El drama dels que pateixen un trastorn mental: “Necessito que el centre reobri per tornar a tenir suport moral”
Barcelona“Les relacions amb els altres són molt importants en la vida d’una persona que pateix un trastorn mental”. Qui fa aquesta afirmació és Javier Caro, que pateix en primera persona una d’aquestes malalties. Des que es va decretar l’estat d’alarma i va començar el confinament, el Javier, de 52 anys, ha viscut sol al seu petit pis del Raval. Se li han desmuntat rutines i el seu pilar bàsic: les activitats que feia de 9 h a 13 h al servei de capacitació laboral de la Fundació Dau. L’entitat va haver de tancar “d’un dia per l’altre” i sense tenir pràcticament temps per poder preparar cap estratègia de seguiment dels seus usuaris, tots persones amb malalties mentals.
“Em vaig haver de forçar a buscar altres rutines: em llevava, feia neteja, rentadores, el menjar i després, quan podia, sortia a passejar”, explica el Javier, que destaca que ha trobat molt a faltar el suport dels seus professors del centre i de la resta de companys. “Quan estàs en la nostra situació, que et rebin al matí amb un somriure a la cara i amb amabilitat ajuda moltíssim. I poder estar amb els companys, ajudar-los i deixar-te ajudar és molt important per no capficar-te ni estar tot el dia pensant, pensant i pensant”, relata.
El seu cas és el de moltes persones amb trastorns o malalties mentals diagnosticades (que agrupen un ventall enorme de situacions: des de l’estrès, l’angoixa o el dèficit d’atenció fins als brots psicòtics o la depressió) i que no han pogut assistir als centres on desenvolupaven alguna tasca d’inserció o ocupacional pel confinament. Aquestes entitats, com moltes altres, van tancar amb l’estat d’alarma. Malgrat que el Govern va anunciar la setmana passada que es reprenia la nova normalitat, l’executiu encara no ha fet públics tots els plans sectorials per engegar les noves rutines en tots els àmbits i això manté aquests centres tancats.
“Aquí ho tenim tot preparat”, assegura Isabel Llorens, directora de serveis d’atenció a les persones de la Fundació Dau. “Per sort tenim molt d’espai i ho hem disposat tot per fer activitats amb la distància física necessària”, explica. Llorens reconeix que els mesos de confinament han sigut “durs”, malgrat que ells han intentat mantenir tots els serveis a distància. “Hem tingut dos usuaris que han recaigut i han hagut de ser ingressats i d’altres que malauradament no s’han adaptat al sistema telemàtic”, explica Llorens. Malgrat les dificultats, però, remarca que el balanç i la capacitat d’adaptació de treballadors i usuaris ha sigut positiu. “Hem intentat que en els moments més durs no s’esfondressin”.
Uns i altres coincideixen en dir que “ara toca tornar a obrir”. “Necessito tornar a tenir aquesta mena de suport moral que representa anar al centre, tenir rutines. Sé que sense això puc acabar anant pel mal camí... Per a alguns el confinament ha sigut molt i molt dur”, admet el Javier. “Contínuament ens pregunten quan podran tornar. Per a ells suposa recuperar la rutina i això és molt important”, afegeix Llorens, que assegura que aquests mesos han hagut de fer molta feina de “contenció emocional” a distància.
La càrrega de l’estigma social
Des de la Fundació Dau prefereixen no explicitar el diagnòstic de cap dels seus usuaris. Asseguren que no aporta cap informació a les empreses (ells es dediquen a la inserció laboral d’aquest col·lectiu): està demostrat que no determina l’èxit de la inserció i que pot generar prejudicis. Segons l’informe L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya, fet per Obertament, la UAB i la consultora Spora Sinergies, el 48% de les persones amb trastorns mentals amaguen la seva situació a la feina per por a represàlies. Entre els que s’atreveixen a verbalitzar-ho, el 40,6% diuen haver rebut rebuig o un tracte injust en l’entorn laboral relacionat, com ara burles, coaccions, culpabilitzacions o bé un control excessiu sobre la seva feina.
