Pagar el tren amb un microxip sota la pell

LondresEls suecs ja poden pagar els viatges de tren de la companyia estatal SJ amb un microxip implantat al cos. El mes de setembre passat es va dur a terme una prova pilot i avui ja hi ha unes 3.500 persones que viuen amb aquest element incorporat. La del microxip per pagar el tren és una de les moltes aplicacions d’aquesta tecnologia, la mateixa que es fa servir des de fa trenta anys per als gossos. La diferència és que més que per poder localitzar algú en cas de pèrdua -un ús potencial en el cas dels humans-, les actuals aplicacions d’aquests xips en persones estalvien carregar claus, targetes de crèdit, la identificació per accedir a la feina o el bitllet de tren, com en el cas de la prova pilot sueca.

Tot plegat, però, encara està a les beceroles. Els microxips incorporats al cos humà sota la pell -habitualment a l’anvers de la mà, entre el polze i l’índex- també permeten connectar-se al mòbil sense necessitat de cap pin i obrir directament les webs habituals o les aplicacions de les xarxes socials més comunes. Grandària del xip? La d’un gra d’arròs. Contraindicacions? De moment no se’n descarten.

En un futur no gaire llunyà, els microxips inserits en humans emmagatzemaran tota mena d’informació personal. Entre altres, l’historial mèdic. Prou fulls i papers als peus dels llits hospitalaris. Només un lector del xip que portaran el metge i el seu equip durant la visita i que aplicaran sobre la mà del pacient per saber qui és i què li passa i quins són els seus antecedents mèdics.

A banda de possibles contraindicacions per a la salut, aquesta pot ser també una tecnologia potencialment perillosa des del punt de vista de la privacitat. El petit dispositiu electrònic serà capaç de carregar tota la informació no només personal, sinó bancària, professional o l’esmentada mèdica. Tot plegat, infinitat de dades més que les que contenen les pàgines d’un passaport o les que revela un carnet d’identitat, que quedaran obsolets aviat. El microxip incorporat al cos servirà per passar els controls dels aeroports i per fer tràmits legals.

El control de l’Estat

Però si tot això ja és possible tècnicament, també ho és la falsificació. I igual de preocupant o més pot ser el control que puguin exercir els estats sobre els seus ciutadans que hagin acceptat aquesta forma de ciberpersonalitat i de cibercontrol.

Es calcula que al món hi ha unes 10.000 persones que han passat per la petita operació de la implantació d’un microxip. D’aquestes, més del 30% són els ja esmentats suecs. Al Regne Unit n’hi ha unes 500. Però, per què hi ha tanta concentració a Suècia, en comparació amb la resta del món? Fascinació tecnològica?

Durant una visita recent a Londres, la professora Moa Petersén, de la Universitat de Lund, a 18 quilòmetres de Malmö, al sud del país, assegurava que els suecs “tenen una gran fe en els avenços digitals i una profunda convicció en el potencial positiu de la tecnologia”. La raó és que durant les últimes dues dècades el govern ha invertit fortament en infraestructures tecnològiques. L’economia sueca es basa actualment en gran mesura en l’exportació de béns i serveis digitals i en innovacions d’aquesta mena. “Només cal pensar que iniciatives d’èxit global com ara Skype o Spotify han sorgit a Suècia, i no per casualitat”, deia Petersén.

Això ha desenvolupat una especial “cultura del biohacking ”, segons Moa Petersén. El terme de biohacker, a grans trets, serien biòlegs aficionats que fan experiments en biomedicina, però fora de les institucions tradicionals, universitats, companyies mèdiques i altres entorns científicament controlats. Així, de la mateixa manera que els hackers informàtics pirategen ordinadors, els biohackers pirategen o experimenten amb avenços biològic amb ells mateixos.

L’entorn suec ha estat camp adobat per al desenvolupament de l’anomenada “cultura transhumanista dels biohackers ”, definida, segons Petersén, pel convenciment que “l’home hauria d’intentar millorar el seu cos per mitjans tecnològics i/o biològics”. A sobre, aquest gust especial pel microxip personal dels suecs es veu encara més afavorit quan es té en compte que és relativament fàcil autoimplantar-se’l. Se’n venen kits per fer-ho. El xip es connecta a través de l’emissió d’un senyal de radiofreqüència de baixa potència al telèfon mitjançat la tecnologia NFC ( near field communications ) o a qualsevol altre element tecnològic preparat per rebre la informació.

Al Regne Unit l’avenç no és tan radical com a Suècia, però la comunitat de cyborgs creix dia a dia. La ciutat de Leeds és un dels focus més actius gràcies al festival tecnològic que té lloc anualment a la universitat. El futur, però, ja és aquí i alguns usuaris de la xarxa de metro i bus de Londres ja tenen implantat el xip de la targeta Oyster, la d’accés a tot el sistema de transport, sota la pell. La vida en un xip? Ben aviat.