recordo que vaig pensar: tenim raó, és real, hi ha molts, molts afectats”, explica.

Tant Delgado com Colau recorden intensament la tasca emocional que van fer en primer terme. “La gent hi trobava molt suport, no només pel problema de l’habitatge; només pel fet de venir a les assemblees hi havia gent que va deixar de prendre’s la medicació que li havien receptat perquè patia una depressió”, explica Colau. Els afectats coincideixen que aquest espai els va servir per desfer-se del sentiment de culpa i vergonya. El següent pas era l’empoderament. La PAH es va nodrir de voluntaris experts en lleis, advocats, psicòlegs i economistes que van fer de pedagogs a tots i cada un dels afectats que demanaven assessorament per enfrontar-se a la banca. D’altra banda, van aconseguir prou suport popular dels afectats per -com en el cas del Lluís a Tarragona- seguir barrant el pas a les comitives judicials quan pretenien fer un desnonament que la plataforma creia injust.

Colau va arribar fins i tot a comparèixer al Congrés de Diputats, el 2013, on va interpel·lar directament la classe política. La PAH va incomodar l’establishment parlant de clàusules abusives, dació en pagament, IRPH, o regulació dels preus. Una “pressió” per a uns i un “desafiament a la llei” per a d’altres que van ser ben rebuts per la ciutadania. Aquell mateix any, una enquesta de Metroscopia recollida a El País destacava que el 87% de la població estava a favor de les mesures plantejades per la PAH.

“Hem canviat la consciència social havent començat de zero: érem un crit al desert”, reivindica Delgado. “Hem passat del «Ningú et va posar una pistola al cap perquè t’hipotequessis»a parlar d’afectats”, resumeix. Deu anys després, la plataforma no s’atura: els pròxims objectius són, segons aquesta portaveu, millorar la llei d’arrendaments urbans, aconseguir la dació en pagament retroactiva i un habitatge protegit indefinit. “Són objectius clars i, a més, a curt termini”, assegura Delgado.

Planter de polítics

La plataforma s’autodefineix com a “apartidista però no apolítica”. “Les nostres vides són política”, reconeix Delgado. De fet, parlar de la PAH també vol dir parlar del salt de l’activisme a la primera línia política. Diversos dels seus fundadors són ara part del govern municipal a Barcelona. Una realitat que, tot i que va despertar algunes crítiques, no ha minvat la capacitat de l’incidència de la PAH. “El 2015 ens van donar per morts, però el moviment no és una cara visible, és la gent que hi ha al darrere”, apunta Delgado, que assegura que ella, a diferència dels seus excompanys, no té previst fer el salt a la política. “Seguim reclamant, a qui sigui, els nostres drets: si haguéssim d’ocupar l’Ajuntament ara mateix, ho faríem”, diu ferma.

“Quan vaig entrar al consistori els vaig dir que havien de seguir pressionant. El 30% era impensable fa quatre anys i ha estat possible gràcies al fet que la PAH ha seguit pressionant i a la feina que nosaltres hem fet des de dins”, admet Colau, ara ja com a alcaldessa. “El moviment es manté perquè és polític i social”, afegeix Delgado. “Aguantarem perquè tenim anys d’experiència i sobretot unes demandes molt clares”, conclou.